Juny 25, 2021
Per Direta
338 vistes


El passat 10 de juny, vam coincidir en un taller sobre discurs d’incitació a l’odi organitzat per Unitat contra el Feixisme i el Racisme amb Marilda Sueiras, advocada de SOS Racisme, que va compartir les dades del servei: en vint anys de litigi antiracista, havien aconseguit quatre condemnes que incloïen l’agreujant de discriminació racista. La impactant xifra va indignar l’audiència, però reconec que a mi em va alleujar. No era l’única que picava pedra portant litigis LGTBI des de l’Observatori Contra la Homofòbia de Catalunya des del 2008 i que, malgrat el màxim esforç i compromís, recollia resultats desencoratjadors. Les dades de SOS Racisme, equiparables a les nostres, reflecteixen la crua realitat. El pa nostre de cada dia és el mur d’acer de resistències ideològiques i d’incompetència del sistema judicial que ens aboca a aquests fracassos.

La cruesa d’aquesta estadística deixa entreveure el resultat d’impunitat, però no la dimensió del patiment de les persones agreujades en el seu recorregut judicial. Un percentatge molt petit de persones agreujades, malgrat el missatge unànime del seu entorn de “no denunciïs, que no servirà de res”, decideix fer un pas al front i denunciar. L’expectativa de justícia és quelcom que tenim molt profundament arrelat i que ens empeny a confiar en el sistema, malgrat tots els senyals que ens indiquen que l’èxit serà improbable. Fent el pas de confiar en el sistema judicial, les persones agreujades perden el control del seu procés de recuperació i de significació de la seva vivència. De cop, es veuen abocades a què un sistema judicial que no entén la seva realitat i que no empatitza amb les diverses dimensions del dany que provoquen els delictes d’odi, tingui el poder de fixar el relat dels fets. L’anomenada veritat processal serà l’única veritat legitimada a partir del dictat de la sentència. Aquest sistema judicial com a molt, cercarà resoldre el cas, però mai cercarà resoldre el greuge patit, ni menys encara reparar-lo.

Fent el pas de confiar en el sistema judicial, les persones agreujades perden el control del seu procés de recuperació i de significació de la seva vivència. Es veuen abocades a què un sistema judicial que no entén la seva realitat i que no empatitza amb les diverses dimensions del dany, tingui el poder de fixar el relat dels fets

A la pràctica, els obstacles que trobem són diversos i recurrents. Moltes denúncies d’agressions per LGBTIfòbia, si no hi ha lesions d’una certa entitat, són tramitades com a delictes lleus –els antics judicis de faltes– i, per tant, es tramiten com a procediments judicials menors, sense investigació prèvia i amb un judici que ni tan sols requereix assistència lletrada. Algunes denúncies acaben en denúncies creuades, perquè els agressors, preveient que seran denunciants, denuncien igualment, per aparentar un escenari de conflicte mutu. Els casos que aconsegueixen no ser tramitats com a delictes lleus, solen recórrer fases d’investigació d’entre un i tres anys. A continuació, arribarà la fase de l’escrit d’acusació i, al cap d’un any o dos, el judici. Encarar el judici amb força dependrà de si la Fiscalia dona suport a la tesi del delicte d’odi, de la prova amb la qual es compti, de la sensibilitat del jutjat encarregat de jutjar i de si la persona agreujada, tants anys després dels fets, segueix vinculada al cas. En els judicis es donen situacions feridores com el fet que la jutgessa no anomeni a la persona pel seu gènere sentit, que la metgessa forense afirmi que una agressió discriminatòria no té cap efecte en la identitat de la persona, que s’argumenti que no ha quedat provada l’orientació sexual de l’agreujada o la clàssica estratègia dels acusats de mostrar-se ofesos pel fet que se’ls atribueixi un acte LGBTIfòbic, mentre reivindiquen que tenen amigues, parents o companyes de feina LGBTI amb les que tenen una estupenda relació.

Un cop rere un altre ens hem d’engolir la frustració que provoca el fet que l’esforç desplegat durant anys de procediment judicial i la valentia de les persones agreujades, siguin esclafats amb arguments absurds, que són els que acaben realment determinant el sentit de la sentència. Els jutjats sistemàticament s’escuden en el context com a pretext per a negar el mòbil discriminatori. L’agressió o vexació sempre prové d’un conflicte veïnal, d’una discussió per haver creuat el semàfor en vermell, de l’enuig del client de la taula del costat del bar a qui s’ha tombat la cervesa o per haver deixat les escombraries a on no tocava. Algunes sentències es queden en el llindar d’afirmar que no ha quedat provada la motivació discriminatòria del delicte. D’altres encara són pitjors i arriben a negar-la amb arrogància. Cada tipus de violència discriminatòria enfronta uns estereotips propis: en violències masclistes, el de les dones manipuladores que no diuen la veritat; en els delictes d’odi, el dels col·lectius agreujats que veuen discriminació allà on no n’hi ha. Un altre estereotip que provoca molta impunitat és el de concebre l’agressor com un jove d’extrema dreta que surt a la caça per agredir. Aquesta projecció, estadísticament minoritària, serveix per absoldre a molts agressors que encaixen en el perfil de ciutadania “normal” que gaudeix de la presumpció de no tenir prejudicis heteronormatius ni ser capaç d’agredir basant-se en aquests.

En els judicis es donen situacions feridores com el fet que una jutgessa no anomeni a la persona pel seu gènere sentit o la clàssica estratègia dels acusats de mostrar-se ofesos mentre reivindiquen que tenen amigues, parents o companyes de feina LGBTI amb les que tenen una estupenda relació

La darrera sentència que ens ha arribat aquesta setmana, reprodueix l’argument de sempre: cridar “maricons de merda” abans d’agredir a una parella de nois fins al punt de deixar-ne un ensangonat inconscient a terra, no té per què ser una agressió discriminatòria. Ja se sap, aquest és un insult del tot habitual i no té per què venir motivat per l’aversió envers les persones homosexuals. La sentència condemna l’agressor per lesions, però sense l’agreujant d’odi. És a dir que deixa fora l’element de més importància en la responsabilitat.

El que més dany causa a les persones agreujades és que se’ls negui la motivació discriminatòria del seu cas, per ignorància, per manca de formació dels operadors jurídics. I de retruc, se’ls nega la legitimitat del seu dolor i l’impacte que aquella agressió ha tingut en la seva vida: en els seus hàbits, en la seva percepció de seguretat, en la seva autoestima, en la seva identitat.

La tasca més dura que tenim les advocades no és la de batallar durant anys en els processos judicials, sinó la d’acompanyar les persones agreujades en el procés d’assumir la ràbia i la impotència davant del fet que tant d’esforç ha estat en va, que el missatge institucional de suport a les víctimes és un aparador i que el sistema judicial no ha volgut discernir la realitat, podent-ho fer.

Cada cas frustrat augmenta el descrèdit del sistema judicial i actua de corretja transmissora del missatge de “has vist com no ha servit de res?”. Mentre el sistema judicial segueixi ancorat en l’expectativa de casos de delictes d’odi de laboratori, la resta de casos, els de la LGBTIfòbia real, seguiran impunes.




Autor font: Directa.cat