Juny 22, 2022
Per Direta
216 vistes

“Existeix un risc considerable a què desapareguem geopolíticament”, així de contundent es mostrava el president francès Emmanuel Macron fa poc més de dos anys, i assegurava que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) es trobava en “mort cerebral”. Per aquelles dates, el president estatunidenc Donald Trump s’apropava cada cop més al seu homòleg rus, Vladímir Putin, mentre criticava amb vehemència als països de l’aliança atlàntica per no complir amb el compromís de dedicar el 2% del PIB als seus exèrcits.

Ara, la guerra a Ucraïna, ha servit d’estímul per a revitalitzar l’aliança, tornant a la retòrica bèl·lica que ha caracteritzat l’organització. L’OTAN necessita enemics que justifiquin la seva existència i els guanys milionaris de la indústria armamentística, i ha aconseguit amb la invasió russa un argument perfecte de cara a defensar la seva agenda davant l’opinió pública.

La propera cimera de Madrid de la setmana vinent, ha de servir per definir l’estratègia a seguir durant els pròxims anys, però ja l’agenda “OTAN 2030” presentada el 2019, assenyalava les prioritats de l’aliança en “assegurar que l’OTAN es mantingui forta militar i políticament i adoptar un enfocament més global”. A més, declarava com a amenaces el terrorisme, els atacs cibernètics, les tecnologies disruptives, el canvi climàtic i el desafiament de Rússia i la Xina a l’ordre internacional”. L’objectiu no declarat és preparar-se per a continuar sent la garantia de continuïtat del capitalisme i el liberalisme econòmic.

Augment extraordinari del pressupost militar

En paraules del Representant Permanent de l’Estat espanyol a l’OTAN, Miguel Ángel Fernández-Palacios, cal esperar un futur pròxim que “s’assemblarà molt a una combinació de guerra freda i guerra clàssica”. I la guerra, ja sigui per atacar o dissuadir, necessita armes. En aquest context, els països de l’aliança es preparen per a aquest escenari, i, en els últims mesos, la pràctica totalitat d’ells ha anunciat un augment dels seus pressupostos militars. Cal tenir present que, ja abans de la guerra  a Ucraïna, la despesa militar dels trenta països de l’OTAN representava el 64% del total mundial, i les exportacions d’armes recauen en un 76% sobre aquests països.

El cas més paradigmàtic és probablement el d’Alemanya. El canceller socialdemòcrata Olaf Scholz, anunciava recentment la creació d’un fons especial de 100.000 milions d’euros per a les Forces Armades, i un augment del pressupost militar anual fins a una quantitat superior al 2% del seu PIB. Amb això, s’hauria de convertir en el tercer país amb un major pressupost militar, tot i ser el setzè en població. Empreses d’armament alemanyes com Rheinmetall, Hensoldt o Heckler & Kock, en seran les grans beneficiàries, mentre al país s’ha tornat a obrir el debat sobre el servei militar obligatori.

La previsible entrada de Suècia i Finlàndia a l’organització atlàntica busca posicionar-se encara més a prop de Rússia i establir-hi bases militars a pocs quilòmetres, així com dificultar el seu accés a l’Àrtic

L’estat espanyol no vol quedar-se enrere, i busca presentar-se davant els seus socis com un aliat fiable. El president de l’executiu, Pedro Sánchez, considera que “davant les noves amenaces a un ordre internacional creat sota els valors d’igualtat, llibertat i justícia” és necessari “reforçar la nostra capacitat de dissuasió” a través de “la modernització de les nostres forces armades” i “l’augment de la inversió en defensa”. El Ministeri de Defensa ja ha demanat un augment de 3.000 milions d’euros en el seu pressupost, que serien atorgats com un crèdit extraordinari. La ministra de l’àrea, Margarida Robles no ha dubtat en justificar-ho assegurant que invertir en Defensa vol dir “invertir en llocs de treball”.

Però la política de creixement militar no passa només per augmentar-ne les partides econòmiques, sinó també per expandir-se. La previsible entrada de Suècia i Finlàndia a l’organització atlàntica busca posicionar-se encara més a prop de Rússia i establir-hi bases militars a pocs quilòmetres, així com dificultar el seu accés a l’Àrtic, un territori estratègic de primer nivell per a la  seva economia. L’argument de la dissuasió sembla aquí més fal·laç que mai.

A més, tots dos països, ja fa anys que són socis estratègics de l’OTAN  i participen de forma periòdica en entrenaments militars conjunts. Turquia ha anunciat el bloqueig als nous membres si no trenquen l’embargament a la venda d’armes imposat a Ankara en resposta a la invasió d’Afrin el 2019 i exigeix que declarin les YPG/YPJ com a organització terrorista, entre altres obligacions. Però el líder turc, Recep Tayyip Erdogan, sap que per si sol no podrà evitar l’entrada d’aquests països, i busca eliminar possibles traves en una nova invasió de Rojava i mostrar-se fort davant les crucials eleccions de 2023.


La por a la Xina

Tot i que els mitjans de comunicació en parlen cada dia, l’amenaça d’invasió russa no és, ara per ara, la principal obsessió de l’OTAN. L’hegemonia militar i ideològica estatunidenca al món ha deixat d’existir, i noves potències emergents han donat peu a un món multipolar. L’organització atlàntica assenyala Rússia i la Xina com a principals “competidors estratègics”, però és aquesta última la que centra totes les preocupacions. La Guia de Seguretat Estratègica publicada aquest any per la Casa Blanca, afirma que la Xina “és l’únic competidor potencialment capaç de combinar el seu poder econòmic, militar i tecnològic fins a convertir-se en un desafiament sostingut a un sistema internacional obert i estable”.

El creixement comercial i econòmic de la Xina es presenta com una amenaça al capitalisme global liderat pels Estats Units, portant tant a aquests com a la Unió Europea a declarar-la com a “competidor sistèmic”. El proper Concepte Estratègic que s’ha d’aprovar a la cimera de Madrid hauria d’especificar en què es concreta aquesta amenaça per l’OTAN, ja que aquesta organització se circumscriu, de forma teòrica, a l’àmbit militar.

Per a justificar-ne aquesta denominació, l’informe OTAN 2030 fa referència a l’abast global de les capacitats militars xineses, al·ludint tant a la possessió de míssils intercontinentals com a l’espai i el ciberespai. Així mateix, assenyala la importància de monitorar la xarxa d’infraestructures digitals (xarxa 5G) i físiques (ports, aeroports), que la Xina construeix a tot el món, per a prevenir possibles implicacions en l’àmbit de la seguretat en els països aliats.

Creat el 2007, però reactivat recentment, el Quad és un fòrum estratègic de cooperació militar que inclou els Estats Units, Austràlia, el Japó i l’Índia, els dos últims grans rivals regionals de Pequín

I mentre la propaganda assenyala la Xina com una dictadura irrespectuosa amb els drets humans i una amenaça als valors democràtics universals, els Estats Units es posicionen a la seva vora. Creat el 2007, però reactivat recentment, el Quad és un fòrum estratègic de cooperació militar que inclou els Estats Units, Austràlia, el Japó i l’Índia, els dos últims grans rivals regionals de Pequín. A més, segons dades del Conflict Management and Peace Science Journal, el nipó és el país amb més bases militars nord-americanes (42) i Corea del Sud el tercer (30), sumant entre tots dos més de vuitanta mil efectius.

El ministre d’exteriors xinès, Wang Yi, considera que l’estratègia nord-americana a la regió d’Àsia-Pacífic consisteix a “crear una ramificació de l’OTAN” en aquest territori. És imprevisible en què derivarà aquesta política bel·ligerant dels Estats Units envers la Xina, però aquesta, de moment, es prepara per al que pugui venir. Aquest mateix any ha anunciat un augment del 7,1% en el pressupost militar, i ha arribat a acords de cooperació militar amb països com les Illes Salomó.

Molts països de l’aliança atlàntica veuen amb preocupació aquesta escalada bèl·lica, i no tots comparteixen les polítiques dels. La competència militar podria portar a Washington a invocar l’article 4 del Tractat, que confereix el dret a convocar a consultes els seus membres si veu amenaçada la seva integritat territorial, independència política o seguretat. A més, les obligacions de defensa mútua dels Estats Units amb certs països asiàtics, podria portar a un enfrontament directe amb la Xina en cas que patissin una agressió per part d’aquesta, de manera que els aliats de l’organització atlàntica es veurien obligats a intervenir tot i que el famós article 5 del tractat fa referència, únicament, a un atac en territori europeu o nord-americà.

Els moviments migratoris com a amenaça

La mirada cap a la Xina, cal encaixar-la també en l’objectiu marcat per l’OTAN d’adoptar un enfocament més global. Amb la desintegració de la Unió Soviètica, l’organització veu caure l’enemic que justificava la seva existència, i adopta la totalitat del planeta com el seu radi d’actuació. Els Balcans, Afganistan o Líbia ja n’han patit les conseqüències, però des de fa un temps els aliats han centrat també la mirada més al sud.

Consideren el Sahel com “un territori d’extraordinària importància estratègica” per a Europa i el Mediterrani, i la fragilitat de certs estats, el terrorisme o la migració com un desafiament a la seva pròpia seguretat. A més, els aliats veuen amb preocupació com Rússia en l’àmbit militar (principal exportador d’armes a l’Àfrica, mercenaris del grup Wagner…) i la Xina comercial i econòmicament, es posicionen amb força el continent que els estats europeus s’havien repartit fa poc més d’un segle.

L’agrupació naval Standing OTAN Maritime Group 2 reconeix haver intensificat els serveis d’intel·ligència i reconeixement, per tal de monitorar els moviments migratoris i aportar informació als guardacostes turcs, grecs i a l’agència europea de fronteres coneguda com a Frontex

Especialment preocupant és el fet de posar en un mateix sac el terrorisme i la migració. L’agrupació naval Standing OTAN Maritime Group 2, formada per diferents vaixells de guerra, navega el Mediterrani en tasques de vigilància i, des de 2015, reconeix haver intensificat els serveis d’intel·ligència i reconeixement, per tal de monitorar els moviments migratoris i aportar informació als guardacostes turcs, grecs i a l’agència europea de fronteres coneguda com a Frontex. També compta una base militar a Sigonella (Sicília), des d’on avions no tripulats patrullen el Mediterrani per controlar les embarcacions procedents del nord d’Àfrica.

Per la seva banda, l’Estat espanyol ja ha mostrat el seu interès en què la propera cimera de Madrid serveixi per endurir encara més la política migratòria i els principis de l’“Europa fortalesa”, i assenyala la migració irregular com una “amenaça híbrida”. Per al ministre d’exteriors espanyol José Manuel Albares, el “flanc sud” podria arribar a necessitar una “reacció defensiva de l’OTAN exactament igual que el flanc est (Rússia)”.  S’espera que els forts episodis de fam que viu el continent, portin a migrar a milers de persones en els pròxims mesos, i la pujança de les ideologies racistes promogudes per partits d’extrema dreta a gairebé tots els països de l’aliança, obliguen aquests a anticipar-se militaritzant les fronteres cada cop més al sud.

De tot l’anterior, es dedueix que l’existència de l’OTAN en els pròxims anys es troba més que garantida, i, previsiblement, el que cal esperar és que el clima bel·licista no augmenti. L’aliança busca adaptar-se a una creixent competició geoestratègica, i el mètode que coneix és a través de les armes. La Cimera de Madrid haurà de marcar la línia estratègica de la pròxima dècada, davant d’un futur que la mateixa organització preveu que sigui “més impredictible, més disputat i més perillós”.




Autor font: Directa.cat