Maig 9, 2022
Per Direta
280 vistes

Hi ha cert vertigen a l’ambient i fa por. Alhora que feliços, estem alerta.

Cada vegada els grans són més grans. L’any passat, a la Fira del Llibre de València homenatjàrem Marc Granell i aquest dissabte passat, de nou a la Fira del Llibre, vam retre homenatge al gran mestre i amic Jaume Pérez-Montaner. I no seran els únics ni els últims a qui lloarem i hem lloat amb distingits premis i reconeixements, perquè estem parlant dels grans pilars, gegants i colossos que han configurat i confeccionat el paisatge literari català que tenim al nostre voltant. Hi ha referents que ens han deixat més prompte del que deurien i, als i a les quals, malgrat deure’ls la capacitat de regalar-nos oxigen, d’obrir-nos els alvèols i els bronquis, de possibilitar-nos amb els ulls les diferents i apreciades mirades que pot oferir-nos la vida, no podrem dedicar-los ja, un homenatge com cal, en vida.

Nosaltres, els qui generacionalment som més joves, sobretot molt més joves, hem viscut i respirat com ells i elles ens han ensenyat a viure, a caminar, a escriure. Ells i elles són les nostres referències, la seguretat d’allò que està ben fet, la dignitat del treball precís i la paraula clara, el poder de modelar amb el mot el sentiment més profund, d’enlluernar-nos amb la llum més nítida, des dels colors més intensos, amb la música més captivadora. I sí, fa por, arribar a pensar que a la vida tots estem de pas i em resulta fins i tot agosarat arribar a pensar-ho en veu alta. Cert és que el relleu generacional existeix i que, per força major, ha de ser possible. Però què hi faríem sense ells i elles, profans de nosaltres?

Els grans pilars són arbres que conformen un bosc frondós, conegut i indòmit, alhora, d’arrels profundes i amb molta humitat, on les fulles són verdes i gegants i el foc mai té cabuda

Els grans pilars són arbres que conformen un bosc frondós, conegut i indòmit, alhora, d’arrels profundes i amb molta humitat, on les fulles són verdes i gegants i el foc mai té cabuda. L’oracle dels grans és d’aigua i de terra, de força i d’orígens, de potència i de sosteniment. Mai no es cau, mai no minva, ni cedeix, sols creix, s’amplia i se segueix engrandint. I és que tots i totes, benaurades escriptores i poetes que ens han donat les claus de la dignitat en l’artesania de la paraula, es van sumant i van desenvolupant-se en aquest lloc de fulles, tendres i dures, verdes totes i ben humides. Els qui som mig desperts encara i caminant per aquest món, perduts dins d’aquest bosc que ens aclapara i ens possibilita els camins del viure, sabem que, entre ells, entre aquestes arrels, aquests troncs i aquestes branques, vora les molses, mai caminarem sols. Que aquesta també volem que siga i és casa nostra. El bosc es conforma per un clima propi i l’aire que ens arriba ens pentina càlidament els sentits a cada passa que anem fent i ens permet fixar-nos en la natura que ens envolta, estimar tota la fauna que, amb ells i elles, és possible i es desplega.

Que no cresca molt de pressa, aquest beneït bosc, anem pensant els meus col·legues i jo a mesura que avancem, a cada passa que fem, admirats i corpresos per cada inspiració, per cada tacte i per totes les olors, colors, sorolls, llums, ombres i silencis per on anem passant.




Autor font: Directa.cat