Febrer 25, 2022
Per Direta
155 vistes

Fa uns mesos, parlava amb una amiga molt llegida –amb dues nenes ja més grandetes– i em deia que està molt bé lluitar per un món amb les cures al centre i per permisos de maternitat més llargs i universals, però que a ella li faltaven referents sobre com “transitar el mentrestant”. Si la maternitat és potencialment transformadora i empoderadora, com ho fem per no perdre tot això entre hores de feina, pressió social, soledats i cansaments diversos de la maternitat en el món capitalista? Com maternem als marges, mentre no hàgim pogut canviar el centre?

No sé si seré capaç jo soleta de respondre a aquesta pregunta, però segur que entre totes trauríem algunes idees. Apropar el feminisme al maternar de cadascú forma part de la vida quotidiana de moltes famílies. Però, potser, el problema és que no aconseguim que surti d’aquí, de la nostra família. Hi ha moltíssims llibres sobre com maternar, tenim molts referents en línia, a les xarxes, escrits, familiars i amigues, que ens mostren diverses maneres de “ser mare” o d’educar, segons uns cànons més centrats en l’infant o en l’adult (jeràrquics en qualsevol cas), però molt poquets sobre com ser explícitament “mare feminista”. A banda del part i la lactància, temes sobre els que sí que hi ha una miqueta més d’informació –i encara gràcies!–, falta material sobre com criar des del feminisme, o –si tens claríssim com fer-ho– com sobreviure a tot el que comporta fer-ho diferent.

Apropar el feminisme al maternar de cadascú forma part de la vida quotidiana de moltes famílies. Però, potser, el problema és que no aconseguim que surti d’aquí, de la nostra família

Moltes de nosaltres segur que som mares feministes, però anem tirant la tovallola a poc a poc, ens homogeneïtzem i ens sentim culpables per fer-ho, però és que sovint ens trobem molt soles –a tot estirar amb la parella– inventant-nos una educació feminista, revolucionària, reinventant la roda a cada criatura –i a cada generació de mares, diria. A més, les mares no només pensem en la criança, ni la nostra vida gira únicament al voltant dels infants. Crec que qualsevol dona que es dediqui únicament i exclusiva a les cures 24 h/7 estarà exhausta. Penso que les mares necessitem també una habitació pròpia. Deia Adrianne Rich que primer pareixes a les criatures i després t’has de parir a tu mateixa. Tenir un infant comporta molt de temps mental i físic per a les que maternen (mares, mamis, mapes, pares…), i ho fem a gust, quan ho fem en condicions. Però si estàs pensant a fer dutxes, sopar, posar el rentaplats i la rentadora (i arribar a final de mes amb la teva mitja jornada –i mira, que tu tens sort, que tens una mitja jornada!) i a més trobar els teus microespais per estar serena, i endreçar la casa… es fa difícil pensar en com contrarestes que cap altre nen a la seva classe porti mai una peça de color rosa o lila; o com li expliques que no tots els nens necessàriament tenen tita; o que el món és més injust per a les nenes… Tampoc pots participar de quasi cap activisme formal perquè ni els horaris ni el format s’adapta a les teves noves necessitats (no hi ha lloc per als infants o hi ha un servei de canguratge per part d’una desconeguda amb uns fulls blancs i uns retoladors a la mà. No era això, companyes, no era això). Les AMPEs o AFAs poden ser una bonica excepció d’aquesta manca d’espais de militància per a famílies, però poques vegades són revolucionàries. Ser mare feminista “practicant” vol (més) temps i diners. Nenes, ens hem d’organitzar.

La meva amiga tenia molta raó, ens falten referents, ens falta suport mutu de la comunitat activista, de les mames i de les no mames. Hem de parlar menys de com arribar al final del dia amb els infants nets, alimentats i dormint, i més sobre com els criem més lliures. O també, sobre com els criem més lliures. Hem de trobar espais per reunir-nos a les tardes, en un parc, per exemple, amb els nostres infants jugant contents amb nosaltres, a propet, amb berenar, amb les nostres joguines escollides. Potser una de nosaltres de forma rotativa pot tenir cura dels infants si necessitem TANTA concentració, però siguem sinceres, estem acostumades a fer diverses coses a la vegada. Podem i ens ho devem a nosaltres mateixes trobar espais per intercanviar roba no marcada, per buscar formacions, per discutir referents, per definir què hauria de ser el feminisme matern. Creem grups d’acció política feminista familiar o digueu-li com vulgueu.

Fer-ho a soles, ho fa molt i molt complicat. Creem xarxes de suport, donem-nos referents. Jo no sé com maternar als marges, però fem-ho juntes, si us plau

No serem les primeres, això s’ha fet des dels anys cinquanta i sobretot als seixanta amb més o menys èxit als Estats Units, Canadà i Mèxic. Són les mares –també– de la La Leche League que ha normalitzat i posat a l’agenda política la lactància materna. No és menor. I avui en dia, són les mares migrants, llatinoamericanes, per exemple, les que prenen el relleu. Farà ja uns anys, vaig entrevistar un col·lectiu de dones migrades a Oakland, Califòrnia. Quedaven per fer-se costat, cuidar-se els infants les unes a les altres, cuinar menjar per les que treballaven més hores i buscar-se informació sobre els seus drets com a sense papers. Segurament no era una organització explícitament feminista, però si una de les organitzacions familiars més potent i empoderada que he vist mai. Hi ha molts més exemples, jo n’he robat alguns als llibres Maternidades subversivas o Don’t Leave Your Friends Behind. Les resistències creixen als marges, només necessitem regar-les. Segur que entre les lectores n’hi ha dos o tres que acaben d’aprendre que tenen un grup d’acció política familiar feminista i no ho sabien. Fem-ho explícit, encara que informal, autònom, flexible, irregular… fàcil.

Diu Fiona Joy Green que hi ha quatre claus de les maternitats feministes: “(1) crear entitats familiars alternatives i no patriarcals; (2) ensenyar els infants a pensar críticament el món; (3) crear relacions respectuoses i no jeràrquiques entre grans i petits; i (4) participar en pràctiques de criança no sexista i de gènere neutre”. Afegiria, (5) organitzar-se per fer-ho el més col·lectivament possible. Sobretot, perquè fer-ho a soles, ho fa molt i molt complicat. Creem xarxes de suport, donem-nos referents. Jo no sé com maternar als marges, però fem-ho juntes, si us plau.




Autor font: Directa.cat