Gener 4, 2023
Per Direta
258 vistes

Mercè Otero Vidal (Barcelona, 1947) és memòria viva d’un moviment que ha transformat la societat probablement més que cap altre en les últimes dècades. No sols ha participat en totes les jornades feministes que s’han fet en l’Estat espanyol després de la dictadura –només va faltar a unes perquè havia de cuidar de la seva mare–, sinó que coneix amb detall l’arxiu de Ca la Dona, un espai de dones i per a dones. Sap exactament on està cada llibre, cada foto, la documentació de cadascun dels grups i persones que han cedit la seva memòria al projecte. A vegades ha de donar un parell de voltes de més pels grans armaris on alberguen la història recent –i no tan recent– del feminisme perquè alguna de les seves companyes ha mogut alguna cosa de lloc: “No sé on ho hauran deixat!”, diu, però a penes uns minuts després ja té a les seves mans això que volia ensenyar-me: la revista Poder y Libertad, per exemple. Lídia Falcón va dirigir, a més de Vindicación feminista, aquesta publicació. En un dels monogràfics que van editar, apareix ella mateixa a la foto de portada.

Abans d’asseure’ns enfront de la gravadora, Mercè Otero em regala un passeig entre documentació i velles revistes. Entre elles, descobreixo orgullosa tots els exemplars de Pikara Magazine en paper. Un parell d’hores en Ca la Dona són suficients per neutralitzar qualsevol ego –molt abans que naixéssim, unes altres estaven aplanant el nostre camí–, per a relativitzar qualsevol conflicte intrafeminista –va haver-hi altres igual de greus que van aconseguir solucionar-se– i, sobretot, per entendre que, enfront de la banalització del feminisme, en paraules de María Gorosarri, l’única alternativa és estudiar en profunditat la nostra genealogia. Catedràtica de llatí, Otero es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, en 1969. Ha estat vinculada al feminisme pràcticament des de llavors, encara que cap gran vincle es construeix en dos dies. Situa la seva arribada al feminisme en 1976, any de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, però no és exactament veritat: “Abans d’arribar a aquestes jornades, jo ja tenia una consciència determinada”.

Tot comença, en realitat, en la lleteria que van tenir la seva mare i la seva àvia. Mercè Otero va créixer envoltada de dones que feien confidències a la seva mare i ràpidament va saber que no era casualitat que totes aquelles dones tinguessin problemes semblants. La botiga estava a l’“esquerra de l’Eixample”, una zona de la ciutat que comptava, quan Otero era nena, amb els serveis que no volia la burgesia de la dreta de l’Eixample: l’hospital clínic, els bombers, la presó i l’escorxador.


Era habitual que les dones de la teva generació anessin a la universitat?

“Vaig arribar a l’institut i em vaig trobar que jo era la professora, però en la classe nocturna, impartia classe a noies de la meva edat”

Començava una mica el boom. La postguerra es va allargar molt, fins a, pràcticament, 1957, any en què Espanya va entrar en les Nacions Unides. Llavors va haver-hi un canvi de consideració del règim. Les dones que venien a la botiga de la meva mare i de la meva àvia havien treballat tant, havien sofert tant, que sempre deien: “Vosaltres estudieu perquè no hàgiu de dependre”. Estudiar per no dependre del marit, per tenir independència econòmica.

El feminisme era una cosa latent, sense racionalitzar. Començo a treballar en un institut just als 22 anys, quan acabo la carrera. És una cosa que la gent no entén avui dia: em van venir a buscar a la facultat perquè m’incorporés a l’institut perquè els faltava gent! Imagina’t tu, avui és impensable. Era un institut femení i hi havia un grup nocturn. Vaig arribar a l’institut i em vaig trobar que jo era la professora, però en la classe nocturna, impartia classe a noies de la meva edat. Noies que havien deixat l’escola, que havien anat a treballar de dependentes, d’administratives, de perruqueres, però que en aquell moment, amb una edat i unes possibilitats determinades, tornaven a estudiar. Era com una educació per a adults. Era per a mi una experiència interessant perquè en el diürn feia classes a nenes de 10 anys! Començo a treballar en l’institut i començo a treballar a la Universitat al mateix temps. A la Universitat feia classes de llatí a les vuit del matí i a les vuit de la nit.


Comences a treballar en aquest institut i, poc després, entres en relació amb el moviment feminista?

En el grup d’alumnes que tenia en el batxillerat nocturn hi havia una gran amiga, la meva companya de tota la vida, que tenia un germà major. Ell, pràcticament en la clandestinitat, sabia quatre coses més de les que sabíem nosaltres. Va començar a dir-nos: “Per què no llegiu a Betty Friedan?”; “Per què no llegiu a Simone de Beauvoir?”; “Per què no llegiu a Lídia Falcón?”.


Ja sonava el nom de Lídia Falcón.

“Ens hem de posar en marxa d’alguna manera. Per què? Jo continuo dient el mateix: per aconseguir la llibertat i la dignitat de les dones. Tota la resta ja sortirà”

Sí, sí. Mujer y sociedad era el llibre de Falcón en aquest moment. En aquesta època començo a repensar, a saber. Ens hem de posar en marxa d’alguna manera! Per què? Jo continuo dient el mateix: per tal d’aconseguir la llibertat i la dignitat de les dones. La llibertat i la dignitat de les dones. Tota la resta ja sortirà.


I continues vinculada al feminisme.

Sí, sí. Durant els primers anys era una vinculació d’assistir a tots els actes, a totes les convocatòries i d’estudiar molt per desconstruir-me. Per dir: “A mi m’han explicat això així, però és possible que falti alguna cosa o és possible que sobri o és possible que pugui ser d’una altra manera”. Quan arriben les primeres Jornades Catalanes de la Dona, comença tot a encaixar. Ens anem trobant. Els primers grups que s’havien format, en els quals jo també estava, eren les vocalies de dones en els barris. Les vocalies de dones de les associacions de veïns.


Les associacions de mestressa de casa?

No. Aquestes eren anteriors, les associacions de mestresses de casa havien sorgit en el mateix franquisme. Van existir i després es van rehabilitar, però ja existien abans. Les vocalies de dones estaven vinculades als grups de clandestinitat: al PSUC, Comissions Obreres, al socialisme… Estaven més organitzades i eren més alternatives, encara que les associacions de mestresses de casa, en un moment determinat, també van fer una gran tasca en relació amb la carestia de la vida, al preu del pa. Cal reconèixer que no som ni les primeres ni les úniques en la genealogia del feminisme. Cal seguir les pistes, que a vegades no són lineals, per anar trobant a unes altres.


Creus que es respecta aquesta genealogia?

“Pretenem que el que el patriarcat ha invisibilitzat quedi recollit de tal manera que no es pugui invisibilitzar més”

Precisament, estant en un centre de documentació, el que pretenem és això. Pretenem que el que el patriarcat ha invisibilitzat quedi recollit de tal manera que no es pugui invisibilitzar més. A veure si això serveix també per al que hauria de ser un autèntic diàleg intergeneracional. Nosaltres hem fet això, hem arribat fins aquí; vosaltres esteu fent això, no sé fins a on arribareu, però cal fer un reconeixement mutu. Per a això cal saber escoltar.


Està passant exactament tot el contrari.

Sí, és difícil saber escoltar, però és vital. És l’única manera de fer un traspàs de veritat. No vol dir que hagis de fer el mateix, ni de bon tros, però cal saber que no som les primeres ni les úniques. Les que comencem amb la caiguda del franquisme vam haver de recuperar, vam haver d’estudiar, a les dones de la guerra, a les milicianes, a les dones republicanes, a les anteriors, a les que havien tingut contactes amb els moviments sufragistes.


On està tot això? Sembla que el moviment sorgeix fa dos dies!

Maria Aurèlia Capmany i Farnés té un llibre, La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), que parla del feminisme a Catalunya. Ella va tenir documentació suficient per arribar a les dones del XIX. Si tu les mires amb una perspectiva de contrast, eren totes unes burgeses, catòliques, però resulta que aquestes catòliques burgeses, ni que fos per caritat cristiana, tenien una consciència social. Van fer cursos, van organitzar les dones; van fer molta feina. Parlo de Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, Carmen Karr. Maria Aurèlia Capmany i Farnés, que era una dona socialista, deia que eren unes carques. Sí que ho eren! Veritablement ho eren, però van tenir consciència. Van escriure, no van perdre l’oportunitat i, ja que elles tenien la possibilitat, van escriure.

“És difícil saber escoltar, però és clau. És l’única manera de fer un traspàs de veritat. Cal saber que no som les primeres ni les úniques”

Hi ha un llibre, La fabricante (1904), de Dolors Monserdà. La protagonista és una dona que ha de dirigir una fàbrica. Aquí, a Catalunya, va haver-hi un grup de dones del 36 que quan van tornar van fer campanya en instituts explicant què havia estat estar en els camps de concentració nazi. Montserrat Roig va fer el llibre Els catalans en els camps nazis, i aquí estaven les dones també. Encara estem recuperant: es van buidant cases perquè s’estan morint els avis que conservaven llibres dels rebesavis, dels besavis i van sortint coses.


Ha aparegut alguna cosa que t’hagi sorprès especialment?

Sí, jo no pensava poder conservar una revista com La dona catalana, dels anys 20. De sobte, ens van arribar unes quantes i després ja em vaig ficar a anar els diumenges al mercat de llibres vells de Sant Antoni a veure quants més recollia.


De què parlaven en aquesta revista?

Són revistes interessants. La pròpia publicitat que tenen és interessant. Parlen de medicines, de cuina, de moda, de seguretat a la casa, de seguretat domèstica, de benestar. Sempre hi ha alguna narració i en els moments polítics, hi ha una opció política. Això és important. Sempre tot sense estridència, amb un aire de normalitat.


És la publicació més antiga que teniu?

Més enllà dels anys 20 ja costa bastant. Si vols, pots trobar-ne, però llavors ja val els seus diners.


Com van aparèixer aquestes primeres revistes?

Una donació. Aquí gairebé tot el que tenim són donacions.

Mercè Otero Vidal ja s’ha aixecat i camina, d’aquí cap allà, ensenyant-me vells tresors: “Mira, de 1926, això és d’una gran poeta catalana: Maria Antònia Salvà i Ripoll (1869-1958). Mira, això un altre, de 1906, Carmen Karr, de les burgeses que t’he dit abans”. I segueix: “Quan tu ets una crítica literària feminista, si apliques els principis feministes a una obra, sempre et surt alguna cosa. Sobretot, si és una obra de dones”.


Serà l’arxiu més gran de l’Estat espanyol?

“Amb la caiguda del franquisme vam haver de recuperar, vam haver d’estudiar, a les dones de la guerra, a les milicianes, a les dones republicanes, a les anteriors”

Diria que sí, però les comparacions són odioses. No m’agrada. Existeixen biblioteques de dones que a vegades estan vinculades a la institució, però del moviment feminista, autònom, independent, em sembla que el més gran és aquest.


Hi ha relleu generacional per mantenir-ho?

Sí, sobretot de les companyes de la SAL (Suport i Autonomia Lesbofeminista) i, tu saps la quantitat de treball voluntari que hi ha aquí de bibliotecàries i arxiveres ja jubilades? Una companya, per exemple, ens va demanar fer una cosa senzilla i li encarreguem la classificació de les samarretes. Tenim samarretes, xapes, adhesius, tenim més de tres mil cartells. Quan et diuen: “Les dones que heu fet?”. Mira, obre i ves a veure què et sembla. Tenim i, això sí que crec que no existeix en cap altra part, una col·lecció de pancartes des de 1970. La desgràcia és que encara són útils. Les companyes de ‘No a la guerra’ estan usant la mateixa pancarta des de fa quinze anys.


Això se us quedarà petit de seguida.

Sí, ja se’ns ha quedat. Mira, saps què tenim també? La col·lecció de revistes de nenes, Florita, dels anys 40 i 50. Ho va portar algú que ho tenia a casa seva.


Ai, però quina gràcia! Bastant feminista, no?

Bé, quan el protagonisme el dones a les dones, de seguida canvia tot.


Per exemple, aquí el pare li regala un joc d’enginyera.

Aquesta és l’excepció que confirma la regla. No ens emocionem. Damunt, fixa’t de quin any és, perquè igual és de les últimes.


Quantes coses així s’hauran tirat!

Sí.


Quants anys porteu desant aquest arxiu?

“Ca la Dona va començar amb una okupació en els 80. Vam anar canviant de local i va començar l’arxiu quan estàvem en el carrer Casp”

Ca la Dona va començar amb una okupació en els vuitanta. Vam anar canviant de local i va començar l’arxiu quan estàvem en el carrer Casp, a l’últim pis en el qual vam estar fins que vam venir aquí. Abans teníem llibres de préstec, que et deixaves entre amigues. En Casp vam entendre que havia de venir algú que sabés. Vam poder alliberar una dona bibliotecària, la Mariona, que es va encarregar. Vam tenir una altra gran dona, preciosa dona, que es va suïcidar. Mira se’m posa la pell de gallina. Ella ens va ajudar a fer tot el trasllat.

Bé, pregunta, que haurem de marxar. En mitja hora haig de marxar perquè vaig a la celebració dels cent anys del PEN. Saps el que és?


No.

És un organisme internacional, d’escriptors i escriptores, de gent vinculada als llibres, que té la missió de protegir els autors i les autores en situacions de perill. El PEN català, dins de l’internacional, té una gran importància perquè en la guerra, gràcies al PEN català, es van salvar molts dels nostres escriptors i escriptores. Tots els papers dels anys trenta estan a Amèrica, encara no els hem recuperat. És una història bonica, emocionant. Dones importants com Montserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal o Carme Riera van ser les fundadores del grup de dones del PEN aquí a Catalunya.


No t’entretinc més. Tornem a l’inici.

“El tema més apassionant és la transició: què passava en el franquisme i què va passar en aquest canvi, com les dones van poder fer o deixar de fer”

Comença l’arxiu, amb aquesta categoria, en carrer Casp. Teníem una habitació petita, la meitat d’això, i estava plena fins al sostre de paper i paper i paper. Les companyes que van fer la primera classificació, van fer el que van poder i ho van fer molt bé. Després s’han anat canviant els sistemes i ara estem catalogant amb un programa lliure. No paguem a les grans multinacionals. PMB es deia el sistema. La xarxa de biblioteques de dones de l’Estat espanyol té un tesaurus i aquí el que hem fet ha estat adaptar-lo. Primer, al català, i després a les nostres especials circumstàncies de biblioteca altament especialitzada. En una biblioteca general, el feminisme és un apartat i ja està, però aquí separem feminisme de la igualtat, diferència. Violència no és un apartat, perquè vols separar la física de la psicològica, per exemple.


Què venen a buscar aquí?

Ve molta gent que no és d’aquí. Venen d’altres parts de l’Estat i de fora: França, els Estats Units, Alemanya. El tema més apassionant és la transició: què passava en el franquisme i què va passar en aquest canvi, com les dones van poder fer o deixar de fer. Enganxa molt.


Venen més de l’àmbit de la recerca que de l’activisme?

Sí, alta recerca.


El moviment feminista ve a buscar-se?

El moviment feminista és tan plural i divers… El moviment feminista es troba i s’articula, principalment, entorn del 8 de març i 25 de novembre. La gent consulta molt el catàleg en línia per saber el quin i el com. Llavors les peticions són molt concretes. El moviment feminista necessita saber que això existeix.


Amb tota la informació i vivència que tens dels últims 40 anys del feminisme, quina valoració fas de la situació actual després del gran auge dels últims anys?

“El debat sobre la prostitució o el trans és la punta de l’iceberg. Primer que els donin papers a totes, que la gent tingui treball i habitatge, després ja arribarem!”

Saps el que passa? Jo que soc de clàssica, soc de llatí i grec, en l’antiguitat, les dones estaven tan malament que és normal que estiguem mal ara o, com estàvem tan malament, ara estem estupendament? Sortim d’on sortim, les que sortim; llavors, estem estupendament. Bé, estupendament tenint en compte d’on venim. Una altra cosa és dir que la transició es va fer malament, que aquesta democràcia no funciona, que es nota que estem fetes una merda. Has de jugar dialècticament amb aquests factors en el pla optimista per a la moral de la tropa. A les pacifistes no els agrada que usem aquest llenguatge! Podem dir que podríem haver anat més de pressa, que podríem haver fet més del que hem fet, però les coses estan com estan. A veure, no tirarem pedres sobre la nostra teulada. Em sap greu quina crítica donar perquè dius: “Ostres! Posa’t tu i a veure què hauries fet en aquestes circumstàncies”.


I… respecte als temes estrella del feminisme?

Són les puntes de l’iceberg, però el feminisme és tot el que no es veu. El debat sobre la prostitució o el trans és la punta de l’iceberg. Primer que els donin papers a totes, que la gent tingui treball i habitatge, després ja arribarem! Arribarem, però hem de reconèixer-nos. Si ens asseiem, si parlem, si ho deixem que maduri…, arribem. A vegades ens falten instruments. En moments determinats, ens falten instruments, paraules, instruments per a l’anàlisi. Abans de saber el que era el patriarcat, no sabíem per on ens venien els tirs.


Ara, amb alguns temes, hi ha unes respostes tan violentes…

Això és el que em sap greu.


En Ca la Dona heu rebut diversos atacs.

Sí, d’un costat i d’un altre. Això vol dir que estem amb voluntat que els discursos siguin a favor. No cal fer discursos en contra de.


Per a tota aquesta polèmica sobre la llei trans, quin document, ponència o llibre trauries de l’arxiu?

“Necessitem instruments per veure què està passant amb els discursos d’odi”

Més que als llibres, acosta’t a les persones. Acosta’t. Escolta-les. La clau està sempre en la relació. Això les italianes ho tenen clar: la relació entre dones té força. Necessitem instruments per veure què està passant amb els discursos d’odi. És molt fàcil desqualificar. A veure, què està passant? Què hi ha darrere? Quin interès? Quines ganes? I què perds? Pots creure que estàs guanyant i estàs perdent. El tema trans el tractarem a partir dels discursos d’odi i amb presència de persones trans.


Hi ha hagut unes altres grans bretxes en el moviment. El debat sobre la doble militància, per exemple, com es va resoldre?

En el moment en el qual es va fer un reconeixement mutu. Quan les companyes del moviment van començar a ocupar càrrecs en les institucions, per exemple. Si jo reconec que tu estàs fent això perquè és el que creus que has de fer i ho faràs a favor de, i tu entens que nosaltres estem aquí fent-ho també de la millor manera possible.


I la bretxa entre el feminisme de la igualtat i la diferència?

“La igualtat i la diferència són dues cares del mateix full de paper. Necessito la igualtat de drets i oportunitats, però necessito que es reconegui la diferència que enriqueix”

La igualtat i la diferència són dues cares del mateix full de paper. Necessito la igualtat de drets i oportunitats, però necessito que es reconegui la diferència que enriqueix, que ofereix possibilitats diferents segons com i què. A mesura que et fas major, i si t’has dedicat sempre a l’ensenyament, ho saps: escoltar, escoltar. Escoltar les d’abans, a les de després, a les joves, a les velles, que sàpiguen on et poden trobar. No això d’ara soc aquí, ara soc allà: que sàpiguen on et pots trobar. És divertit perquè això també ofereix una contradicció. El concepte de llibertat de Hannah Arendt és que no et trobin on t’esperen. El punt de referència és aquest que vaig dir al principi: la llibertat i la dignitat. Aquí, per tant, prostitutes? Lliures i dignes, veurem què passa. Persones trans? Lliures i dignes, veurem què passa.


Has estat en totes les jornades, creus que ens veurem en altres estatals?

A Catalunya, sí. En 2006 crèiem que ho teníem tot fet, vam fer unes jornades amb el lema “Sabem fer i fem saber”. Pensàvem que ho teníem tot fet, però després ve la crisi i et pegues la porrada. En 2016, van anar completament diferent: Radicalment feministes. En 2026 farà 50 anys de les primeres. No sé si estarem o no estarem, però cal començar a fer guardiola.


Però…, quan comença alguna cosa a ser memòria feminista?

Memòria és ja. Tu has entrat per aquesta porta, no sé, fa hora i mitja, ets memòria.




Autor font: Directa.cat