Novembre 28, 2021
Per Prendre La Paraula
300 vistes


https://www.anarchistfederation.net/pixel.jpg?z=

Entre les coses més aterridores d’aquesta crisi sanitària provocada pel coronavirus hi ha la constatació que, a l’Estat espanyol, el discurs de l’extrema dreta ha guanyat la centralitat. Per obra i gràcies a «el Gobierno más progresista de la historia de España», podem dir que «la unidad de destino en lo universal» ha transmutat en «Este virus lo paramos unidos».

Per això les rodes de premsa les feien militars i una de les primeres mesures preses pel Gobierno va ser fer desaparèixer les competències autonòmiques de Salut. No importava que els governs autonòmics ho haguessin fet més o menys bé, establint zones de confinament total i essent més previsores que l’Estat. En defensa de la «Unidad», qui ho havia fet regularment o malament passava a tenir el comandament únic davant la pandèmia, sempre al costat de l’IBEX-35, que és qui manava, mana i manarà, si no passa res. Per això, el «pla de xoc en economia» del 2008 ja el coneixem i aquest del 2020 dictat pels amos ja sabem de què va, sense cap sorpresa positiva més enllà d’una renda bàsica rebaixada però imprescindible per no enviar a la gana directament milions de persones. Entre 2008 i 2009, una crisi capitalista global ens va situar en un escenari de col·lapse social absolut. Els voltors neoliberals, que ja manaven, la van utilitzar per tirar endavant plans de miserabilització social que els van fer guanyar encara més diners a costa de la majoria de la població que en va patir les conseqüències articulant contestes que van ser insuficients. Ara, el que ara ja hi ha, és molt pitjor. I ho sabem perquè hem llegit Naomi Klein.

En el seu llibre La doctrina del xoc, subtitulat «L’ascens del capitalisme del desastre», Klein ens explica de forma minuciosa i detallada com els ultres del neoliberalisme econòmic, que aquí van de Sala Martín a BOCS, de bona part de l’àmbit convergent i neoconvergent a PSOE, PP o Cs, adoren els desastres, les crisis extremes, tant les naturals com les artificials, perquè d’elles se’n beneficien sempre, però sobretot des de fa 40 anys, des que van crear i perfeccionar un mètode gairebé científic per aconseguir-ho. L’ensenyament principal d’aquesta colla és que calia estar preparats per saltar a la jugular perquè quan aparegués la crisi i ens deixés en estat de xoc, tot era possible, tot podia esdevenir negoci i tot podia donar-los beneficis. Del llibre se’n va fer una pel·lícula-reportatge, l’any 2009, dirigida per Michael Winterbottom i Mat Whitecross que podeu trobar a Internet.

Quan vaig llegir el llibre no entenia encara com alguna persona membre de la mateixa comunitat humana que jo podia ser tan pervers, tan criminal per esperar la desgràcia de la majoria per omplir-se les butxaques amb els de sempre. Però la cosa queda clara en cada una de les lectures que he fet de La doctrina del xoc. Les dades que recull, analitza i dona Klein converteixen aquest llibre en central per entendre on som i a on anem, ara amb un desastre que de moment suposem «natural».

Klein explica com Friedman va crear a nivell teòric les claus del capitalisme d’avui mateix des de la Universitat on feia les seves classes. Allà, envoltat de deixebles seguidors de les seves idees, idees d’altra banda menystingudes per bona part de la comunitat d’economistes nord-americans dels anys setanta, anà construint models teòrics basats en tres principis bàsics: privatització, desregulació i grans retallades de despesa social. Per aconseguir arribar a l’aplicació d’aquestes mesures de robatori de drets socials, tan impopulars entre la majoria de la gent, Friedman i els seus tenien clar que calia «esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar aquestes «reformes» en canvis permanents.» Així, a mitjans dels anys setanta, pogueren experimentar les seves teories en un territori concret, el Xile de Pinochet. La desaparició, amb tortures i mort, de desenes de milers d’opositors a partir del cop d’estat contra la Unitat Popular d’Allende va ser el xoc que va permetre aplicar el pla econòmic escrit pels Chicago Boys a la societat xilena. Aquell va ser el seu primer «tractament de xoc», ja que enmig de la violència extrema que patia la gent, la rapidesa en l’aplicació de les polítiques privatitzadores, de reducció d’impostos (el gran dogma neoliberal), la desregulació i les retallades de la despesa pública no trobaren oposició. Xile passà, per exemple, de tenir un dels sistemes educatius públics més complets d’Amèrica del Sud a tenir una immensa quantitat d’escoles privades finançades per vals.

Però les teories de Friedman ja aplicades no s’aturaren aquí, ja que Xile era una dictadura, i els neoliberals defensaven, també, la democràcia burgesa o, com a mínim, un sistema aparentment democràtic, almenys amb llibertats formals amb masses disciplinades. El moment de provar les seves teories en democràcia arribà amb l’accés al poder de Reagan als EUA i Thatcher a la Gran Bretanya. El primer no va arribar a aplicar tots els plans de Friedman i els seus, tot i que inicià molts dels camins que després s’han consolidat en altres governs ‘neocons’, però la segona sí, ja que va aconseguir el seu moment de xoc el 1982 amb la guerra de les Malvines. A la tornada de les tropes vencedores al Regne Unit començà una onada de privatitzacions que destrossaren la vida de milions de persones però, alhora, foren acceptades ràpidament per la majoria de la població un cop derrotats els grups socials que hi plantaren cara, com els miners. El patrioterisme aplicat a la política, la rapidesa de les privatitzacions i els acomiadaments massius foren aplicats gairebé com a part de la guerra que s’acabava de produir.

Al seu llibre, Naomi Klein explica molts altres exemples, com els mateixos EUA després de l’11 de setembre, l’antiga Iugoslàvia i la guerra dels Balcans, l’auge i caiguda dels anomenats Tigres Asiàtics, la Rússia de Ieltsin i el bombardeig del Parlament o el cas del desastre natural del Katrina a Nova Orleans, on en 18 mesos gairebé la totalitat de les escoles públiques passaren a ser gestionades de forma privada. Friedman va escriure un article de lloança sobre aquest cas en què deia que «el Katrina va aconseguir en un dia […] allò que els partidaris de reformar les escoles de Lousiana no van poder aconseguir en anys d’esforços.» Esforços aquí vol dir, és clar, intents de robar.

Avui, el xoc és la pandèmia del Covid-19 i els morts que ha provocat i provoca. Però la crisi que ve és molt pitjor, infinitament pitjor…

La por i la «ximpleria desencadenada»

«La qüestió jueva és un càncer que rosega l’organisme nacional germànic. Un càncer polític i social. Sortosament, els càncers polítics i socials són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar els jueus…

-¿A garrotades?

-Tant de bo, si no fos que n’hi ha massa. El pogrom és una gran cosa, però avui ha perdut una bona part de la seva eficàcia medieval. A l’Edat Mitjana no hi havia problemes nacionals jueus. No hi havia sinó una sèrie de problemes locals i municipals, i el pogrom era un mètode adequat i suficient per a resoldre’ls, però ara les coses han canviat. ¿Què en trauríem, d’estossinar la població jueva de Munic, si a la resta d’Alemanya els jueus continuaven essent, com ara, els amos del diner i de la política? En tot Alemanya hi ha més d’un milió de jueus. ¿Què hi vol fer? ¿Els vol matar tots en una nit? Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada.»

L’entrevista la va publicar La Veu de Catalunya el 24 de novembre de 1924. Feia les preguntes un dels més grans periodistes catalans, Eugeni Xammar, que titulà l’entrevista «Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada». Les contestava i s’autopreguntava més que no li preguntaven, Adolf Hitler, un dels criminals més grans de la història de la humanitat. Al seu costat, un altre periodista, Josep Pla, en feu una crònica per a La Publicitat publicada el dia abans que l’entrevista de La Veu.

Els dos catalans retrataven un esperpent, ridícul i fora mida, que feia més pena que una altra cosa i que Xammar resumia dient que les seves «idees sobre el problema jueu són clares i divertidíssimes» i en una entrevista produïen «ocasions de sucar-hi pa». No calia dedicar-li res més que el que li van dedicar, unes línies que semblen més el retrat d’un ximple il·luminat sense pena ni glòria que no pas el d’un possible líder de masses, i menys encara el d’un criminal que organitzà els seus crims amb tota la maquinària de l’Estat al seu servei. Les seves idees eren massa simples i extremades, racistes i assassines perquè ningú amb dos dits de front li fes cas, ningú no pensava que ningú n’hi pogués fer. Era un virus sense clientela, però un virus al cap i a la fi.

Igual com Hitler, Victor Klemperer marxà com a voluntari a la Primera Guerra Mundial. Els dos combateren del mateix costat i patiren la mateixa derrota. A Klemperer li atorgaren la Creu al Servei i a Hitler dies creus de Ferro. Però de 1933 a 1945, el primer fou perseguit pels membres del partit que el segon fundà el 1920 damunt les restes del Partit Obrer Alemany. I Hitler arribà al càrrec de canceller d’Alemanya el 30 de gener de 1933, gràcies a un pacte amb els monàrquics i, per tant, de forma legal i democràtica, a poc a poc i sense fer massa soroll. El virus, però, ja havia aconseguit clientela tot i que res ho feia preveure nou anys abans.

Calia una convulsió extrema, un xoc immens, descarnat i que portes les dones i els homes al llindar de la destrucció massiva, del patiment absolut o de la vida sense horitzó per tal que aquell virus es contagiés a més gent fora del cercle més proper al líder. I la convulsió extrema arribà el 1929 amb l’afonament de la borsa de Nova York i amb la crisi que la seguí, que arribà a Alemanya i Àustria embolcallada amb l’aplicació del Tracta de Versalles. Alemanya arruïnada i Àustria en fallida aposten per «la ximpleria desencadenada» i la converteixen en la seva aposta política principal. El procés el retratà de forma magistral Bergman a «L’ou de la serp» amb textos d’una bellesa inusual a l’hora d’explicar l’extensió d’una l’epidèmia com aquella: «Els diaris van plens de por, amenaces i rumors. (…) Però malgrat això, la gent va a treballar, la pluja no s’atura mai i la por creix com el vapor davall de les llambordes. Es pot sentir una olor acre. Se suporta com un enverinament intern, com un lent enverinament que només se sent ràpidament o lentament com un espasme de nàusea.»

El virus del nazisme s’estengué i es consolidà com a ideologia majoritària del poble alemany i les idees racistes de Hitler deixaren de ser una anècdota. La misèria i la por havien servit als autoritaris per presentar-se com a salvadors, necessaris i imprescindibles. Les Lleis de Nuremberg, racistes i antisemites, foren adoptades pel Partit Nazi el 15 de setembre de 1935 i la «solució final», l’extermini del poble jueu i dels «diferents» de tot tipus s’aprovà sis anys després, tot i que existien camps de concentració des de 1933 i les deportacions havien esdevingut «normals». En els papers oficials, a l’extermini l’anomenarem amb els noms de «reinstal·lació», «evacuació», «desplaçament», «emigració» i altres.

Sobta que un règim capaç d’exterminar entre sis i set milions de persones de forma planificada i sense compassió, amb mètodes terribles que en molts casos provocaven grans patiments fins a arribar a la mort, que construí un model industrial, ordenat i planificat, per realitzar aquest extermini fos tan curós amb les paraules utilitzades a l’hora de parlar-ne en els seus papers oficials… Però no és gens estrany. Ben al contrari, és el més normal del món si recordem la conversa entre Alícia i Gep Boterut en la meravellosa novel·la de Carroll: «En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decideixo que digui, ni res més. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n’Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n’hi ha prou.»

Va ser el mateix Victor Klemperer qui ens ho va explicar en un llibre que cal llegir i rellegir: Lingua Tertii Imperii. Apunts d’un filòleg. Klemperer, periodista i escriptor, catedràtic de Filologia a la Universitat de Dresden, en fou expulsat el 1935 en aplicació de les lleis racials de Nuremberg, que alhora li impedien l’accés a les biblioteques públiques alemanyes i llegir cap llibre que no fos específicament «per a jueus». Va ser declarat no alemany i començà a escriure uns diaris al llarg de 12 anys en què anotava tant fets de la seva vida personal com un detallat seguiment del camí de perversió que la llengua alemanya havia emprès enmig de la propagació del virus del nazisme, base de la seva obra LTI. Els diaris li serviren com a vàlvula d’escapament davant del menyspreu i l’obligació de viure en un gueto per la seva condició de jueu i li donaren l’aire necessari per respirar en aquella situació de putrefacció social extrema.

TLI és una extensa anàlisi sobre com els nazis van desplaçar el sentit de paraules que abans que el seu poder s’estengués volien dir una cosa i van anar variant el seu significat en funció tant de la seva repetició com del nou significat que passaven a tenir. Així, mots com «expedició de càstig» (Strafexpedition), «cerimònia d’Estat» (Staatsakt) o «històric» passaren a anomenar fets terribles que eren assumits com a normals perquè les paraules que els contenien eren d’ús habitual tot i que abans no tinguessin aquest significat. La paraula «fanàtic» passà a anomenar l’«heroi», el «virtuós», creant l’efecte falsificador en el parlant que passà a percebre que un fanàtic era un heroi i que sense fanatisme no es podia ser-ho. Klemperer anotà cada un d’aquests canvis de significats i com paraules d’ús comú passaven a denominar significats específicament nazis en detriment dels que poguessin tenir abans de l’extensió de la infecció.

Quina infecció? Doncs aquella de què parla Karl Polanyi en el seu llibre La naturalesa del feixisme, quan diu que «El feixisme és simplement el més recent i més virulent esclafit del virus antidemocràtic que era inherent al capitalisme industrial ja des del seu inici» i que explica a fons a La gran transformació. Aquella que ve del capitalisme i creix amb el feixisme i que resumeix de forma magistral però des de les antípodes la cançó de Cohen First we Take Manhattanen, cantada per Morente amb Lagartija Nick i regust de Lorca: «Primero conquistaremos Manhattan, después conquistaremos Berlín». Una epidèmia que Klemperer situà a Alemanya i, tot i que identificà l’espai geogràfic des d’on hi havia arribar, Itàlia i el feixisme de Mussolini, explicà com en terra alemanya va mutar i prengué formes lingüístiques pròpies: «per molt que el nacionalsocialisme aprengués dels deu anys precedents de feixisme, per molt que existís en ell una infecció deguda a bacteris aliens: en última instància fou una malaltia específicament alemanya, una degeneració proliferativa de la carn alemanya, i, a causa d’una reintoxicació vinguda en aquest cas d’Alemanya, el feixisme sense cap dubte criminal, però no tan bestial, va sucumbir al mateix temps que el nazisme.»

Una infecció, present en les formes de capitalisme des de la seva primera formulació, com diu Polanyi, que només era una «ximpleria desencadenada» el 1924 segons Xammar, però que va prendre forma d’epidèmia al 29 amb el crack de la borsa i la gran depressió que la seguí i esdevingué pandèmia a nivell mundial amb l’extensió de l’arribada a Europa, Hitler al poder i la guerra arreu del món. Una infecció que provocà milions i milions de morts, tal com totes les pestes que abans havien recorregut el món i que, en aquest cas, dels anys 20 als 40 del segle passat, deixà destruït mig planeta. Una epidèmia que, mentre creixia, portava a glorificar els valors de la guerra: l’autoritat, l’exèrcit, l’obediència… alhora que desplaçava el sentit de les paraules cap a indrets on mai abans s’havien trobat.

No puc deixar de pensar en aquestes rodes de premsa en què homes carregats de medalles ens demanaven que fóssim soldats, que anàvem a la guerra i que els havíem d’obeir sense dubtar, a ells que saben tant d’epidèmies com nosaltres. Res. No puc deixar de pensar que no arribi cap crack, tot i que ja és aquí, perquè els virus estan preparats i l’epidèmia del feixisme fa dies que remena paraules per deixar de ser, un cop més una «ximpleria desencadenada». No puc deixar de pensar en aquest virus i en veure com el neoliberalisme s’ha aliat amb el nefeixisme i, un cop més, ens caldrà enfrontar-nos-hi del carrer estant, a l’únic lloc on les paraules poden recuperar el seu significat i el xoc pot ser neutralitzat.

[Una primera versió d’aquests textos va ser publicada al llibre «Tinta, paper i covid-19» i a la revista «El teorema de Maslow»]




Autor font: Blocs.mesvilaweb.cat