229 vistes


Foto: Lusbert

Fa uns anys, després de cada estiu, els sindicats majoritaris anunciaven a bombo i plateret una “tardor calenta” imminent que no s’hi acabava de concretar mai. Pot ser el més semblant a això ho vam viure a la tardor de 2012. Però a nivell laboral les dues grans estructures sindicals de l’estat sempre han vetllat per evitar el trencament de la pau social, ja que aquesta és la seva funció al Règim de 1978. Contrariament al que dictaria el sentit comú, ja que tenim el govern “més progressista de la història”, enguany estem vivint una autèntica tardor calenta a nivell sociolaboral. I això, tenint en compte que el Govern està en plenes negociacions de la reforma laboral (en realitat, per reformar alguns articles de l’Estatut dels Treballadors) i podria tenir algun gest de cara a la galeria per beneficiar una classe treballadora escanyada per la crisi post-pandèmia. 

En canvi, el que estem veient als carrers de Càdis és una lluita de classe com no veiem des de feia anys – pot ser des de la vaga minera de 2012 a Lleó i Astúries. És una vaga per la supervivència de la comarca de la Bahía de Cádiz, plena de drassanes i grans empreses del metall, constructures de grues i vaixells. L’amenaça de tancament total de tota la indústria comarcal ha possat en peu de guerra des de fa uns anys tot el sector del metall, i per extensió la comarca, ja que del metall depén el sustent de la població. 

L’aparició d’una tanqueta policial, com aquelles dels anys 80, i el desplegament de cossos policials antidisturbis pels barris obrers, a mode de força d’ocupació, ens obliga a reaccionar com a classe. Això ha de ser un senyal d’alarma. Davant una protesta pel futur, el govern envia hordes de matons armats. Què hem d’esperar de la reforma laboral amb aquest panorama? Què hem d’esperar després de veure el govern recular una i una altra vegada davant els interessos del gran capital? Els queda alguna credibiltat? 

I no és per dir, però ara mateix nombroses empreses de tot l’estat estan en plenes vagues indefinides ja que la situació s’està complicant extremadament. Pot ser ens sonen Tubacex o la neteja del Guggenheim a Bizkaia amb centenars de dies de vaga indefinida (Tubacex va guanyar-la farà un mes, després de 232 dies). Doncs hi ha també Novaltia Bizkaia que ja porta 852 dies. I hi ha un Comitè de Vaga de la vall de l’Aiara, en solidaritat amb algunes vagues d’empreses. Araia com la Bahía de Cádiz està lluitant pel seu futur com a comarca. I també hi ha la futura vaga per les pensions (1 de desembre) convocada pel sindicalisme majoritari i alternatiu a Euskal Herria. O l’empresa Ecoespacio, Galletas Artiach, Calor Bizkaia, Vulcanizados Zuloaga… Certament es nota que aquell territori va al capdavant de la lluita de classes. Té els sindicats més implantats, més preparats i conscienciats per portar-la a terme. També tenen potents caixes de resistència. 

Però Euskal Herria no es queda sola. Ahir es va iniciar la vaga a Pilkinton de Sagunt. També ha començat una vaga a l’empresa d’ascensors Otis, a nivell estatal. A Galiza fa només uns dies la comarca de la Mariña va tenir una altra vaga comarcal (Aiara, la Bahía, Mariña… ens sona la música? Les pancartes diuen “lluita o exili”. El tancament d’una empresa gran no ho solucionarà una economia orientada al turisme i l’hostaleria). Fa uns dias va haver una vaga del metall a la província d’Alacant. El dia 30N tornem a tenir una altra vaga de les administracions públiques a Catalunya i el País Valencià i ara la sanitat madrilenya està a punt d’esclatar, las treballadores del SAD estan acampades a Madrid, el Garraf haurà de protestar pel tancament de Mahle, el 061 segueix en lluita i 8.000 netejadores de Castelló comencen una vaga avui mateix. 

Tot això està concentrat en unes poques setmanes. Els sindicats estan rebent noves afiliacions i obren seccions i locals a llocs que han abandonat els sindicats majoritaris. S’està començant a demanar una vaga general (cert, paraules majors), ni que sigui per xarxes socials. 

El que estem vivint és una nova desindustrialització en el moment precís d’una crisi de subministraments a nivell global. Ens falta manganès per fabricar alumini, es paralitzen línies per fabricar cotxes, els transports es queixen que no tenen prou treballadors (i tothom sap que és per que tenen unes condicions lamentables), es paren fàbriques de fertilitzants, hi ha problemes amb l’urani i tot indica un hivern de pujada del preu de tots els subministraments, de l’energia i finalment de la majoria dels productes més bàsics. Això passa tot just després d’una pandèmia que ha deixat en evidència quins són exactament els treballs essencials que caldria protegir i les dolentíssimes condicions que han d’afrontar. 

És a dir, que el Govern – i qui controla l’economia realment – no han après absolutament res i remen en direcció a l’abisme. Quina solució busquen per Navantia? Doncs fabricar un portaavions per Turquia, coneguda violadora dels drets humans. Tot és “business as usual” i eventualment serà la classe treballadora qui pagarà els plats trencats, com ara el preu disparat de la llum, els futurs peatges de les autovies o els desnonaments, el pa nostre de cada dia. L’actitut de les forces progressistes que governen demostra l’esgotament del seu projecte polític, incapaces de derogar la llei mordassa, reformar el codi penal o ni tant sols tocar punts fonamentals de la reforma del PP.

És evident que hem arribat a una tardor calenta i tots els problemes surten de cop. Com a organització estratègica demanem enfortir les taules sindicals a tots els territoris, estendreles a les comarques i les ciutats grans. Caldrà superar les diferències tàctiques i personals entre sindicats perquè ens toca lluitar i caldrà fer-ho amb garanties. Notem com diverses vagues que hem enumerat abans (i d’altres) estan dirigides per sindicats locals, gremials o coordinadores i plataformes de treballadors. Això és producte del desgast del sindicalisme majoritari que es va erosionant cada cop més i no resulta gens atractiu per qui ha de lluitar. És evident que tocarà coordinar també aquestes organitzacions, incloent-les al bloc combatiu. Voleu un futur? Això es construeix amb unitat en la lluita.

Per suposat ens cal una mirada més àmplia, enxarxant les lluites laborals amb la de l’habitatge, els subministraments, o la transició ecològica en el context de la crisi climàtica i les exigències de reducció de la contaminació i les emissions de gassos d’efecte hivernacle. Tot això també porta a exigir un seguit de nacionalitzacions, una relocalització d’empreses necessàries per fer la transició i una reconversió industrial que pot ser està fora de la capacitat del Govern actual però que s’ha de començar a exigir des del sindicalisme.

Per un poble fort, uns sindicats combatius!
Visca la lluita de la classe obrera

#TardorCalenta




Autor font: Embat.info