Juny 18, 2021
Per Direta
231 vistes


La setmana passada vam rebre amb dolor la notícia de la troballa del cos sense vida d’una de les nenes desaparegudes a Tenerife. Després d’intenses recerques, les seves restes van ser trobats en el fons de la mar després que el seu pare amenacés a la seva mare amb danyar-les. Aquest macabre desenllaç reflecteix la violència que enfronten moltes dones i les seves criatures davant d’un sistema judicial que és incapaç de brindar protecció malgrat l’esforç del moviment feminista per denunciar la violència masclista com una problemàtica urgent a erradicar. A més, posa en evidència la bona salut del patriarcat blanc en el qual un grup determinat d’homes gaudeixen d’un poder estructural que sembla il·limitat.

Aquesta terrible notícia ha generat respostes immediates en forma de denúncies, mobilitzacions i concentracions de repudi a la violència masclista i en suport a la mare de les nenes. Són part de la crida que duen a terme dones i persones trans*  per no normalitzar aquests assassinats, ni romandre-hi indiferents ni, molt menys, permetre que el dolor es converteixi en un xou mediàtic al servei del capital i de la morbositat dels qui consumeixen violències.

Igualment, aquests fets ens recorden les morts injustes que ocorren de manera gairebé quotidiana a la mar Mediterrània, quan milers de persones intenten creuar-la en recerca d’un lloc on viure. Imatges com les que van inundar els mitjans de comunicació fa setmanes a entre l’Estat espanyol i el Marroc, majoritàriament de nens, mostren que en aquesta part del món el mar s’ha convertit en un lloc de mort per a determinats cossos. Aquells que aquest model civilitzatori considera superflus: entre 2014 a 2019 es van comptabilitzar 19.010 morts i desaparicions al mar Mediterrani. Només en el que va del 2021 ja se n’han registrat 813.

En aquesta part del món el mar s’ha convertit en un lloc de mort per a determinats cossos. Aquells que aquest model civilitzatori considera superflus

Aquestes morts al mar també són decidides de manera voluntària, tot i que la majoria de les vegades els seus cossos ni tan sols són buscats i quan hi ha algun tipus de desplegament estatal, generalment és per criminalitzar la vida que encara pot quedar. Aquestes morts són el resultat de decisions polítiques i econòmiques que provenen de governs democràtics que representen la voluntat i els interessos de la majoria de les desenvolupades i ben humanistes societats europees.

A més, suposen grans beneficis econòmics tant per a les seves empreses com per a les arques d’aquests estats. Es diu que la Indústria del Control Migratori és un dels negocis amb millor perspectiva de futur en el territori europeu i que el regne d’Espanya és un dels seus principals mercats. S’estima que la Unió Europea destinarà uns 30.829.000 d’euros, entre 2021 i 2027, per al control migratori i de fronteres. També que durant aquest període es destinaran 24.322.000 d’euros de finançament públic a defensa i seguretat, perquè la migració és venuda com un perill per a la seguretat de la ciutadania (blanca) europea.

En aquest context, és una tasca urgent i pendent relacionar les morts i les violències estructurals que el model civilitzatori modern produeix. La violència masclista present aquí i en altres territoris té molt a veure amb un ordre colonial que jerarquitza cossos i vides. I és aquesta jerarquització de la humanitat que penetra als nostres sentiments de dolor, ràbia i indignació davant determinades morts.

Les morts al mar són el resultat de decisions polítiques i econòmiques que provenen de governs democràtics que representen la voluntat i els interessos de la majoria de les desenvolupades i ben humanistes societats europees

Però, també el mar porta esperança aquests dies. La porta un petit esquadró zapatista que va assumir el deliri d’arribar a aquestes terres per conèixer-nos. Ens diuen que saben que ens diferencien moltes coses i que només ens uneixen unes poques, entre d’altres: el que fem amb els mals de la terra; la comprensió que és un sistema que els genera i que no és possible reformar-lo, ni educar-lo, ni atenuar-lo, ni humanitzar-lo. Per això, ens recorden que la lluita per la vida és col·lectiva, que ni podem ni estem soles davant d’aquest sistema que escampa mort per totes bandes.

En abordar en la seva travessia per la vida les zapatistes es preguntaven: “I si es posa trist el cor del mar, com s’ho fa per plorar?” “De quina mida és el cor del mar que és molt gran per estimar-lo i cariñarlo?” “I així com nosaltres defensem la terra, hi ha qui defensa el mateix al mar?”. Potser, després de setmanes de travessia pel mar, ellses puguin orientar-nos en possibles respostes. I així, començar a caminar cap a la defensa del mar i de les vides que s’hi perden.




Autor font: Directa.cat