Maig 5, 2022
Per Indymedia Barcelona
215 vistes

1) Presentació de l’acte: el treball és una merda

El passat dijous 28 d’abril, a les 19:30 hores, es va realitzar a l’Ateneu Llibertari de Gràcia (Alzina, 5) un debat sota el nom Merda de Treball que tenia l’objectiu de reflexionar al voltant de les condicions laborals de la classe treballadora sota el jou del Capital així com explorar diferents vies de resistència en el camí de la construcció d’un nou món sense explotació ni dominació. El company que va presentar l’acte va afirmar sense embuts que la majoria de treballs són una merda i que el concepte d’orgull obrer es fa absurd en aquest context desplaçant-se, en tot cas, a l’ofici. Tot seguit va recordar una important lluita obrera del segle passat, la de la fàbrica Pirelli, on es va imposar una escala salarial diferent (sent aquests capitalistes els pioners en aquesta estratègia de segmentació per categories laborals amb l’objectiu de dividir la unitat obrera): conflicte que va acabar amb un referèndum, amb una escassa participació juvenil, que es va traduir en una victòria per l’empresa i va marcar, per tant, un funest precedent.

2) El debat: informàtics, tele-operadors, conserges, repartidors i docents sota el jou del capital

La primera intervenció va provenir d’un treballador de NTT Data (una consultoria informàtica, contra la qual hi ha hagut una recent campanya del S.O.V. de la CNT-AIT de Barcelona). Es tracta, segons ens va comentar, de la 6ª més important en el sector de les TIC amb presència a més de 50 països i una facturació de 1430 milions d’euros de beneficis anuals. Sota aquestes dades empresarials, però, s’amaguen pràctiques com l’obligatorietat del teletreball, sobretot en temps de pandèmia ja que actualment s’aplica un format mixt, així com un repetitiu discurs per diferenciar espai laboral i familiar mentre que, per altra banda, et recomanen contestar als mails mentre viatges en transport públic. El company de NTT Data va relacionar aquests nous llocs de treball amb el procés de desindustrialització i la tendència a treballar, cada cop més, en espais reduïts. També va denunciar la pràctica d’inflar les empreses, amb gent sense experiència, perquè estan desorientades i són més submises resultant que entre el 50% i el 60% no dura més de dos anys.

A fi de fomentar l’individualisme i la, conseqüent, manca d’unió entre els treballadors també es tira molt del discurs del professional liberal (són informàtics) obviant el seu procés actual de proletarització i precarització.

Fruit de la novetat del sector, ens va indicar que, al principi, la seva activitat estava contemplada a un petit paràgraf de l’Estatut dels Treballadors fins que, el setembre de 2020, es va establir que la negociació es deixa al lliure albir de cada Comitè d’Empresa: entenc, doncs, que no hi ha un conveni estatal amb el que això suposa d’indefensió davant de l’empresariat que, malgrat el seu discurs de la competitivitat, sempre es troba organitzat col·lectivament alhora de fotre al treballador tant com poden. Estratègia afavorida per les mateixes condicions del teletreball que, com bé va afirmar el company, rebenta l’associacionisme obrer: no veus els companys, aïllament, indefensió etc…i a sobre s’ha d’aguantar que la mateixa plantilla, molts cops, vegi aquesta forma d’organització empresarial de la producció com una avantatge perquè així es poden quedar a casa quan la compensació econòmica que es rep pel fet de fer servir la teva llum, mobiliari etc., és ridícula i no cobreix, ni de bon tros, les despeses.

Sincerament, s’ha de ser burro per empassar-se un discurs patronal que sota la disfressa d’una falsa conciliació laboral i familiar (que no és tal perquè mentre treballes no pots estar pendent de res més) pretén carregar sobre el treballador bona part de les despeses del mateix procés productiu. Tot això va aparèixer també a la següent intervenció, a càrrec d’una companya treballadora del telemàrqueting: el sector té uns 100.000 treballadors a Espanya entre els quals la màxima aspiració que poden tenir en un inici, a nivell de promoció laboral dins l’empresa, és aconseguir consolidar la categoria d’especialista que representa la irrisòria xifra de 40 euros mensuals més a la nòmina. Actualment els tele-operadors guanyen el Salari Mínim Interprofessional. La categoria de gestor representa uns 80 euros més i la de coordinador uns 100 euros.

La No Reforma Laboral, que la companya va qualificar de tramposa i fastigosa, és pitjor que la de Rajoy doncs l’empresari pot fer el que vulgui, va afirmar. També va denunciar que el plus per idioma és més aviat per idiomes doncs et paguen 100 euros més fixes en parlis 1 o 5. Ens va comentar l’enuig que va sentir quan un cop a la feina es va presentar el Pere Aragonès per després sortir a la ràdio lloant les condicions laborals dels treballadors del telemàrqueting, dient que cobren 1250 euros al mes, el qual és rotundament fals. Les intervencions del company de NTT Data i la companya del telemàrqueting foren les més extenses, seguides d’altres més breus com la d’un company d’hostaleria qui va afirmar que es treballava una hora al final sense cobrar-la, que la valoració negativa del superior podia significar un acomiadament immediat, que feien 500 habitacions amb només dos treballadors, que es veien obligats a fer vàries funcions com direcció o neteja o que et baixaven la categoria a conserge de nit amb el que suposava de deixar de cobrar el plus de nocturnitat.

En aquest moment, després de generar-se un petit debat, la companya del telemàrqueting va tornar a intervenir per afirmar que, malgrat esta organitzada a un sindicat que es presenta a les eleccions sindicals (CGT), al seu centre de treball no han constituït el Comitè d’Empresa al tenir majoria entre la plantilla. Va aprofitar, finalment, per denunciar que si la teva empresa (que és subcontractada per fer un servei) el perd i vols continuar fent-lo, després d’anys d’experiència, si te’n vas a la nova empresa a la que ha estat adjudicat perds l’antiguitat, sent un dels efectes perversos de la pràctica habitual de la subcontractació.

La següent intervenció va ser via telefònica amb un company que, des d’Alemanya, ens va explicar la seva experiència organitzant una vaga salvatge (il·legal segons les restrictives lleis laborals del país) a l’empresa de repartiment a domicili Gorillas. Va denunciar que aquesta empresa, malgrat tenir una facturació de 2.500 milions de dòlars anuals, les bicicletes amb les que treballen els repartidors moltes vegades tenen els frens deteriorats amb el que suposa de risc d’accidents. Davant d’aquesta situació van decidir convocar una vaga que, des d’un principi, xocava amb la legislació laboral alemanya (heretada en varis dels seus aspectes del règim nazi) que només permet accions reivindicatives realitzades per sindicats amb un suport mínim del 70% de la plantilla. Com a conseqüència d’aquesta valenta acció, van ser acomiadats la meitat dels repartidors.

Una companya va preguntar sobre la posició que havia tingut la Freie Arbeiterinnen-und Arbeiter Union (FAU) en aquest conflicte (organització anarcosindicalista alemanya actualment afiliada a la Confederació Internacional del Treball – CIT). El company va senyalar que es va tractar d’un suport entre cometes ja que el sindicat no va voler veure’s involucrat en el suport a una vaga salvatge i, per tant, il·legal segons els paràmetres de la restrictiva democràcia burgesa alemanya. A continuació va intervenir una companya professora d’institut denunciant qüestions com que a partir de 2008 es van produir retallades en els salaris i un augment en les hores de feina o la pràctica de donar poder, des del Departament d’Educació, als equips directius perquè es muntin el seu equip mitjançant reclamacions o entrevistes.

La última intervenció va córrer a càrrec d’una docent universitària que va denunciar, al contrari del tòpic relacionat amb aquesta professió, la gran precarietat d’aquests treballadors tenint la majoria la categoria de professor associat. A més a més Catalunya, en relació a això, té les universitats públiques amb condicions laborals del professorat més precàries de tot l’Estat, pel qual li semblaven una vergonya els premis d’excel·lència que se’ls hi donen. Estem parlant de sous de menys de 500 euros. Ens va explicar la seva experiència concreta a l’Arxiu de la Corona d’Aragó on s’han de manipular documents plens de terra i altres partícules i no es facilita mascaretes ni material adequat. La companya va afirmar que era com si estesis al Londres del segle XIX de la merda que hi havia.

Va denunciar la pràctica dels contractes per partides pressupostàries així com la diferència entre el discurs oficial que afirma que la categoria de professor associat és perquè, en teoria, tens una altra feina i fas una col·laboració per un tema específic i la realitat de la precarietat al ser per moltes persones una feina principal sustentada per la vocació però també pel somni meritocràtic que la Universitat reparteix com una droga entre el precariat docent. Així la companya va denunciar els cops de colze constants que es donen els professors per fer la pilota al cap d’estudis. També va denunciar la pràctica de donar-se d’alta com activitats econòmiques (autònom) firmant un paper que no vius de la Universitat el qual és mentida, el neo-llenguatge del treball per objectius i la pràctica de llogar els campus per fer activitats privades com classes d’una acadèmia de conduir o festes.

3) Conclusions

Durant la xerrada van sortir alguns temes sobre els que m’agradaria fer algun comentari: respecte al cas de Pirelli fa temps un company del sindicat em comentava que el fet de convocar referèndums a les empreses davant d’una lluita sindical havia estat una estratègia empresarial per desactivar la lluita. És a dir, a les assemblees normalment es vota (en el cas d’haver-ho de fer) a mà alçada el que força als renuents a les postures combatives a mostrar en públic que no volen lluitar i molts, davant de possibles crítiques, renuncien a fer-ho perquè, en el fons, se n’avergonyeixen. Però quan el vot és secret aquesta postura de renúncia a lluitar es manifesta més fàcilment donant, molts cops, com a resultat la desactivació del conflicte. Els demòcrates burgesos argumenten que així es protegeix la llibertat individual però realment el que s’està protegint és l’hegemonia de la ideologia atomitzadora de la burgesia creant la paradoxa d’una multitut solitària com deia Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845): és a dir, triomfa la posició d’un col·lectiu que només ho és en aparença, doncs, ja hi ha triomfat l’individualisme liberal disgregador de la solidaritat de classe.

Per altra banda, considero remarcable la intervenció de la companya del tele-màrqueting afirmant la renúncia a constituir-se en Comitè d’Empresa al contar amb el suport de la majoria de la plantilla. En certa ocasió un anarquista va dir, no recordo ara el nom ni l’he pogut trobar, que el parlamentarisme era absurd perquè si s’estava en minoria no es podia canviar res i només s’actuava de furgó de cua i si s’estava en majoria llavors esdevenia un llast del qual desempallegar-se per fer la revolució. Per últim m’agradaria senyalar els perills de convertir l’organització en un fetitxe (com ens mostra el cas de la FAU alemanya i la vaga a Gorillas) prioritzant la supervivència de les sigles a l’extensió del conflicte social. Considero que qualsevol organització revolucionària ha de concebre que, en realitat, viu de prestat dins d’aquest sistema, en el cas d’estar legalitzada, i aquesta situació conjuntural no pot convertir-se mai en una finalitat en si mateixa: això no seria més que cedir a un fastigós xantatge.

Alma apátrida




Autor font: Barcelona.indymedia.org