Novembre 17, 2021
Per Direta
220 vistes


Fa uns anys, quan s’obria el llibre de ciències socials, hi havia textos i imatges que mostraven els diferents tipus de conreus. Això permetia una aproximació teòrica a totes aquelles persones que no vivien el camp en primera persona. En l’actualitat, amb les noves tendències educatives, els nostres paisatges i camps i les maneres de treballar-los, potser s’intenten ensenyar d’una altra manera, però el contingut és el mateix. El professorat, en alguna aula d’institut, encara explica que la monocultura, també anomenada monoconreu o monocultiu, consisteix a cultivar una sola espècie de planta en una zona. Potser també s’anima a comentar que aquesta pràctica té efectes negatius sobre la biodiversitat i els ecosistemes, com pot ser l’empobriment dels sòls o uns cultius més vulnerables davant de plagues. Però des de fa temps, diferents veus crítiques alerten d’un altre tipus de monocultiu, el del turisme. Són veus que anys ençà no quedaven recollides als llibres de text. Es pronuncien de forma descentralitzada i moltes d’elles fan eco entre les valls pirinenques. Els noms d’aquests territoris tornen a sonar en els despatxos on es perfila la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern, de la qual encara se’n coneixen pocs detalls. Tanmateix, tenint en compte els precedents d’aquesta mena d’esdeveniments, aquests han tingut per tendència potenciar els monocultius.

La investigadora ecofeminista Federica Ravera explica que “els Pirineus han anat perdent progressivament la seva funció cabdal de provisió d’aliments, a causa dels canvis provocats pel despoblament i les migracions a zones urbanes”. Per aquesta investigadora de la Universitat de Girona, en les últimes dècades, o bé s’han començat a desplegar polítiques de conservació dels espais naturals, o bé s’ha fomentat un desenvolupament econòmic basat en l’explotació i l’espoliació de recursos, terres i persones, en el turisme i les segones residències, un model que “interpreta el territori des d’una perspectiva urbanocèntrica, i l’entén com un espai d’esbarjo i d’aventura. Això ha canviat profundament l’organització econòmica i social dels Pirineus i del seu paisatge, amb una pèrdua progressiva de llibertat en la presa de decisions sobre el mateix model de desenvolupament, una pèrdua d’autoestima i d’identitat i una pèrdua d’ecosistemes molt valuosos per la conservació de la biodiversitat, com són les pastures de muntanya i el paisatge mosaic”, comenta Ravera.

El model actual fomenta la “pèrdua d’autoestima i d’identitat i una pèrdua d’ecosistemes molt valuosos per la conservació de la biodiversitat, com són les pastures de muntanya i el paisatge mosaic”

Des de la Cerdanya, Núria Burgada, activista ambiental i mestra jubilada, manifesta que aquest model crea territoris dependents i admet que el tipus de turisme que reben és “depredador i poc curós amb la natura”. “A més de terciaritzat, el Pirineu està funcionaritzat”, afegeix Vanesa Freixa, que explica que el sector serveis o els treballs derivats de l’administració són les principals fonts d’ocupació de la zona. La creadora Vanesa Freixa genera pensament crític al voltant de la ruralitat i ha gestat diferents projectes al Pallars Sobirà, com l’Escola de Pastors de Catalunya, l’empresa de dinamització local mOntanyanes o l’Associació Obrador Xisqueta, que reivindica la llana de les ovelles autòctones, les xisquetes, així com l’ofici de pastor o pastora i l’artesania tèxtil.

Veus com les de Ravera, Burgada o Freixa assenyalen algunes de les conseqüències que ha generat aquest model territorial, com l’augment de preus, la dificultat d’accés a l’habitatge, la massificació de les muntanyes, el treball estacional i precari, l’abandó de pràctiques i oficis, l’oferta cultural limitada, les mancances en els serveis públics o la fràgil i gairebé inexistent xarxa de transport públic, entre altres problemes endèmics de les àrees rurals i de muntanya.

L’Escola de Pastors de Catalunya treballa pel relleu generacional de la ramaderia extensiva, amb un enfocament agroecològic |Escola de Pastors


Cases sense focs, pobles buits

L’“Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya” de l’any 2020 posa de manifest que els preus de compra i venda d’habitatges de l’Alt Pirineu i Aran són els segons més alts de Catalunya, després dels de l’àrea metropolitana de Barcelona. De fet, en tot l’Alt Pirineu, “més de la meitat dels habitatges són segones residències o estan buits”, exposa Sílvia Rodríguez, de mOntanyanes, amb dades extretes de l’últim cens de població i l’habitatge, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) fa deu anys. Si els censos poblacionals del passat es basaven a contar els focs que hi havia encesos a les cases durant l’hivern, en l’actualitat només hi ha fogatge en menys de la meitat de llars. Des de mOntanyanes, Rodríguez desenvolupa diferents projectes relacionats amb les polítiques d’habitatge i es troba que “els criteris que defineixen la demanda o la tensió del mercat estan fets tenint en compte la realitat de les àrees urbanes i no la de les zones rurals, així que és difícil obtenir una radiografia completa del territori, del qual manquen moltes dades”. De totes maneres, ha pogut detectar que la Val d’Aran i la Cerdanya són les comarques que presenten una major problemàtica, seguides del Pallars Sobirà. És a dir, les comarques que tenen més pressió turística. Sílvia Rodríguez entén l’accés a l’habitatge com un factor essencial per fixar la població, ja que la demografia del territori ja és fràgil per si mateix: “Si deixem l’habitatge en mans de les dinàmiques del mercat privat, pot ser que els preus vagin pujant en un parc molt limitat, fet que dificultarà que la gent pugui quedar-se a viure aquí”.

Sílvia Rodríguez entén l’accés a l’habitatge com un factor essencial per fixar la població: “Si deixem l’habitatge en mans de les dinàmiques del mercat privat, pot ser que els preus vagin pujant en un parc molt limitat, fet que dificultarà que la gent pugui quedar-se a viure aquí”

Per Rodríguez, “des de les administracions s’hauria de treballar amb la idea d’ampliar el parc públic d’habitatges perquè és l’única manera de garantir que hi ha un mínim d’oferta a preus que la gent pot pagar”. Al mateix temps, ella considera que “és el moment de començar a explorar nous formats d’accés a l’habitatge, com masoveries, models cooperatius, sessions d’ús, tinences intermèdies…”. En aquesta direcció trobem la cooperativa d’habitatge la Tremolina de Muntanya, així com Coop d’Era, una cooperativa d’arquitectura al servei de la transformació social, ambdós projectes establerts al Pallars Sobirà.


L’impacte del turisme de masses

Roger Martorell, guia de muntanya, denúncia aquesta situació des de la Val d’Aran. La seva feina està relacionada amb el turisme, però reconeix que si n’hi ha tant, arribarà un moment en què no podrà oferir una experiència de qualitat en una muntanya amb bones condicions, ja que tot estarà envaït pel turisme de masses, “que rebenta preus, abaixa salaris i condicions”. Al mateix temps, exposa que un dels principals problemes és l’estacionalitat, que genera precarietat laboral. Ell pot intentar desestacionalitzar els seus serveis, però la majoria de persones treballen per compte d’altri en temporades molt intenses i concentrades en pocs mesos. Per Martorell, la celebració d’uns Jocs Olímpics d’hivern només faria més viva la frase “pa per avui, gana per demà”.

És un punt de vista que comparteix amb Xavi Pedemonte, que és el president del comitè d’empresa de Port Ainé, una estació d’esquí alpí ubicada al Pallars Sobirà que pertany a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). “M’agradaria donar per suposat que, en general, es compleixen uns mínims a escala laboral, però no és així”, reconeix Pedemonte, que no només es refereix a la gent que es dedica al turisme de neu, “sinó al gran col·lectiu que treballa al riu o a les persones que tenen feines relacionades amb l’hostaleria i la restauració”. Des del comitè d’empresa, l’any 2014 van aconseguir una gran fita laboral: entrar dins del conveni de la divisió de Turisme i Muntanya d’FGC, pel qual ja es regien altres estacions. Ho van fer per mitjà de la lluita sindical, convocant una vaga en plena campanya de Nadal. “Aquella vaga no es va dur a terme mai, ja que va suposar un gran rebombori mediàtic i el dia abans ens van trucar per informar-nos que acceptaven les nostres demandes”, recorda Pedemonte, que exposa que van fer “de punta de llança, però s’ha de seguir, experiències com aquesta s’haurien de reproduir en tots els àmbits”.

Fotos que mostren el problema de l’habitatge al Pirineu, com les xemeneies treient fum (manera de comptar el cens poblacional, tal com ho esmento al text) i d’altres de cases buides al Pallars Sobirà |Jordi Delgado

Roger Martorell i Xavi Pedemonte treballen en un context especialment vulnerable davant les conseqüències de l’emergència climàtica. Eva Campi, directora de l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa, a la Cerdanya, és conscient del que apunten tots els models científics respecte a l’augment de temperatura que experimentaran els Pirineus els pròxims anys. A Aransa no tenen circuit de neu artificial. “Fer innivació artificial no ens convé, ni a escala econòmica, ni a escala ambiental”, exposa Campi, que s’ha format en Ciències Ambientals. A l’estació que gestiona només tenen un canó de baixa pressió que utilitzen per reforçar l’entrada, que és on passa més gent. Pensant en un futur pròxim, estan cercant fórmules per adaptar-se. Potser els tocarà pujar de cota l’estació, reinventar-se. Les estacions d’esquí nòrdic tenen un impacte més lleuger que les d’alpí, tant pel volum de gent que atreuen com pel fet d’estar més integrades al medi natural. A més, el model de gestió de l’estació d’Aransa fomenta la cooperació entre el veïnat, tot i tenir la forma jurídica de Societat Limitada (SL). L’empresa està formada per 21 sòcies del poble d’Aransa i a la pràctica funciona com una cooperativa. Campi també és la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Lles i en aquesta legislatura han hagut d’adoptar mesures per protegir el medi ambient, fruit de la massificació que rebien els estanys de la Pera en temporada alta. D’aquesta forma, han regulat els accessos a l’entorn natural, tal com ha passat en altres indrets dels Pirineus, com els que condueixen a la pica d’Estats, al Pallars Sobirà.


Territoris diversificats

Als llibres de text no només hi ha fotos de monocultius, també n’hi ha d’altra mena, com els policonreus o la policultura, un tipus d’agricultura que utilitza collites múltiples sobre la mateixa superfície. I és que una major varietat de collites proporciona l’hàbitat per a més espècies i això augmenta la biodiversitat. De ben segur, aquest és un contingut que no passen per alt a l’Escola de Pastors de Catalunya, que treballa pel relleu generacional de la ramaderia extensiva per mitjà de la incorporació de noves persones al sector primari, amb un enfocament agroecològic. I és que la mateixa terra ensenya els camins cap a un desenvolupament sostenible: davant del monocultiu, la diversificació.

L’Escola de Pastors de Catalunya treballa pel relleu generacional de la ramaderia extensiva per mitjà de la incorporació de noves persones al sector primari, amb un enfocament agroecològic

Per Federica Ravera, els Pirineus “haurien de recuperar i valorar la seva funció vital de producció d’aliments i protegir els recursos naturals i apostant per la sobirania alimentària”. En aquest sentit, l’experiència de Quim Canals i Gemma Povill, al Ripollès, és il·lustrativa. Fa més de vint anys van iniciar un projecte de ramaderia i derivats làctics a Campdevànol, fins que la zona es va massificar de tal manera que van haver de marxar amb el seu ramat d’ovelles. Ara, segueixen amb el seu projecte Pastura Salvatge a Vallfogona del Ripollès. A l’Alt Urgell, David Masferrer ha gestat una iniciativa centrada en l’agricultura ecològica d’alta muntanya que trenca amb la tendència habitual, centrada en les explotacions ramaderes. A Tresors del Cadí aposten per la venda directa de circuit curt i formen part de l’associació Menja’t l’Alt Urgell, que reuneix petites productores i artesanes i té un establiment a La Seu d’Urgell. Seguint amb l’agricultura ecològica, a l’Alta Ribagorça es cultiven maduixes de muntanya, les maduixes de Siscarri, una classe de cultiu que diversifica l’economia.

Per la seva banda, Núria Burgada també considera que “es pot apostar per un model energètic que transiti cap a la descarbonització, amb petites instal·lacions d’energies renovables d’ús cooperatiu, públic o privat”. A més, creu que s’han de fomentar estudis centrats en el que el territori necessita, siguin mediambientals, de gestió forestal, de turisme sostenible, d’esports de muntanya, d’arquitectura i construcció bioclimàtica… També esmenta algunes iniciatives que coneix de primera mà, com l’escola Ridolaina de Montellà (la Cerdanya), on ha estat mestra durant molts anys, una escola pública, petita i rural que treballa per a uns infants que es cuiden i cuiden de la comunitat i de l’entorn. Al mateix temps, esmenta la tasca que realitzen des de la Fundació Kilian Jornet i des de Cerdanya en Acció pel Clima, entitats de les quals forma part, centrades en la cura del medi ambient, en especial de les muntanyes.

Sortint del refugi d’Amitges, amb la Bretxa Soler Santaló i La Sageta al fons, mentre en Roger imparteix la formació dels Tècnics Esportius en Muntanya Mitjana, la primavera del 2018 |Roger Martorell


Estimar les arrels

Al seu torn, Vanesa Freixa està convençuda que “hem de tornar a arrelar, hi ha d’haver una injecció d’amor pel territori, per la cultura, ja que aquest amor s’acaba transformant en implicació”. Fet i fet, l’arrel etimològica de cultura ve de cultivar, de conrear. En aquesta direcció, el Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, fa 25 anys que actua com a agent de dinamització cultural. Al capdavant hi ha el Lluís Llobet, que sempre ha pensat que “en un territori com el de l’alta muntanya cada poble hauria de tenir un recurs cultural obert al públic”. Per Llobet, aquest seria un model descentralitzat, en el qual la cultura esdevindria central i provocaria un arrelament de la població, ja que generaria llocs de feina. A més, assegura que arran de la pandèmia s’ha vist que els projectes que eren autònoms del turisme de masses han pogut seguir treballant, com és el seu cas. Una opinió compartida per Lídia Molano i Xevi Generó, del Refugi de Rasos de Peguera, al Berguedà. La majoria de la seva clientela prové de la comarca o de comarques veïnes, ja que des d’un inici van apostar pel territori. Continuen amb la filosofia amb què van néixer els refugis, amb la voluntat de donar aixopluc i gaudir de la natura amb un ritme lent. Des de Rasos de Peguera fan una tasca important de difusió i educació ambiental i encoratgen a la població a perdre la por a opinar sobre la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern, per generar un debat ric en benefici del territori.

“En el fons, hi ha una cosa que compartim, que és una estima profunda pel lloc on hem nascut o on vivim”, exposa la Vanesa Freixa. Per ella, “seria interessant poder recuperar els consells de les valls”, tal com ho estan fent al sud de l’Estat francès, on estan creant un Parlament propi segons el que permet la llei. “Tindríem uns consells formats per persones de diferents àmbits i sectors amb la voluntat del bé comú, perquè el que ens vindrà en l’àmbit energètic i climàtic ens ha d’agafar amb una estratègia planificada”, exposa Freixa, que reconeix que “no existeix una veu conjunta a escala territorial per dir què volem, no hi ha un clam unit per reclamar determinats temes, per això s’han de generar espais de trobada”. Al cap i a la fi, es tracta de què el territori pugui decidir sobre el seu futur amb plena sobirania.




Autor font: Directa.cat