Febrer 17, 2022
Per Direta
196 vistes

A través d’un xicotet forat, per un racó de la finestra, trau el cap un cable quasi invisible que arriba des del pis de baix i que dona llum al menjador i la cuina. L’aire fred es cola per un gran finestral sense cristall, que sembla una trinxera de cartons i mantes. Tres xiquets ronden per un passadís fosc. “Per a anar al bany, si és de nit, m’il·lumine amb la llanterna del mòbil”, exposa Sílvia, veïna del barri mariner del Cabanyal, a València. Prefereix utilitzar un pseudònim per por a les represàlies de l’entitat bancària Inmocaixa, propietària del pis que ella i la seua parella van okupar fa més de set anys. Els seus tres fills, d’entre 18 mesos i 7 anys, també han normalitzat l’ús de les llanternes per a il·luminar-se.

La de Sílvia és tan sols una dels milers de famílies que pateixen pobresa energètica, bé perquè no poden accedir a serveis bàsics, com l’energia o l’aigua, o bé perquè tenen problemes per a pagar els rebuts. Segons un estudi publicat en 2021 per l’Institut d’Enginyeria Energètica i la Universitat Politècnica de València, el 23,1 % de les llars ubicades a València es troben en aquesta situació. Aquestes llars viuen amb ingressos per sota de la renda mínima una vegada es descompten les despeses d’habitatge i energia, amb una major incidència en barris dels districtes dels Poblats del Nord (32,9 %), Algirós (32,8 %) i la Saïdia (30,2 %).

Un testimoni semblant al de Sílvia és el de Richard, qui fa gairebé dos anys que viu a La Garrofera, una antiga fàbrica de llet situada al barri de Benimaclet. Actualment hi conviuen una desena de persones migrades, moltes de les quals treballen en la recollida de la taronja. Per a beure, cuinar i rentar els plats fan servir l’aigua d’una font pròxima, i aprofiten els dies de pluja per a acumular l’aigua que utilitzen per a dutxar-se i rentar la roba. En acabar la jornada al camp, arriben en furgoneta a la ciutat, des d’on caminen fins a l’antiga fàbrica. Allà encenen petits focs per a il·luminar-se i escalfar les sales i l’aigua per a cuinar i dutxar-se. La llei d’estrangeria, les dificultats per a empadronar-se i les pèssimes condicions laborals actuen com a fronteres que els exclouen de l’accés a l’habitatge i els espenta a viure en infrahabitatges sense serveis energètics i amb condicions insalubres.

Enmig de la crisi de les energies fòssils i malgrat la consolidació de l’oligopoli energètic, nombroses iniciatives demostren que és possible produir i consumir electricitat de manera sostenible

“L’arrel de la pobresa energètica està en l’oligopoli i en la mercantilització de l’energia i de l’aigua”, explica Irene González, portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), una plataforma d’afectades creada en 2014 per a reivindicar el dret d’accés a la llum i l’aigua davant el negoci de les empreses de l’oligopoli i la feblesa de l’administració per a garantir aquest dret.

La situació socioeconòmica de les famílies és molt similar en tots els casos. Destaca el baix nivell d’ingressos, l’impacte del consum d’energia en el pressupost familiar i la situació d’emergència residencial o l’escassa eficiència energètica dels habitatges. A més, estudis recents mostren una major afectació per qüestions de gènere i origen. Segons l’associació Enginyeria Sense Fronteres, els col·lectius més vulnerables són les famílies monomarentals, les dones jubilades, les treballadores de la llar i les dones migrades. “Hi ha perfils molt habituals de mares solteres, de persones migrades i aturades i de dones grans que passen fred per a no endeutar-se”, subratlla la portaveu de l’APE.

La creació d’una tarifa social desvinculada del mercat, així com una normativa estatal per a prohibir els talls de subministraments i aconseguir la condonació de deutes de famílies vulnerables són algunes de les reivindicacions de l’APE. “En última instància, creiem que l’energia i l’aigua haurien de ser públiques i comunitàries”, defensa González.


L’impacte al territori, l’altre perill

La destrucció de paratges agrícoles i mediambientals és una altra de les conseqüències del sistema energètic actual. L’any 2019 s’aprovava al País Valencià el decret que regula la implantació de nous parcs eòlics i fotovoltaics, amb l’objectiu d’arribar al 50 % de generació elèctrica renovable abans de 2030. El resultat ha estat una allau de sol·licituds de projectes, la majoria impulsats per filials de les grans empreses de l’oligopoli energètic, i, en paral·lel, una forta mobilització en defensa del territori.

Un dels municipis més afectats és Xiva (la Foia de Bunyol). La italiana Falck Renewables Power pretén instal·lar dos macroparcs solars de 800 hectàrees en el pla de la Brihuela. Un mar d’espills que assolaria l’extensió més gran de garroferes del món, amb un gran nombre d’arbres monumentals que desapareixerien i una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA), on habiten espècies en perill d’extinció. “És una pèrdua irreparable”, lamenta Vicente Serena, president de la Plataforma per a l’Estudi i la Conservació de la Serra de Xiva.

Veïnes de Xiva es manifesten a la zona de Brihuela en contra dels macroparcs solars que una multinacional italiana pretén instal·lar en este paratje natural. |Toni Silva

Aquestes muntanyes podrien ser també les destinatàries d’un parc eòlic, projectat en el terme veí de Setaigües. Tant l’Ajuntament de Xiva com el veïnat s’hi han manifestat en contra i hi han presentat més de 4.000 al·legacions. Per ara, han aconseguit l’informe desfavorable de la Conselleria d’Agricultura, però el Ministeri espanyol per a la Transició Ecològica hi té l’última paraula.

La mateixa empresa amenaça Carcaixent (la Ribera), on vol alçar un parc solar de 200 hectàrees en una àrea que inclou zones danyades per un incendi, projecte que podria afectar aqüífers i jaciments arqueològics. Carcaixent, però, no és l’únic municipi afectat de la Ribera Alta: el veïnat de Catadau denuncia que l’Ajuntament “ha autoritzat ocupar terreny públic sense informar la població”. En una situació similar de desinformació es troba la població d’Elda (el Vinalopó Mitjà), que denuncia que la instal·lació de parcs solars en les serres de Camara, Bateig i Bolón és un “atemptat mediambiental”.

Eva Tudela, d’Acció Ecologista – Agró, tot i que manté el seu convenciment respecte de les energies renovables, sosté que “el nostre futur també passa pel manteniment del patrimoni, el món rural i les formes de vida vinculades a aquest entorn”. “Les activitats agrícoles tradicionals són les responsables de modelar el paisatge i sense elles és impossible preservar-lo”, conclou.


L’autopista elèctrica

Més cap al nord, la comarca de Requena-Utiel és una altra de les més afectades. Hi ha projectades dotze macroplantes solars de 2.500 hectàrees, així com set plantes eòliques. I si avancem cap als municipis més septentrionals del País Valencià, el veïnat continua la lluita contra les línies de molt alta tensió (MAT) a Castelló, que venen acompanyades d’altres macroprojectes eòlics i foto-voltaics. L’últim que s’ha anunciat és el del grup francès Akuo i del xinès Premier, que plantegen un parc fotovoltaic a les Coves de Vinromà, Benlloc i Cabanes d’una extensió de 472 hectàrees. Segons reflexiona Asier Merino, de la plataforma No a la MAT, es pretén “reforçar així el discurs de la necessitat de la MAT per a extraure l’electricitat de les zones
de l’interior”.

“Convertir el medi rural en una central de producció d’energia és una reproducció del que es va fer en els anys cinquanta i seixanta, quan es va decidir que l’Espanya muntanyosa seria el gran reservori per a les grans ciutats”, critica Luis del Romero, geògraf especialitzat en energia i despoblament. Per a ell, s’està impulsant un model de “depredació territorial”, amb el qual els beneficis queden en mans de multinacionals que, amb l’etiqueta “d’energia neta”, continuen especulant amb el territori.




Autor font: Directa.cat