Novembre 21, 2021
Per Indymedia Barcelona
233 vistes

A l’acte d’homenatge a les lluitadores llibertàries del 36, del 20 de Novembre d’aquest any al Cementiri de Montjuic, un dels ponents va afirmar que Les organitzacions específiques han d’ésser el tronc del moviment llibertari. No puc estar més en desacord amb aquesta afirmació. Em porta a la memòria l’article del sindicalista revolucionari i comunista llibertari holandès Christiaan Cornelissen, publicat a Orto l’any 1933, El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición on afirmava el següent:

Si los políticos, o las agrupaciones anarquistas como tales, intervienen eficazmente en la producción solo conducirán a una dictadura y a una tiranía social, de las cuales el régimen bolchevique en Rusia y el régimen fascista en Italia ofrecen dos tristes ejemplos.

Es podria argumentar aquí que no vaig entendre bé l’expressió i que el company no es referia, pròpiament, a l’organització de l’economia però jo per tronc entenc la base de la que en surten les branques i aquesta metàfora no pot voler dir altra cosa que un moviment estructurat al voltant d’una organització política amb una narrativa general de la societat, i els seus diferents apèndixs, que com a corretges de transmissió n’aplicarien les seves concepcions per no estar en coneixement d’aquesta narrativa general. La concepció que pot subjaure aquí és la de la del Partit Socialista Revolucionari Anàrquic de Malatesta i el rebuig implícit a l’anarcosindicalisme, com a hibridació político-sindical, de cara a defensar un sindicalisme més neutre ideològicament on hi conviurien diferents tendències, entre elles, la llibertària.

A l’anarco-sindicat, al que estic afiliat, sempre s’ha defensat una visió molt crítica amb les organitzacions específiques de l’anarquisme. Es tendeix a pensar que la CNT no les necessita perquè, a l’ésser una organització amb una finalitat revolucionària, pot sobrepassar el marc habitual d’intervenció d’un sindicat i tenir un discurs polític propi. Així sempre que s’ha pogut, a part de l’activitat pròpiament sindical, s’ha participat en totes les mobilitzacions socials del municipi i també s’ha discutit obertament sobre qüestions més teòriques o ideològiques. Suposo que els defensors de l’anarquisme especifista (segons el model de Malatesta) argumentaran que un sindicat no és un grup anarquista i que aquesta actitud només pot apartar als treballadors, amb altres concepcions polítiques, de l’organització.

Personalment, penso que no és així per regla general: pot ser que sigui cert per minories obreres més polititzades però, en un inici, als treballadors no els importa tant, crec, la ideologia del sindicat sinó que sigui una eina útil per defensar els seus drets. Posteriorment, poden anar-se acostant a l’anarquisme, en conseqüència, i, de fet, aquesta visió més instrumental del sindicat com a mitjà per difondre les idees llibertàries entre el proletariat és el plantejament clàssic de l’anarcosindicalisme. Al meu entendre, no és que l’anarquisme específic no existeixi dins de l’anarco-sindicat, o dins de la concepció que en defensem nosaltres, sinó que s’hi troba de manera difusa i informal entre els seus militants més destacats. És cert que això, a vegades, pot generar situacions peculiars quan algun company (qui ha entrat més per qüestions laborals que ideològiques) es sorprèn de la promoció de certes accions o debats no específicament sindicals.

Però les explicacions que s’han de fer, que a vegades poden alentir l’activitat, són un petit preu que paguem gustosament a fi de que el sindicat tingui la seva pròpia línia política (ho poso en cursiva ja que alguns companys no són massa partidaris de l’ús d’aquest terme) que li permet mantenir gelosament la seva independència inclús en el nivell ideològic que no és qualsevol. La grandesa de l’anarcosindicalisme, al meu entendre, és que rebutja aquesta concepció separada de la política ja que entén que, si es vol fer efectiva la màxima L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos, les seves organitzacions de combat no poden dependre de concepcions ideològiques importades d’altres espais formats, en nombroses ocasions, per una intel·lectualitat que, al meu entendre, tindria una activitat més profitosa si treballés, majoritàriament, des de dins dels sindicats, alhora d’elaborar discurs, i no tant en certs espais en els que es pot caure en una retroalimentació de l’endogàmia ideològica.

Una vegada dit això, hi pot haver qui puguí pensar que el que s’està defensant aquí és inviable ja que plantejar certes discussions a companys que no tenen perquè estar-hi interessats de bones a primeres pot generar cert rebuig. En aquest sentit, penso que, en tot cas, això ha d’implicar un esforç per la nostra part de fer-nos entendre: tasca que pot preparar-se amb antelació agrupant-nos per afinitats. Resumint: el plantejament de l’anarco-sindicalisme que, alguns anarquistes a la llarga potser voldrien liquidar com a forma organitzativa, es basa en una crítica des de l’auto-didactisme obrer a aquella vella idea marxista i leninista de que la consciència revolucionària havia de ser importada a la classe treballadora des de fora d’aquesta ja que per ella mateixa només era capaç de mantenir posicions reformistes.

La fusió del sindicalisme revolucionari i l’anarquisme, al meu entendre, significa que aquesta consciència revolucionària s’adquireix des de dins de la mateixa classe quan els sectors més conscients d’aquesta entenen que importar concepcions ideològiques des d’instàncies exteriors al sindicat només pot generar suspicàcies entre els treballadors.

Alma apátrida

Bibliografia

CORNELISSEN, CHRISTIAN El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición Biblioteca Orto. Valencia, 1933. Versión española de E. Muñiz en El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición y Otros Escritos Anarquismo en PDF, septiembre de 2021. Pàgines 21 i 22.




Autor font: Barcelona.indymedia.org