Maig 2, 2022
Per Direta
169 vistes

Marcello Musto, a L’últim Marx. Una biografia política explica que l’agost de 1880, Marx, estant força malalt, va rebre la visita de John Swinton, un influent periodista nord-americà, que havia estat director en cap del New York Times, i li va preguntar: “Quina és la llei de l’ésser?”. Musto ens diu que el periodista va tenir la sensació que la ment de Marx “s’estava revoltant contra si mateixa … “. “‘Que quina és la llei’, va preguntar. I amb un to profund i solemne Marx va respondre: ‘La lluita’”. D’altra banda, Eduardo Galeano, que ha parlat i escrit molt sobre la utopia, ens detalla què significa, per a què serveix la utopia. I Galeano ens diu (per boca d’un seu amic) que la utopia és com l’horitzó, per més que ens hi vulguem acostar mai hi arribarem perquè es va allunyant al mateix ritme. Per tant, per a què serveix la utopia? Per continuar caminant, per aconseguir un món més just, més igualitari, sense guerres, etcètera.

Si hi ha una cosa que sabem del cert és que tots, quan toqui, morirem físicament. La vida comença i s’acaba. No hi ha excepcions. Tanmateix, mentre estem vius, la nostra actitud pot ser positiva, lluitadora, activa, rebel, utòpica, etcètera, o pel contrari, negativa, conformista, passiva, obedient, etcètera. Podem estar ben vius i lluitar o podem rendir-nos i passar per la vida com a morts en vida. Com va dir Howard Zinn, el problema no és la desobediència civil sinó l’obediència civil enfront de la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra o la crueltat. Aquestes idees m’han vingut al cap amb la lectura de l’entrevista a Núvol al secretari general de Política Lingüística de la Generalitat que, penso, és un exemple claríssim d’aquesta posició de rendició: negativa, conformista, passiva, obedient, aparentment científica i meritocràtica, etcètera, davant de l’Estat espanyol. Però que, en definitiva, renuncia a la possibilitat d’una República catalana independent o l’ajorna in secula secolorum.

Mentre estem vius, la nostra actitud pot ser positiva, lluitadora, activa, rebel, utòpica, etcètera, o pel contrari, negativa, conformista, passiva, obedient, etcètera

Una consideració prèvia és que l’acceleració del procés de substitució lingüística del català pel castellà, en tots els àmbits d’ús, té la seva cobertura legal en la Constitució espanyola, la qual consagra la supremacia del castellà, l’única llengua que apareix esmentada amb el seu nom, per sobre del català, minoritzat i discriminat, ja que el seu coneixement no és obligatori per a ningú, a diferència del castellà, “la llengua espanyola oficial de l’Estat”. Cal recordar, sempre, que, amb l’excepció de l’esquerra extraparlamentària i l’ERC de l’època (totalment diferent de l’actual), tots els partits catalans, sense excepció, van donar suport a la Constitució i van demanar a la ciutadania de votar-hi favorablement. Són, doncs, còmplices i responsables de la situació actual que només podrà ser superada no des de l’acceptació acrítica del marc legal, sinó des de la voluntat decidida de dotar el català de l’estatus d’idioma preferent en el seu àmbit lingüístic, com passa arreu del món amb totes les llengües en el seu propi territori.

El Sr. Xavier Vila comença dient que “durant molt de temps, a Catalunya s’ha anat construint un model lingüístic d’escola que parlava del català com de la llengua normal de l’educació. Això ha fet pensar a una part de la població, i fins i tot al catalanisme lingüístic, que la legislació espanyola permetia l’exclusivitat d’ús de la llengua catalana. Però això no és així. (…) L’any 1994, la sentència del Tribunal Constitucional que deia que el model d’escola catalana era constitucional va ser celebrat pel catalanisme lingüístic que deia que així l’escola en règim d’immersió havia quedat blindada; tanmateix, ningú va voler dir que s’acceptava que el català fos llengua vehicular sempre que el castellà també ho fos. Això el 2010 encara es va dir amb més força amb la sentència de l’Estatut. Durant tots aquests anys, s’ha generat la ficció que l’escola funcionava només en català i gent de bona i mala fe s’ho han cregut.” És a dir, l’Estat espanyol sorgit del franquisme, o sigui postfranquista, ens diu, ja a la Constitució, que les coses són així, i a nosaltres ens toca ser obedients, possibilistes, i acceptar sense més aquesta realitat. En cap cas lluitar i posar-la en qüestió.

La situació actual només podrà ser superada no des de l’acceptació acrítica del marc legal, sinó des de la voluntat decidida de dotar el català de l’estatus d’idioma preferent en el seu àmbit lingüístic

Més endavant, passa a l’atac contra els que veuen les coses d’una altra manera: “Un partit [la CUP] i dos sindicats del món educatiu van acordar una proposició de llei que deia que el català és la llengua vehicular única. Com que aquesta proposició prescindeix del marc espanyol, i és un fet que no som una república independent i estem sotmesos a aquest marc, ja la podria haver votat el 100% del Parlament que, al cap de deu minuts, el govern espanyol l’hauria dut al Constitucional, que l’hauria suspès. Amb la qual cosa, aquella proposició de llei era pràcticament com no fer res”. És clar que fa una tergiversació barroera al dir que aquesta proposta era pràcticament com no fer res, quan tothom (ell també) sap que la proposta no acabava aquí, sinó que anava acompanyada de la desobediència al que ens vol imposar l’Estat espanyol, per part de famílies, mestres i professors, escoles, i evidentment sota l’aixopluc i el lideratge del Govern català. Però això és justament el que no vol fer aquest govern i els dos partits neo-autonomistes (ERC, Junts) -si us plau, deixem de dir que són “independentistes”- que el formen. I ens ho deixa molt clar el Sr. Vila: “Hi ha una altra via, que és la que van explorar els altres quatre partits [ERC, Junts, PSC i Comuns]. Aquesta via diu que, acceptant que ens trobem en un marc legal que ens diu que hem de regular tant la presència del català com la del castellà, s’ha de regular millor”. Res de desobeir, res de lluitar, res d’enfrontar-se a l’Estat espanyol. Es tracta d’obeir, d’acceptar el marc legal postfranquista, fer alguna cosa i vendre-ho com que és positiva i l’única que es podia fer. Cal agrair-li la franquesa.

Després, ens concreta una mica la seva proposta: “Regulem nosaltres, regulem millor, i fem-ho de manera que tant el govern com l’Estat reconeguin que ho estem fent millor. No es tracta de saltar-se la sentència, sinó d’anar cap a un model millor”. Ei, plantejar la desobediència mai, tirem la pilota lluny i parlem d’un model millor. I què vol dir, segons ell, un model millor: “Jo veig una altra via, sobre la qual és més fàcil construir un consens. Aquesta és la via dels coneixements, les competències i els resultats. (…). El paradigma dels resultats és beneficiós pel conjunt del país i permet que el català sigui el centre de gravetat. I ens permet fer una gestió menys conflictiva”. Què deu ser el paradigma dels resultats? Per què beneficia al conjunt del país? I com s’ho fa perquè el català sigui el centre de gravetat? Tot això no ens ho explica.

Res de desobeir, res de lluitar, res d’enfrontar-se a l’Estat espanyol. Es tracta d’obeir, d’acceptar el marc legal postfranquista, fer alguna cosa i vendre-ho com que és positiva i l’única que es podia fer. Cal agrair-li la franquesa

I arriba l’hora del conte: “Cada llengua ha de ser la llengua reina en el seu territori. La llengua reina és la que la població local utilitza en relacions anònimes i públiques, que no impedeix que hi hagi altres llengües, però que ja no són la reina, sinó princeses, o duquesses. Per arribar a aquest model haurem d’arribar a un pacte de ciutadania que reconegui que, en un món on tots ens movem fora del nostre territori, les persones haurem de ser plurilingües”. Ningú nega que hàgim de ser multilingües, de com més llengües millor, però no només del català i el castellà. D’altra banda, què entén per “territori”, Catalunya? Els Països Catalans? Un poble o un barri on la llengua “reina” sigui el castellà? Massa dubtes. I després ens diu el Sr. Vila: “Jo vull que el català sigui percebut com un deure moral, com una obligació”. En què quedem, és una obligació/deure legal o és un deure moral? Perquè és molt diferent, diria que contradictori. Ja que si és una obligació o deure legal, cal fer-lo complir, fins i tot posant les sancions corresponents quan no es compleixin les normes legals. Una cosa impossible si es va pel món amb l’actitud subjectiva del Sr. Vila, i si, objectivament, no es dota a la Secretaria General de Política Lingüística (SGPL) del rang que hauria de tenir, és a dir, depenent de Presidència perquè no es vegi com una cosa purament cultural, sinó que afecta a tot el Govern, i donar-li les eines i recursos necessaris per poder actuar. Per cert, l’única vegada que la SGPL ha tingut aquest rang, eines i recursos i ha fet complir la llei segons les normes existents, ha estat quan Josep-Lluís Carod-Rovira fou conseller en Cap i vicepresident del Govern de la Generalitat.

A partir de l’entrevista al Sr. Vila, he rellegit Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat, on d’una forma científica, professional, profunda, argumentada, lliure de prejudicis i condicionants, es posen les bases del que hauria de ser la normalització lingüística en una Catalunya independent (que suposa que inevitablement cal lluitar per arribar-hi, sense rendir-se). S’hi constata que la llengua de Catalunya i els PPCC és el català, que aquest està en una situació d’anormalitat en el seu territori per l’existència d’unes llengües de dominació política lingüística (castellà i francès), que això ha portat a uns processos de bilingüisme i de progressiva subordinació i substitució del català per les altres llengües. Es denuncia la gran anormalitat que això suposa, així com la ideologia política de l’anomenat “bilingüisme”, i que determinats grups polítics el vulguin mantenir i donar-li carta de legalitat. Es manifesta la urgència de la presa de consciència i la mobilització ciutadana davant d’aquesta realitat i “la necessitat (…) i la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per aconseguir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal també pel que fa a la llengua”.

En definitiva, tant per la República com per la llengua catalanes, la qüestió és: lluitar o rendir-se.




Autor font: Directa.cat