Novembre 18, 2021
Per Direta
123 vistes


L’agost del 2020 la Generalitat de Catalunya va publicar, dins un decret sobre turisme, la primera regulació del lloguer turístic d’habitacions, deixant als ajuntaments un temps per adaptar-la a les seves realitats. En el cas de Barcelona, s’ha decidit contemplar aquest nou model d’especulació turística de l’habitatge en el marc del segon Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, actualment en preparació, després que els tribunals tombessin el primer per motius tècnics. Dins l’Ajuntament, i fins i tot dins el govern municipal, hi ha dos corrents: la prohibició d’aquesta pràctica i la seva regulació amb més o menys limitacions. Des de l’Assemblea de Barris per al Decreixement Turístic (ABDT), juntament amb una quantitat considerable i creixent de grups d’habitatge, ens posicionem clarament i radical per la prohibició. Vegem per què.

En primer lloc, rebutgem frontalment l’ús del terme llars compartides per parlar del lloguer d’habitacions per dies. L’ús d’aquest terme és ja una presa de posició assumint el llenguatge d’Airbnb i la mal anomenada sharing economy. L’economia del compartir existeix des de sempre i és una altra cosa. Té a veure amb compartir serveis, consum o despeses per optimitzar els recursos; d’això altre se’n diu economia rendista, i consisteix en especular amb un dret bàsic com és l’habitatge, en aquest cas amb una de les seves versions més precàries.

La gran precarietat en què massa gent viu a Catalunya i a Barcelona és un problema greu que cal tractar amb urgència mitjançant polítiques públiques reals, entre d’altres d’habitatge, i no amb una nova liberalització com la que se’ns presenta; no dient a la gent que llogui part de casa seva per arribar a final de mes

Resulta molt cridaner que la Generalitat hagi regulat específicament el lloguer turístic d’habitacions (menys de 31 dies) i en canvi no el residencial (més de 31 dies). Les veus que defensen el lloguer turístic ho fan en nom del dret al negoci i utilitzant com a excusa la necessitat d’aquesta pràctica per arribar a final de mes, dificultats que –diuen– podrien superar amb el lloguer turístic de part de casa seva.

La gran precarietat en què massa gent viu a Catalunya i a Barcelona és un problema greu que cal tractar amb urgència mitjançant polítiques públiques reals, entre d’altres d’habitatge, i no amb una nova liberalització com la que se’ns presenta; no dient a la gent que llogui part de casa seva per arribar a final de mes. A més, com ja ve passant amb els pisos sencers, els veritables beneficiats del lloguer turístic són professionals i agències, no pas arrendadors amateurs.

De fet, el lloguer turístic d’habitacions (alegal fins ara) ja fa temps que s’utilitza com a tapadora pel lloguer de pisos sencers sense llicència (per tant, il·legal). El que abans es feia en un buit legal, ara passaria a fer-se amb garanties de legalitat, i amb un control públic pràcticament nul. La capacitat d’inspecció respecte a l’eventual regulació per part de l’Ajuntament és molt reduïda, com ja s’ha demostrat amb els pisos sencers, de manera que, a la pràctica, una regulació equival a obrir la porta al lloguer turístic de forma massiva, sense gaire possibilitat de control, tal i com han mostrat regulacions similars a d’altres ciutats europees.

Les famílies i persones que ho necessiten ja fa temps que lloguen habitacions. Però qui especula no en té prou, perquè persegueix el màxim benefici possible. Poc importa que això impliqui fer fora les persones que ara mateix estan vivint en habitacions llogades; i aquí arribem a l’amenaça més greu de totes

Així, en aquest camp no hi ha mitges tintes: les veus que advoquen per una regulació suposadament restrictiva fan servir unes clàusules d’aplicació molt difícil i improbable: que l’arrendador visqui al pis, un nombre màxim de dies de lloguer l’any, declaració jurada de permís d’inspecció, limitació en el temps de la validesa de la corresponent llicència d’activitat econòmica; les tres primeres requeririen d’una eficàcia inspectora i sancionadora desconegudes en aquest àmbit, i l’última seria una novetat inèdita fins ara. Aquestes opcions no donen cap garantia, l’única opció vàlida és la prohibició acompanyada d’un potent esforç d’inspecció per evitar infraccions.

Per altra banda, el lloguer d’habitacions ja és possible en l’àmbit residencial: només cal que es faci per més de 31 dies, respectant la Llei d’arrendaments urbans (LAU). Les famílies i persones que ho necessiten ja fa temps que ho fan. Però qui especula no en té prou amb això, perquè persegueix el màxim benefici possible. Poc importa que això impliqui fer fora les persones que ara mateix estan vivint en habitacions llogades; i aquí arribem a l’altra amenaça de tot plegat, la més greu de totes.

Qui viu en habitacions llogades? En l’escenari actual de precarització creixent de l’accés a l’habitatge, cada cop més gent. Perfils ja coneguts com el d’estudiants, però també persones treballadores, d’edats cada vegada més avançades i, sobretot, el perfil més precari: famílies senceres vivint en una habitació perquè la seva situació econòmica no dona per a més. Pregunteu a qualsevol assemblea d’habitatge dels vostres barris o pobles i us ho confirmaran. Es tracta d’una realitat dura i gens desitjable, però no pot ser ignorada sense haver garantit abans alternatives millors per a totes aquestes persones. Això, malauradament, sembla lluny d’esdevenir realitat ara per ara.

Permetre el lloguer turístic d’habitacions significa avui sotmetre la gran quantitat de persones i famílies que viuen en habitacions llogades, a una pressió immobiliària encara més gran, i a una competició mai coneguda abans

Permetre el lloguer turístic d’habitacions significa avui sotmetre la gran quantitat de persones i famílies que viuen en habitacions llogades, a una pressió immobiliària encara més gran, i a una competició mai coneguda abans. Comportaria una pujada de preus inassumible i, a la pràctica, una precarització addicional de la situació habitacional i l’expulsió de moltíssimes persones que ja han quedat fora del dret a un habitatge digne, i que podrien ser expulsades d’allà on viuen.

La solució als problemes econòmics de la població no pot passar per una liberalització del lloguer d’habitacions. Això suposaria posar encara més en risc la situació habitacional de les persones i famílies que ja estan més precaritzades i, alhora, continuar enriquint qui es lucra amb l’especulació turística de l’habitatge: agències i professionals rendistes o plataformes com Airbnb.

Pel dret a l’habitatge de totes les persones, perquè no siguin expulsades dels seus llocs de vida, l’Ajuntament de Barcelona no pot legalitzar el lloguer turístic d’habitacions. En tal cas, estaria repetint l’errada històrica que va cometre amb els pisos turístics, amb l’agreujant que els impactes ja no poden ser ignorats. Ara coneixem i coneixen el perill, i qui voti a favor de la legalització del lloguer turístic d’habitacions serà còmplice de l’expulsió de les nostres veïnes i veïns.




Autor font: Directa.cat