Setembre 10, 2021
Per Direta
256 vistes


Des d’abril de 2020 s’ha tornat a parlar molt de Colòmbia. La brutal repressió i violència del govern d’Iván Duque no ha passat desapercebuda a la resta del món. Per a moltes, la Colòmbia conflictiva ja no existeix, però aquesta situació no és més que un silenci intencionat. La Colòmbia de després del procés de pau s’ha caracteritzat per la violència extrema contra les defensores i defensors dels drets humans i altres agents socials, sindicals o cívics. Centenars d’assassinats anuals, preses polítiques o centenars de milers de persones desplaçades han caracteritzat les accions d’Estat de la Colòmbia posterior al procés de pau. Julián Gil Reyes ha patit aquesta violència de primera mà. Víctima d’un muntatge policial i judicial pel seu càrrec i activisme al Congrés dels Pobles, la seua persecució no va acabar després de demostrar la seua innocència. Amenaçat de mort pel paramilitarisme a Colòmbia, Gil s’ha refugiat a València durant un temps, sota el programa  valencià de Protecció Integral i d’Acollida a Defensores i Defensors dels Drets Humans. Tot i les amenaces i represàlies que pateix, no dubta a assenyalar els problemes de Colòmbia i qui són els assassins i repressors.


Has arribat a València després d’haver hagut d’eixir de Colòmbia. Què passa ara mateix a Colòmbia amb els moviments socials?

A Colòmbia, fa ja un bon temps que la persecució contra els líders i lideresses socials ha anat aguditzant-se. És una recrudescència del conflicte social del país. La gent i les organitzacions s’han anat organitzant molt millor, i això ha significat que el govern haja augmentat la repressió i la persecució. Hi ha una fita important. Des que se signa l’acord de pau, s’aferma una criminalització directa del moviment social. No és que abans no estiguera, però a partir d’aquest moment augmenta molt més la persecució en contra del moviment social. D’una banda, es troben els assassinats. Fins avui dia hi ha més de 1.220 persones assassinades des que, en 2016, es va signar l’acord amb les FARC, i hi ha hagut pics importants. Es troben els assassinats de líders i lideresses socials, és a dir, de defensores i defensors dels drets humans, mestres, estudiants, líders indígenes; a les ciutats, líders comunitaris d’alguna junta d’acció comunal, i de persones com jo, que participem en alguna organització social i que defensem els drets humans i promovem l’organització. D’altra banda, la criminalització. És a dir, judicialitzar la gent, i això significa fer muntatges judicials. Tot el que fa el moviment social es relaciona amb la insurrecció armada, i per a la Fiscalia és molt senzill establir aquesta relació en la mesura en què diuen que tots els motius d’organització i de reivindicació en la societat són el mateix que diu la guerrilla. Llavors, als moviments socials se’ls acusa de ser el braç polític de la guerrilla, però, per a nosaltres, el que vol dir és que definitivament es busca acabar amb el moviment social, ja que no hi ha prova suficient per a establir una relació entre la insurrecció armada i el moviment social. I a part d’això, organitzar-se, mobilitzar-se o defensar els drets humans a Colòmbia no és un delicte, i això és molt important dir-ho, perquè és el que està buscant l’Estat.


I què va passar perquè hagueres d’eixir d’allà? 

El meu cas es presenta en 2018, després d’un procés de persecució contra el Congrés dels Pobles, en què havíem tingut diversos casos de judicialització en algunes regions del país, com Arauca, el sud de Bolívar o Santander. Després, va començar una persecució més directa contra la direcció del Congrés dels Pobles, amb amenaces directes a portaveus nacionals, i posteriorment, es dona la meua captura. Feia part de la secretaria tècnica del Congrés dels Pobles, una part més de l’ordre organitzatiu nacional. Vaig estar dos anys i mig privat de llibertat per acusacions falses, però aquesta persecució no acaba amb mi. Després es passa a assenyalar novament alguns dirigents llauradors, s’assassina també alguns d’ells, i la judicialització no ha parat fins al moment.


De què t’acusaven en aquest procés? I com és el procés judicial a Colòmbia?

“Es va demostrar que les acusacions de la Fiscalia estaven viciades en fons i forma; que era un muntatge judicial, com molts altres muntatges que s’han practicat a Colòmbia en contra del moviment social”

De temptativa d’homicidi, agreujat per tinença il·legal d’armes i encobriment. Aquests delictes els situen com a comesos per un grup insurgent, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN). No obstant això, mai m’acusen de rebel·lió, per a negar un estatus polític dins de la mateixa acusació, per a fer veure que són delictes comesos per una organització delictiva, d’ordre terrorista. Això té molt a veure amb com s’estableix la relació de l’acusació en el marc de la defensa. Aquests delictes dels quals se m’acusa se situen en un temps en què jo estava amb un contracte laboral, tenia unes ocupacions, em trobava en un altre lloc. Per tant, es relaciona amb una finalitat política, hi havia un interés a relacionar-me amb aquests fets per a deslegitimar l’acció del Congrés dels Pobles i atacar l’organització. Després d’un procés jurídic falsejat, perquè no podien demostrar la veracitat de les acusacions de la Fiscalia, es va passar a les acusacions de tipus polític, que tampoc es podien provar. Aquestes responen als prejudicis de la Fiscalia, però els acusadors tampoc tenen com provar res. Després de dos anys i mig en una lluita important jurídica, política, de mobilització de molts familiars meus, d’altres companyes, d’altres companys, del procés organitzacional… vaig quedar en llibertat i absolt de tots els càrrecs. Es va demostrar que les acusacions de la Fiscalia estaven viciades en fons i forma; que era un muntatge judicial, com molts altres muntatges que s’han practicat a Colòmbia en contra del moviment social.


És habitual aquest ús de la presó preventiva a Colòmbia?

A Colòmbia existeixen 124.000 persones privades de llibertat. Al voltant del 40% dels presos estan en presó preventiva, perquè en molts d’aquests casos no han pogut demostrar la seua participació en els fets que se’ls imputa. Aquests processos es fan molt més lents, hi ha un maneig, una justícia especialitzada contra el terrorisme que té unes propietats específiques d’investigació. A més, el 2018, es va aprovar una nova llei que allarga els temps processals per a les persones que se’ls imputen delictes en relació amb alguna insurrecció, i això significa una vulneració més gran del dret fonamental de presumpció d’innocència. La presó preventiva s’aplica coste el que coste, hi haja proves o no. Hi ha persones que fa quatre anys que estan privades de llibertat, esperant un judici just i que se’ls presente les proves en contra seua. Llavors, clar que és una pràctica important contra el moviment social. En aquest moment, hi ha més de 269 membres de moviments socials que estan en llibertat o entre reixes.


Com és la presó a Colòmbia? I com és eixir, el fet de tornar a la vida? Hi ha possibilitat de reprendre el ritme de vida?

És important assenyalar que a Colòmbia existeix una estigmatització social amb les persones que van a la presó. Algunes dades apunten que només el 3% de les persones que han eixit de la presó en els últims deu anys té possibilitats de resocialització, i això indica que hi ha una quantitat de persones que han eixit en llibertat i s’enfronten amb un problema fonamental: poder accedir a una ocupació. També és important pensar en el gruix social que va a la presó, que són els pobres. Les lleis, la justícia i les presons estan pensades perquè habiten pobres, dels substrats u, dos o tres; l’estrat quatre rarament va a la presó. Els rics, els que roben els diners públics, els corruptes del govern, els que són genocides de les forces militars, els polítics que han sigut comandants paramilitars o el president que és comandant paramilitar no pagaran presó. Quan els pobres ixen de la presó no deixen de ser pobres. La seua condició econòmica i social baixa molt més, i s’enfronten a un prejudici social. Si abans ja era complicat accedir a una ocupació, ara, amb l’estigma d’haver estat a la presó, és molt més complicat. I això s’agreuja molt més quan t’han acusat de delictes polítics o delictes que es puguen entendre com a delictes polítics en la societat, perquè és una societat profundament polititzada en contra de les opcions d’esquerra. Els resulta molt més difícil reiniciar la seua vida, i això té un agreujant important: les persones que hem quedat en llibertat després de processos polítics tornem a enfrontar-nos amb la persecució.

El paramilitarisme a Colòmbia no ha mort, sinó que hi ha una reestructuració dels grups paramilitars, hi ha un avivament del conflicte intern; i aquest avivament està relacionat amb el fet que l’oligarquia colombiana sent que perilla el seu poder, perquè hi ha un gran ressorgiment de la sensibilitat social, de la ciutat, de l’organització, de canviar, siga per les eleccions o per la mobilització social. Llavors, això significa que els aparells paramilitars s’entenen com a una eina de la por, per al control social, per a l’apaivagament de les forces vives de la societat. Està funcionant i funciona contra la gent que ix en llibertat també.

Julián Gil ha estat víctima d’un muntatge policial i judicial pel seu càrrec i activisme al Congrés dels Pobles |Jaume Ferrando


I què passa amb els assassinats? Costa molt entendre des de fora que a Colòmbia s’assassine impunement defensores i defensors dels drets humans, sindicalistes, estudiants, feministes…? I a qui beneficien aquests assassinats?

Aquests assassinats cal comprendre’ls com a una avançada que busca afeblir el moviment social, que busca afeblir les opcions populars d’organització de la societat. Estan relacionats amb el lloc on habiten, sobretot, els líders comunitaris rurals. Si un es fixa en l’indret on habiten, pot fer la comparació dels mapes d’on han sigut assassinades amb un mapa dels interessos miners i energètics del país, i amb un d’on es troben els grups paramilitars i on es troba l’exèrcit i la policia nacional. Així, un entendrà que, efectivament, tots aquests assassinats que han ocorregut estan directament relacionats amb els interessos que hi ha sobre el territori. Interessos clars d’explotar l’or, el coltan, el petroli, l’aigua, el carbó… Un altre grup important de persones que estan sent assassinades són les persones que treballen per a la construcció de la pau al país. S’han assassinat els signants de l’Acord de Pau amb les FARC. En aquest moment hi ha més de 280 signants de l’Acord de Pau assassinats, i en aquest grup es troben els defensors dels drets humans, perquè representen una part important de la gent que somia amb la pau al país. Molts membres de les organitzacions defensores dels drets humans estan sent amenaçades cada dia en el territori nacional. No hi ha un sol dia en què no estiguen sent assassinats o judicialitzats. Mostra d’això són les jornades intenses de mobilització que hi ha hagut des del 28 d’abril. És un esclat social contra el govern d’Iván Duque, que ja és el punt màxim de la repressió del desenvolupament d’un projecte uribista, un projecte terratinent i paramilitar a Colòmbia. També veiem com la gent ix cada dia perquè no danyen un aiguamoll o un erm, perquè no es danye un riu, perquè es preserven els drets de la universitat pública, i cada dia estan sent amenaçats.


Llavors, existeix una ofensiva contra qualsevol mena de canvi social?

Sí, definitivament, és una ofensiva contra el pensament crític, contra tot aquell que s’organitze, que isca a mobilitzar-se o que alce la veu. En aquest temps de mobilització, al voltant de vuitanta persones van perdre la vida per bales de la Policia Nacional i agents afins a l’Estat com la Sijín, el cos d’intel·ligència de la policia, que és un aliat directe dels paramilitars. Aquests han assassinat la gent que s’està mobilitzant o han fet muntatges policials. Hi ha hagut més de quaranta aplanaments en diverses parts del país. És a dir, entren a les cases de les persones, els lleven o es rebolca la seua casa buscant suposadament proves sobre alguna cosa, i l’única cosa que han trobat és gent humil, estudiants o treballadors. Cal dir que si aquest ha sigut un moment important de violència, no és una violència diferent de la que s’ha viscut en els últims seixanta anys a Colòmbia. És la mateixa violència, és una violència exercida per l’Estat en contra de la societat.


Les protestes iniciades a l’abril van començar com a una protesta davant les pujades d’impostos, però han anat evolucionant. Què s’exigeix ara mateix al govern de Duc i quin és l’objectiu de les protestes?

“Ens enfrontem a un problema estructural, a una sobreacumulació del territori en poques mans, així com a una lògica de despulla aclaparadora en tot el territori nacional”

Ara mateix, s’exigeix resposta a una gran quantitat de situacions. Si bé la mobilització s’inicia contra una reforma tributària que buscava gravar amb impostos les despeses familiars, no és només això. Hi ha problemes estructurals, com la pobresa profunda. Colòmbia té cinquanta milions d’habitants; d’aquests, vint-i-un són pobres, i més de set milions de persones es troben en l’absoluta pobresa. A açò se suma la desocupació juvenil i estructural, generant una crisi real a Colòmbia, una crisi que es nega tot el temps, que es calla tot el temps, que se silencia tot el temps, però la fam està latent tot el temps també.

Llavors, si un entenguera, o volguera entendre, per què la gent continua mobilitzant-se. Perquè té gana, no hi ha treball, no hi ha possibilitats per a pagar un arrendament a Bogotà, Cali o Medellín; i la gent en el camp està perdent el camp, perquè estan arribant les multinacionals i els paramilitars, que estan despullant novament el territori. I cap a on marxen? Cap a les ciutats? Si a les ciutats no hi ha opcions de vida… Ens enfrontem a un problema estructural, a una sobreacumulació del territori en poques mans, així com a una lògica de despulla aclaparadora en tot el territori nacional. Trobarem diversos elements estructurals i reivindicacions concretes, com la dels estudiants per una universitat pública, gratuïta, de qualitat; o podem recordar la reivindicació dels habitants de les ciutats per un transport públic, digne i multiplataforma, que no siga només un monopoli com el que succeeix a Bogotà amb el TransMilenio; o pel dret a l’habitatge, la cura de reserves ambientals, els aiguamolls, els boscos… Hi ha unes exigències concretes de la ciutadania que no estan sent ateses ni pels governs locals ni pel nacional. I la resposta que hi ha hagut a les exigències ha sigut la repressió, que s’ha convertit en la fórmula de resposta a totes les reivindicacions que té la societat colombiana.


Amb tot això, creus que el procés de pau ha fracassat? Perquè sembla que són innombrables les conseqüències negatives per als moviments socials.

En el procés de pau amb les FARC es conjugaven els desitjos de tota una societat que està cansada de la guerra, però també de menjar merda, perquè l’Estat ha obligat la gent a menjar merda tot el temps. En el procés de pau es veia una possibilitat o es va vendre la idea que si es posava fi a la insurrecció de les FARC, s’acabarien els problemes del país. S’entra així en el relat que els problemes del país són la guerrilla, però quan es desmobilitzen les FARC, s’adonen que hi ha altres guerrilles i que hi ha uns problemes que precedeixen la insurrecció armada en el país, i aquests problemes no són atesos en l’acord de pau. Hi ha diversos punts de l’acord de pau amb les FARC que podrien provocar el tractament dels problemes estructurals del país, però el que hem vist és com aquests problemes han sigut ignorats. La resposta ha sigut la negació total del compliment d’aquests punts. Llavors, el que hem trobat és una reestructuració del conflicte al país, per tant, és un procés de pau fallit per falta de voluntat de l’Estat. I això és important assenyalar-ho, perquè després d’aquest procés, comencen a judicialitzar i assassinar els signants, molts d’aquests es veuen amenaçats i tornen a les armes. Va haver-hi també un grup de les FARC que es va negar a participar en el procés de pau, una altra part va tornar a armar-se, i una altra part, gran part, s’ha convertit en dissidències útils per als interessos del narcotràfic i dels terratinents a Colòmbia. Així, ja podríem referir-nos a una nova recomposició del conflicte al país, que ja posa altres marges d’ordre, ja no centralitzats a través d’una organització polític-militar com eren les FARC, sinó centralitzats a partir dels interessos econòmics de narcotraficants. Ara, tampoc s’ha de dir que totes les FARC estan en aquesta lògica, però sí un bon número. Tot això és convenient per als interessos de l’Estat, perquè continua justificant la maquinària de guerra, que ha vingut sofisticant en el temps i què està sent finançada directament de manera internacional, pels Estats Units i per països d’Europa.


Per exemple?

Espanya. Per exemple, l’Estat espanyol es beneficia del conflicte que hi ha al país, que hi ha a Colòmbia. I es beneficia directament pels interessos econòmics geoestratègics que hi ha a Colòmbia, com els interessos miners, energètics i la venda d’armes. Gran part de l’armament que utilitza la Policia Nacional a Colòmbia el compra a Espanya, així com gran part dels diners dels quals es beneficia la Policia Nacional, per posar només un actor. Són diners de la Unió Europea que després s’utilitzen per a la repressió, una repressió que forma part d’una maquinària guerra que convé, perquè està generant guanys, generant beneficis a qui produeixen les armes, a qui estan contractats, a qui s’estan portant els minerals del país.

Amenaçat de mort pel paramilitarisme a Colòmbia, Gil s’ha refugiat a València durant un temps, sota el programa  valencià de Protecció Integral i d’Acollida a Defensores i Defensors de Drets Humans |Jaume Ferrando

Ara mateix, a Colòmbia hi ha algun motor de canvi? Alguna alternativa per a solucionar els problemes estructurals?

En els últims 150 anys, ha madurat un moviment social a Colòmbia, un moviment llaurador que ha anat sorgint també al caliu de les lluites populars. Un exemple és José Antonio Galán, un líder llaurador que es va organitzar i es va mobilitzar contra els espanyols. Trobem una gesta revolucionària llauradora que no ha frenat, que no ha parat, que ha anat canviant i mutant amb el temps. És un moviment que cerca el poder, però no busca el poder a través de la presa del poder. Aquesta perspectiva ha madurat en el moviment social i popular colombià. Es vol deconstruir el poder des del barri, des dels corriols. Llavors, segueix la repressió, que ha estat molt dura contra tota la gent. Totes i tots hem viscut alguna cosa, perquè el seu fill era policia i el van assassinar, perquè és militar i li va caure una bomba, perquè era de la guerrilla i el van assassinar o va estar pres, perquè és estudiant i li van llevar un ull o li van partir una mà… En fi, vosté va pels carrers de Colòmbia i s’adona que tota la gent ha sigut víctima del conflicte armat del país, tristament. En aquest context, es crea una consciència: que la guerra no resoldrà el problema, sinó la defensa dels drets humans. Cal crear poder i fer poder als territoris, però per a això, cal madurar el que estem sentint i com ho estem duent a terme. Una expressió de maduresa d’aquest moviment va ser la creació de l’Assemblea Nacional Popular com a una expressió d’organització del moviment indignat, que era als carrers mobilitzant-se.


Formes part de la Xarxa de Germanor i Solidaritat amb Colòmbia i del Congrés dels Pobles. Què fan aquestes organitzacions?

El Congrés dels Pobles és un moviment social i polític en el qual participen diferents sectors de la societat i diferents organitzacions al país, com les comunitats indígenes, les comunitats llauradores, estudiants de les universitats públiques, de les universitats privades, dels col·legis, dones, diversitats, sindicats, gent dels barris… Es busca construir condicions per a la vida digna i això s’entén com el compliment dels drets fonamentals inicialment. La Xarxa de Germanor és una xarxa d’organitzacions on s’han agermanat dones des de 1994. És un espai solidari amb la situació que s’està vivint a Colòmbia des de finals dels anys noranta. S’ha mantingut com a una xarxa que se solidaritza amb la situació a Colòmbia, a través de projectes de cooperació, de missions de verificació, de denúncies internacionals o d’accions diplomàtiques.


I ara, quin és l’objectiu d’estar un temps a València?

“Gran part de l’armament que utilitza la Policia Nacional a Colòmbia són venuts per Espanya, així com gran part dels diners dels quals es beneficia la Policia Nacional, per posar només un actor”

Salvaguardar un temps la meua vida, perquè pensàvem que hi havia algunes amenaces importants a Colòmbia; i participar en un programa de protecció que hi ha a València. Hi participe juntament amb altres persones que també han eixit del país. Aprofite aquest temps per a conversar amb diferents sectors de la societat, per a fer aliances humanitàries, polítiques, organitzatives. Ajuntar-nos més, agermanar-nos com a pobles que volen construir la pau, que volen construir condicions de vida digna per a la gent. Aquest ha sigut l’objectiu.


Després d’enfrontar-te a tantes coses, com la repressió, la presó, les amenaces de mort, molta tensió, por, estrés… Què significa per a tu aquest descans?

Per a la tasca de les defensores i els defensors de Drets Humans i activistes, és molt important tindre un descans. Les dinàmiques del conflicte que vivim a Colòmbia ens obliguen a estar en acció permanentment, perquè l’enemic no descansa. Quan s’està més tranquil, l’enemic també utilitza aquest temps per a atacar. És important trobar espais de descans, d’enfortiment espiritual, d’enfortiment humà per a continuar en la lluita, perquè no sols som idees o discursos, som subjectes amb diverses dimensions que tenim sentiments, somiem, volem, tenim una espiritualitat. I aquestes també són les nostres lluites.

Veus possible poder tornar a la teua terra, a Colòmbia?

Jo crec que és possible tornar a Colòmbia, clar que sí. Cal esperar a algunes condicions de tipus jurídic per a tornar amb més tranquil·litat, però clar que sí, cal tornar. Perquè allà està la meua família, els meus amics i els processos on estava participant. Llavors, cal tornar, clar que sí.




Autor font: Directa.cat