Novembre 9, 2021
Per Direta
230 vistes


La “raça” com a categoria biològica/genètica, com bé ho ha explicat la ciència des de fa temps, no té cap sentit ni fonament. No obstant això, la classificació racial de les poblacions del planeta, – i la jerarquització i la deshumanització que se’n deriven – han servit durant diversos segles com a justificació de la colonització, l’esclavitud, l’extermini, la violència i l’explotació humana i de recursos. I continua sent utilitzada avui dia per a classificar, jerarquitzar, deshumanitzar, dominar, explotar, generar violència material i simbòlica, segregar social i espacialment, i generar por.

A l’estat espanyol, l’ús d’aquest terme continua sent bastant difús –la “raça gitana”, la “raça negra”, etcètera–, substituint-se en alguns àmbits amb el terme més políticament correcte de “grup ètnic”, inspirant-se en altres contextos on l’ús d’aquesta paraula està mal vist. No obstant això, aquest nou terme també vehicula molt sovint la mateixa jerarquització i les mateixes representacions del passat –sigui de manera explícita o implícita– ja que la història colonial i els seus efectes s’han posat en qüestió molt marginalment. Així i tot, ja fa anys que des dels marges de l’acadèmia i des de les múltiples organitzacions de la societat civil s’ha començat un procés d’anàlisi i desconstrucció dels mecanismes legals, polítics, econòmics i socials de la categorització racial.

La falta d’anàlisi crítica més àmplia, estesa i compartida de les classificacions racials històriques i les seves traduccions contemporànies es nota en els debats actuals que impliquen l’”altre”, l’estranger, el diferent. Quan es parla d’”integració”, per exemple, de com l’”altre” o el “diferent” “no s’integra” o “no es vol/pot integrar”, sempre es focalitza en el nouvingut, el diferent, el que està marcat per unes certes característiques distingibles. S’apunta al subjecte minoritzat, als seus elements de diversitat –siguin fenotípics, d’origen geogràfic i passaport, de classe social, de “cultura”– i fins i tot es presenten com a irreconciliables amb les dels grups majoritaris. S’atribueix una culpabilitat “originària” la qual, en el millor dels casos, es pot esmenar a través d’un llarg i sofert procés d’abandonament de la seva identitat originària i submissió a la nova.

S’atribueix a l’”altre” una culpabilitat “originària” la qual, en el millor dels casos, es pot esmenar a través d’un llarg i sofert procés d’abandonament de la seva identitat originària i submissió a la nova

Com resumeix José Luís Moreno Pestaña, en el seu pròleg a l’indispensable llibre d’Ismael Cortés Sueños y sombras sobre los gitanos. La actualidad de un racismo histórico (Bellaterra, 2021) “l’antigitanisme accepta excepcions, i la societat dominant no deixa de celebrar-les. 1 Doncs després de l’elogi a cada excepció, es troba de fons aquesta ombra: quant val aquest subjecte que, malgrat ser gitano, és bo, i per tant és innocent, potser contra la seva naturalesa i la seva cultura”. De la mateixa forma, això passa amb els immigrants, amb les minories racialitzades i amb la descendència de les que un dia van ser migrants.

En el millor dels casos, es busquen les fórmules a través de les quals aquestes persones es podrien “integrar” en la societat majoritària, però sempre sense qüestionar els elements sistèmics i institucionals on aquesta integració –que, excepte casos molt esporàdics, s’assembla molt a una assimilació unilateral– s’hauria de produir. De la mateixa manera, quan es parla de racisme, gairebé sempre s’enfoca com un assumpte individual o de grups polítics marginals i extremistes, fruit de l’odi, del desconeixement, o fins i tot d’una lluita per a recursos escassos. Gairebé mai es mira el nivell sistèmic i institucional, amb els seus mecanismes racialitzants i racistes que, de manera més o menys visible, produeixen efectes quotidians i molt constants a llarg termini. Només es considera el fet puntual, l’excepció; es miren els successos molt impactants, els delictes i discursos d’odi, mentre que els (micro)racismes quotidians queden amagats per un espès mantell de normalització, que la part “majoritària” de la societat – llegeixi’s blanca – ni es planteja qüestionar.

Quan es parla de racisme, gairebé sempre s’enfoca com un assumpte individual o de grups polítics marginals i extremistes, fruit de l’odi, del desconeixement, o fins i tot d’una lluita per a recursos escassos. Gairebé mai es mira el nivell sistèmic i institucional, amb els seus mecanismes racialitzants i racistes

Aquestes pràctiques discursives, socials i polítiques són representatives d’uns certs processos polítics i econòmics lligats a les relacions de poder, i és absolutament necessari abordar-los per a canviar des dels fonaments la deriva feixista i xenòfoba de les societats europees. Frisina, Farina i Surian ho expliquen molt clar: “la raça com a fet social, com a dispositiu de 2 jerarquització humana, no és una cosa de la qual puguem lliurar-nos no anomenant-ho, perquè de totes maneres juga un paper crucial en l’organització social i política.” És indispensable, a més, desplaçar el focus de l’anàlisi i l’atenció dels grups racialitzats (els “negres”, els “gitanos”, els “musulmans, els “àrabs”…) cap als racialitzadors, és a dir, aquells que obtenen beneficis simbòlics i materials dels processos de jerarquització humana i de la inferiorització i deshumanització.

Els ecos globals de les protestes del moviment Black Lives Matters han donat un nou impuls a les discussions dels processos de racialització. No obstant això, les resistències sistèmiques i polítiques són molt fortes, i més en el context d’auge global de l’extrema dreta. A l’Estat espanyol, per exemple, diversos actors polítics de primer ordre continuen negant el caràcter violent i espoliador del procés de colonització i fins i tot ressalten les seves suposades conquestes. De totes maneres, és simptomàtic que cada vegada que es canvia el focus cap al racialitzador, introduint el concepte de “blanquitud”, i es miren els privilegis blancs, les resistències, fins i tot dins dels sectors polítics suposadament més progressistes, emergeixen amb una força sorprenent. Igual com parlem de masculinitats fràgils, podríem definir també la “fragilitat blanca”.

És necessari visibilitzar com s’ha utilitzat l’”altre” –canviant en funció dels contextos i moments– per a fabricar una comunitat imaginària, en la qual “el nosaltres” es construeix en oposició a l’”altre”, definit com aquell que no és “blanc”

A l’estat espanyol i a Catalunya, el debat sobre aquests temes és encara molt marginal si es compara amb altres contextos. Amb poca visibilitat, però amb bases sòlides, l’anàlisi de la construcció històrica de l’“altre” i les seves manifestacions actuals està sent impulsat per diferents actors i col·lectius polítics relacionats amb grups minoritzats – comunitats afrodescendents, col·lectius de persones immigrants, entitats del poble gitano, col·lectius contra la islamofòbia, etètera. Aquestes reflexions i aquestes lluites que cada vegada més semblen entrar en ressonància entre sí, demostren que, més que les característiques específiques i fictíciament comunes d’aquests grups racialitzats i alteritzats, compten els mecanismes de racialització posats en marxa pels grups majoritaris, així com l’experiència comuna de minorització i de mobilització i lluita. Les persones “racialitzades”, més enllà d’estar afectades per aquests mecanismes, són actors socials amb la seva pròpia subjectivitat política, que reclamen, sovint sense ser escoltats, la seva humanitat i dignitat i el desmantellament del “privilegi blanc”. Per aquestes raons, considerem indispensable escoltar les veus que emergeixen dels grups minoritzats, per a desconstruir els processos de racialització i alterització, però també per a conèixer la seva lluita i finalment reconèixer-nos com a part del problema.

Reflexionar sobre aquests processos és necessari d’un costat per a desentranyar –sovint de manera dolorosa– el racisme “congènit” que portem a dins a causa de la socialització que hem rebut a les societats europees, i per a començar així un llarg procés de qüestionament social i polític, tant a escala individual com col·lectiva. D’altra banda, aquest debat és particularment útil també per a qüestionar i desmitificar la suposada homogeneïtat originària de les societats europees –llegeixi’s espanyola o catalana– així com per a visibilitzar com s’ha utilitzat l’”altre” –canviant en funció dels contextos i moments– per a fabricar una comunitat imaginària, en la qual “el nosaltres” es construeix en oposició a l’”altre”, definit com aquell que no és “blanc”.


*Aquest article ha estat creat en paral·lel al curs “Conflictologia: la construcció, reproducció i expansió del racisme” que organitza el Servei Civil Internacional (SCI) de Catalunya d’aquest novembre, que compta amb persones expertes en la matèria i activistes del moviment antiracista




Autor font: Directa.cat