Febrer 25, 2022
Per Direta
157 vistes

M’hauria agradat molt que aquestes línies veiessin la llum en algun d’aquests periòdics que temps enrere, a Madrid o a Barcelona, em feien un lloc. No és així —entenc jo— perquè el nostre panorama mediàtic s’ha anat tancant de tal manera que impedeix considerar determinades matèries i defensar determinades posicions. De resultes, i en relació amb el que ocorre a Ucraïna en aquestes hores, televisions, ràdios i periòdics, amb la inestimable col·laboració d’aquesta plaga contemporània que són els nostres tertulians, prefereixen reproduir una vegada més aquest conte de fades que ens parla del coratge d’unes potències, les occidentals, que haurien acudit en socors d’un petit país per a fer front a la barbàrie moscovita.

Encara que els qui em coneixen ja ho saben, deixaré clar des del principi que no crec en les solucions militars i que m’agradaria molt que a l’Europa central i oriental, i en tot el planeta, cobrés cos un ràpid i profund procés de desmilitarització del qual obtindrien franc benefici els pobles i que deixaria mal aturats, en canvi, els constructors d’imperis. I deixaré clar també que no sento gens de simpatia per la realitat que Vladímir Putin ha acabat per perfilar —o l’han obligat a perfilar tiris i troians— a Rússia. Parlo d’una trista pasterada en el qual es donen cita un manifest autoritarisme, un nacionalisme que sovint té rivets ètnics, la misèria mercantil dels oligarques, un escenari social llastrat per aberrants desigualtats, un genocidi en tota regla a Txetxènia i, per onsevulla, la repressió de totes les dissidències.

Crec, no obstant això, que faríem malament a oblidar, com ho fan una vegada i una altra els nostres mitjans d’incomunicació, que Putin és en bona part el resultat de polítiques occidentals caracteritzades per la prepotència i l’agressivitat. Encara que, certament, a l’hora de donar compte de la condició del president rus pesen també factors interns propis del seu país i inèrcies històriques de llarg alè, amb prou feines entendríem que bona part de la conducta de la Rússia putiniana és un intent de resposta a la ignomínia occidental. Sobre aquest tema, i en aquests mitjans dels quals parlo, crec que ha operat un mecanisme de translació de conceptes que és, com a mínim, delicat. Semblen deduir que, havent-hi com hi ha molts elements de la vida política, econòmica i social russa —acabo d’esmentar-los— que mereixen contestació franca, que tot el que Rússia fa en el tauler internacional és igualment menyspreable. Aquesta manera de veure les coses té una conseqüència extremadament delicada: anul·la qualsevol consideració crítica del que han fet, i fan, les potències occidentals, amb els Estats Units i aquesta filantròpica organització que és l’OTAN al capdavant. Molts dels nostres mitjans semblen mers repetidors de les consignes que arriben del Departament d’Estat nord-americà.

A la fi de la dècada de 1980 i principis de la de 1990 les potències occidentals van transmetre en repetides oportunitats als seus interlocutors soviètic-russos —Gorbatxov primer, Ieltsin després— compromisos ferms en el sentit que res farien per a arraconar a una Rússia

Intento fonamentar el que dic de la mà de mitja dotzena d’observacions. La primera convida a recordar que a la fi de la dècada de 1980 i principis de la de 1990 les potències occidentals van transmetre en repetides oportunitats als seus interlocutors soviètic-russos —Gorbatxov primer, Ieltsin després— compromisos ferms en el sentit que res farien per a arraconar a una Rússia a la qual semblaven disposades a oferir garanties serioses en matèria de seguretat. El menys que pot dir-se és que en els últims trenta anys, i en els fets des de l’inici d’aquesta llarga etapa, aquestes promeses van quedar, una vegada i una altra, en foc d’encenalls.

I és que, en segon lloc, amb l’OTAN com a ariet major, els Estats Units han encoratjat la incorporació a la seva aliança militar d’un grapat de països en altre temps integrats a l’URSS —les tres repúbliques bàltiques— o aliats, bé és cert que forçats, d’aquesta última —Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària—. Gràcies a aquest procés es va fer valer un genuí cèrcol sobre Rússia que en una de les seves claus fonamentals obeïa al propòsit de limitar en la mesura del possible la reaparició, amb consistència, d’una potència important en l’orient europeu. Importa, i molt, subratllar, d’altra banda, el que deixen ben clar els mapes: l’escenari de conflicte d’aquestes hores l’aporta la perifèria de la Federació Russa, i no algun territori que, pròxim als Estats Units, posaria en perill la seguretat de Washington i San Francisco. Com reaccionaria els EUA en cas que una aliança militar hostil s’hagués fet present al Canadà i a Mèxic? Si algú vol agregar que la Rússia de Putin s’ha servit de l’anterior per a treure avantatge pel que fa a la repressió interna de les dissidències —abans l’he esmentat—, no tindré cap motiu per a llevar-li, això sí, la raó.

En un tercer graó, Rússia ho ha provat tot amb Occident. I entre el que ha provat, encara que sovint ho oblidin els nostres totòlegs, ha estat la col·laboració franca i lleial amb els qui avui són els seus enemics aparentment frontals. Aquesta col·laboració va despuntar en el primer lustre de la presidència de Ieltsin, disposat com estava a riure-li les gràcies als capritxos i imposicions de Washington i de Brussel·les. Però es va fer valer també, i això és amb molt més important, en els inicis de la presidència del mateix Putin. Que ràpid ha quedat en l’oblit que aquest últim va oferir un càlid, i impresentable, suport en 2001 a la intervenció militar nord-americana a l’Afganistan i que va guardar un silenci connivent, de nou lamentable, davant allò que dos anys després va adquirir carta de naturalesa a l’Iraq. A Putin el preocupava llavors molt més el compte de resultats dels gegants russos del petroli.

Quina va ser la resposta estatunidenca davant la complaença amb què Rússia va obsequiar l’espasme imperial de Washington en els orients pròxim i mitjà? Va consistir en essència a mantenir els programes vinculats amb l’escut antimíssils —encaminat amb descaradura a reduir la capacitat dissuasiva dels arsenals nuclears rus i xinès—, a propiciar una nova ampliació de l’OTAN —amb beneficiaris en les ja esmentades repúbliques del Bàltic—, a donar-li llargues al desmantellament de les bases militars que, amb aquiescència russa, els EUA havia desplegat en 2001 al Caucas i a l’Àsia central, a estimular les anomenades revolucions de colors que van ajudar a pujar a governs hostils a Moscou a Geòrgia, Ucraïna i Kirguizistan, i, en suma, a negar a Rússia qualsevol tracte comercial de privilegi. Encara que —i repeteixo la clàusula— els nostres mitjans no ho vulguin veure, el Putin d’aquestes hores va veure la llum en l’escenari que acabo de retratar malament, a l’empara d’una lamentable prepotència d’un costat, l’occidental, incapaç de certificar que Rússia mereixia alguna recompensa per la seva general docilitat.

Encara que, certament, el 2013-2014 Rússia va incorporar Crimea a la seva federació i va passar a controlar una part petita de la Ucraïna oriental, en els fets —i això és sorprenent, una vegada més, que s’oblidi— va perdre les regnes del gruix del territori ucraïnès, que va bascular clarament cap a Occident

Faig un salt més, el quart, per a subratllar que, malgrat les aparences, l’escenari va empitjorar per a Moscou en 2013-2014 al foc de les successives crisis —el Maidan, la defenestració de Ianukóvich, Crimea, el Donbass— ucraïneses. Encara que, certament, Rússia va incorporar Crimea a la seva federació i va passar a controlar una part petita de la Ucraïna oriental, en els fets —i això és sorprenent, una vegada més, que s’oblidi— va perdre les regnes del gruix del territori ucraïnès, que va bascular clarament cap a Occident. Hi ha una vella i controvertida tesi que, en la geopolítica nord-americana com en la russa, suggereix que Moscou liderarà una imperi si domina Ucraïna, però deixarà immediatament d’encapçalar-ho si s’esvaeix aquest domini. Sospito que en la percepció dels governants russos aquest fet ha estat més rellevant que els eventuals guanys territorials obtinguts a Crimea i el Donbass.

Perquè res falti, i, en cinquè lloc, l’aparell mediàtic occidental ha edulcorat visiblement la condició de la Ucraïna contemporània. Encara que entenc sense plecs que aquesta última —els seus habitants— és per molts conceptes una víctima de les misèries i de les arrogàncies imperials d’uns i d’uns altres, no està de més que recordi que la Ucraïna d’aquestes hores és un recinte que, indeleblement marcat —el panorama, certament, no és molt diferent a Rússia— per la corrupció i l’autoritarisme, ha gaudit del que en el seu moment es va descriure com el parlament més monetitzat del món —les condicions d’oligarca i diputat semblaven anar de bracet—, sense que falti un element inquietant més: en molts dels estaments de la vida ucraïnesa s’ha revelat la influència poderosíssima de la dreta més ultramuntana. Més enllà de l’anterior, des de la independència de 1991 Ucraïna ha continuat sent un Estat unitari que reconeixia una única llengua oficial, l’ucraïnès, fins i tot sabent que una part significada de la població tenia el rus com a llengua materna. No vull deixar en el tinter el recordatori que en 2014 i 2015 els acords de Minsk, que havien d’obrir el camí d’una pau duradora en el Donbass, reclamaven de les autoritats ucraïneses una federalització del país que en cap moment ha tirat endavant.

Haig d’incloure en aquest llistat de desaforaments, en un sisè graó, alguna cosa que no ha d’escapar-se’ns. Encara que no estic en condicions d’il·luminar el que ocorrerà en els mesos que vindran, pot ser important recordar que en 2006 i 2009 es van produir dues crisis que, provocades per desavinences comercials entre Rússia i Ucraïna, es van saldar durant unes poques hores amb la interrupció dels subministraments de gas natural rus a l’Europa comunitària. Cridaner va resultar, no obstant això, que en ocasió de la guerra iniciada en el Donbass en 2014, i saldada, segons una estimació que corre per aquí, amb 14.000 morts, mai s’interrompessin aquests subministraments. Poderós cavaller és don diner, va escriure Quevedo. L’agressivitat verbal, i material, de dos rivals presumptament irreconciliables va desaparèixer com per art d’encantament quan pel mig estava el negoci, entenent que, si és veritat que la Unió Europea, i en singular algun dels seus membres, arrossega una delicada dependència energètica respecte a Rússia, no ho és menys que aquesta última necessita com a aigua de maig —no té ara com ara compradors alternatius— les divises fortes que reuneixen les seves exportacions d’energia. Em fa la impressió—igual m’equivoco— que les sancions que les potències occidentals preparen no tocaran el negoci del gas. I aviso que les notícies relatives al gasoducte North Stream II, que encara no ha entrat en funcionament, no afecten majorment la tesi que, amb cautela, enuncio ara.

“Allò que els països occidentals busquen a l’Europa oriental no és una altra cosa que una mà d’obra barata per explotar, matèries primeres raonablement llamineres i mercats moderadament prometedors”

Escometo de regal un últim salt, el setè, i ho faig amb la voluntat de subratllar que, fanfàrria retòrica a part, allò que els països occidentals —els seus empresaris— busquen a l’Europa oriental no és una altra cosa que una mà d’obra barata per explotar, matèries primeres raonablement llamineres i mercats moderadament prometedors. En aquest designi, per cert, sovint s’han donat la mà amb els oligarques russos i ucraïnesos, procedents aquests últims en la seva majoria —no és una dada que convingui sortejar— de l’orient del país. En la rebotiga, i obligat estic a anotar-ho, els Estats Units es mouen com a peix en l’aigua: molt allunyats de l’escenari de conflicte, la crisi d’aquestes hores li ve com a anell al dit per a aguditzar —no perdem de vista això últim— els problemes d’una Rússia que arrossega des de temps enrere una economia sense cos i per a dividir una vegada més a la UE, en un escenari en el qual els imaginables desacords d’aquesta amb Moscou pel que fa al gas natural i al petroli afecten de manera menor a Washington. Clar és que en tot això a la UE li toca pagar els desastres que neixen de la seva opció principal, que no ha estat una altra que la de caminar a rebuf de les imposicions nord-americanes.

Acabo: no m’agradaria que l’improbable lector o lectora d’aquestes línies conclogui que me n’he pujat al carro dels qui pensen que a la Ucraïna d’aquestes hores es manifesta una aguda confrontació amb bases ideològiques assentades. Si feixistes n’hi ha, sens dubte, en molts dels estaments del poder ucraïnès, també es fan valer a la Rússia putiniana. Si, per dir-ho d’una altra manera, a Putin no li falta raó quan repudia l’oblit, en el millor dels casos, que una part de la societat ucraïnesa sembla obsequiar a l’ocorregut entre 1941 i 1945, qui pensi que del seu costat, o del dels seus aliats a Donetsk i a Lugansk, hi ha un projecte antifeixista faria bé de visitar al metge. El que ha guanyat terreny a la Rússia putiniana és un revoltim lamentable —ja l’he mig assenyalat— de ranci nacionalisme d’Estat, valors tradicionals, ortodòxies religioses, oligarques immorals, punyents desigualtats, militarització, repressió i… sana economia de mercat. No sé què és el que tot l’anterior tindrà a veure amb l’antifeixisme. Més aviat em sembla que per darrere de totes aquestes misèries estan els arravataments imperials de sempre, a Washington, a Brussel·les i a Moscou. En aquestes guerres brutes, com en algunes de les netes, perden sempre els pobles.

*Article publicat originalment a ‘El Salto




Autor font: Directa.cat