Abril 28, 2022
Per Direta
215 vistes

En les últimes dècades la memòria popular, en general, i la memòria oral autobiogràfica, en particular, han tingut una presència creixent en els mitjans de comunicació i en el camp de la historiografia. La seua entrada en l’acadèmia de la història, però, no va ser senzilla. Mercè Vilanova, en El combat, a Espanya, per una història sense adjectius amb fonts orals, explica el conflicte que es va produir quan paral·lelament al IV Congrés Internacional de les Ciències Històriques a San Francisco (1975) unes quantes persones —Vilanova entre elles— van decidir llogar una habitació al mateix hotel i programar la taula redona “La història oral com a nova metodologia de recerca històrica”. La seua acció va generar una gran polèmica, ja que en eixe moment les fonts orals s’entenien com un accés no autoritzat al camp de la història, com l’entrada de persones que no sabien, que mentien, que oblidaven. Per a Vilanova es tractava d’un conflicte ètic: el model historiogràfic deixava fora una bona part de la població. Aquesta part exclosa és el que ella anomena majories invisibles, unes veus que, si s’incloïen de manera substantiva i no com a objectes dels quals traure dades, tenien el potencial de transformar la historiografia i ajudar a posar en pràctica la democràcia radical. Es tractava de transformar la disciplina de la història fins a fer espai per a eixes veus i de repensar el paper de les i els professionals de la història i de la memòria.

La filòsofa Gayatri Spivak, per la seua part, en Pot parlar el subjecte subaltern?, explica per què el subjecte subaltern no pot parlar. Spivak defensa la necessitat de generar unes condicions perquè eixa conversa es produïsca i sosté que cal trencar el silenciament estructural de les veus subalternes que la narrativa històrica capitalista ha imposat.

Des de 2011, al País Valencià, funciona el Museu de la Paraula, depenent del Museu d’Etnologia de València i on es troben moltíssims testimonis de dones i homes dels pobles del territori valencià

El temps ha passat i en les últimes dècades les fonts orals han començat a formar part de la recerca històrica i dels processos de conservació del patrimoni. Prova d’aquest canvi és que els relats d’història de vida o entrevistes de memòria oral autobiogràfica estan reconeguts com a patrimoni immaterial per la UNESCO des de 2003 i multitud de projectes inclouen aquest tipus de fonts. Al llarg d’aquest text es presenten alguns d’ells i s’expliquen les seues diferències.

El primer museu virtual de memòria oral és el Museu da Pessoa de Brasil (1991) que arreplega testimonis de vida de persones de tot el país. En la seua pàgina web es poden veure fragments dels vídeos i també altres col·leccions. Des de 2011, al País Valencià, funciona el Museu de la Paraula, depenent del Museu d’Etnologia de València. Les seues entrevistes estan publicades íntegrament, a més, estan transcrites i tenen una rigorosa organització per temàtiques. Es troben moltíssims testimonis de dones i homes dels pobles del territori valencià. Al País Valencià, s’han fet entrevistes des d’altres institucions, per exemple, des de la Universitat Jaume I de Castelló, dins del Centre de Recuperació de Documentació de la Memòria Històrica Local. Malauradament, la seua pàgina web ja no està disponible i les entrevistes mai han estat públiques. El Museu d’Història de la Immigració a Catalunya també ha fet un gran treball en aquest sentit, recopilant testimonis que poden veure’s parcialment en el seu espai físic.

Aquest primer grup de museus té en comú la recopilació d’històries de vida al servei de la investigació i la conservació. En tots els casos s’està fent un recull de material, però no tots donen la possibilitat de consultar els seus fons, ni tan sols de manera parcial. Per les seues característiques, aquests arxius són molt valuosos per al personal investigador i per a persones militants. Són especialment útils per a contrastar documentació escrita. Són arxius que abasten territoris amplis, que estan centrats en temàtiques concretes i que s’allotgen en webs d’institucions relacionades amb la conservació del patrimoni.

Al Museu de la Paraula, depenent del Museu d’Etnologia de València, les entrevistes estan publicades íntegrament i tenen una rigorosa organització per temàtiques |Arxiu

En un segon grup es troben aquells museus que realitzen una tasca semblant quant a funcions i extensió del seu territori d’acció, però que treballen al marge de les institucions. Un exemple al País Valencià és l’Artxiviu de l’Horta, una pàgina web centrada en la conservació de la memòria de l’horta valenciana. Entre els seus projectes està Rec a manta, que busca animar al jovent a utilitzar l’audiovisual per arreplegar la memòria de les persones majors, així com recuperar arxius audiovisuals domèstics. Existeixen també webs temàtiques centrades en testimonis més específics, per exemple OMGYES, que recull l’experiència de dones joves i grans al voltant de l’orgasme femení. Aquest segon grup té una funció explícitament reivindicativa que reforça els moviments socials amb els quals es vincula cada projecte. Com en el grup anterior, es tracta d’arxius que arriben principalment a un públic especialitzat, siga investigador o activista.

En el cas concret de l’Artxiviu de l’Horta, s’està fent un esforç per incloure més persones, com productores, i s’estan utilitzant algunes estratègies de participació ciutadana, com ara les convocatòries obertes. Aquesta i altres tècniques de participació s’estan aplicant en alguns arxius. Les aportacions externes són fonamentals per a aquest tipus d’arxius, malgrat que no sempre siguen fàcils d’aconseguir.

Democràcia cultural

Tal com explica Laura Solanilla Demestre, a En primera persona. Memòria oral, patrimoni immaterial i internet, l’aliança entre els moviments socials i les noves tecnologies de la informació (TIC) ha obert una possibilitat única per a la democràcia cultural en àmbits tradicionalment subalterns: àmbit rural, la dona, la immigració i minories diverses. Internet i les xarxes socials han arribat a les cases i a les mans de persones que mai havien estat incloses en les polítiques culturals, persones per a les quals mai s’havia produït cultura de manera específica. En aquest sentit, un tercer grup de projectes ha establert com a objectiu principal la dignificació de les comunitats informants i està apostant per generar un tipus d’arxius en què les comunitats no siguen només informants, sinó que es transformen en el seu públic principal. Aquest canvi desplaça el camp d’actuació des de la història fins a la reparació simbòlica de les comunitats. En aquest tercer grup, la patrimonialització i la turistificació són especialment irrellevants, ja que l’objectiu no és preparar el patrimoni per a ser consumit per persones externes a la comunitat o, fins i tot, per persones expertes o militants, sinó pel seu propi veïnat.

Si aquests arxius són tan populars i comencen a compartir-se pel boca a boca és precisament perquè l’intercanvi d’informació s’està donant dins d’una comunitat real que participa activament en l’enriquiment de la web

En 2012 l’Associació Cultural Amics d’Artana (Artana, 1.958 habitants, Plana Baixa, Castelló) posà a funcionar Artanapèdia, el primer d’aquest tercer grup d’arxius. Des d’eixe moment ha anat creixent i tot el seu material ha estat sempre en obert i ha mantingut un caràcter estrictament local (entrevistes, documents, col·leccions de fotos comentades, etc.). En Artanapèdia es parteix d’una noció de comunitat en sentit complex, que inclou la població de soca, però també les persones que s’han traslladat al poble des d’altres territoris. Aquest primer arxiu ha demostrat ser extraordinàriament popular: en els seus 10 anys de vida acumula 223.896 visites, la qual cosa equivaldria a més de 22 milions de visites en un territori de 200.000 habitants. La diferència clau entre aquest tipus de projecte i els dels dos grups anteriors és el seu caràcter estrictament local i el fet que es dirigisca al seu veïnat. Si aquests arxius són tan populars i comencen a compartir-se pel boca a boca és precisament perquè l’intercanvi d’informació s’està donant dins d’una comunitat real que participa activament en l’enriquiment de la web i que la consulta de manera freqüent.

El treball es desenvolupa de manera indefinida (en contrast amb projectes puntuals de recull de memòria en territoris acotats) i el centre del treball és la devolució de la informació. La clau de la web és el seu contingut: la seua rellevància per a la comunitat, la manera en què es publica, com es difon i com és rebut per la comunitat. A partir d’aquest tercer model s’han encetat diversos projectes basats en els mateixos principis de participació del veïnat, de resingularització del territori, de reterritorialització enfront de la globalització i de devolució a les comunitats. Alguns d’eixos projectes, igualment molt populars en els seus territoris són Nulespèdia (Nules, 13.170 habitants, Plana Baixa, Castelló), Moncadapèdia (Montcada, 21.802 habitants, Horta Nord, València) o Natzaretpèdia (barri de Natzaret, 6.117 habitants, València). En tots els casos es tracta de micromuseus virtuals que es treballen a partir de processos de participació ciutadana i de transparència, una aposta que segurament no haguera sigut possible sense el canvi de mentalitat que possibilità el 15-M. A nivell de finançament, la majoria dels projectes depenen dels seus municipis, la qual cosa permet als ajuntaments autogestionar la seua memòria local. Artanapèdia i Natzaretpèdia són una excepció, ja que són finançats per associacions, però trobem més exemples pagats per ajuntaments: Les Alqueries Pèdia (Les Alqueries, 4.539 habitants, Plana Baixa, Castelló), Foiospèdia (Foios, 7.502 habitants, Horta Nord, València) o Alfarapèdia (Alfara del Patriarca, 3.301 habitants, Horta Nord, València).

Nulespèdia és un dels museus digitals creats amb el suport i la participació del veïnat |Arxiu

El fet que aquest grup d’arxius estiga centrat en les mateixes comunitats determina també les estratègies de difusió i fa que, en aquests casos, siga especialment necessari difondre el material en xarxes i establir una relació de proximitat i complicitat amb les persones informants i donants. En aquesta línia, les xarxes socials estan ajudant a apropar els arxius a qui no visitaria un museu físic i tampoc no entraria en una web institucional, però que sí que consulta un espai web dedicant exclusivament al seu poble.

Alhora que el tercer model està convidant a treballar directament per a les comunitats, s’està produint un debat lent, però persistent respecte de la legitimitat dels museus locals. Un debat que està tenint lloc fins i tot en el si de les institucions dedicades a la gestió del patrimoni immaterial. En 2017 es publicava El paper dels museus locals al segle XXI i els reptes de la crisi econòmica: museus locals d’etnologia al País Valencià, un article signat pel director del Museu d’Etnologia de València, Francesc Tamarit Llop, i per dos dels seus conservadors, Asunció García Zanón i Joan Seguí Seguí. En el text defenien el paper central dels vincles comunitaris en el sosteniment de la legitimitat dels museus d’etnologia actuals. Segons les seues paraules, “els reptes del museu local són, alhora, els seus avantatges: la proximitat, les xarxes socials pròximes, la confiança, el face to face i el compromís, i, per tant, l’accés privilegiat a les persones i als seus coneixements. De la gestió acurada d’aquestes circumstàncies s’hauria de derivar la seua legitimitat futura”.

La coexistència d’aquests tres tipus de museus de memòria popular posa de rellevància la diversitat d’objectius, de públics i de continguts en l’àmbit de la recuperació del passat dels territoris. A més a més, la presència del tercer grup està fent nàixer un nou camí de militància per a qui vulga treballar en la reparació i dignificació de les comunitats. Aquesta diversitat de plantejaments està reobrint de manera pràctica el debat sobre l’ètica de l’ús de les fonts orals que ja va iniciar Mercè Vilanova i està reformulant la pregunta sobre quin paper s’està donant a les fonts orals en l’actualitat, i què aporten les investigacions a les comunitats subalternes que estan fent servir com a informants.




Autor font: Directa.cat