Desembre 8, 2021
Per Nord-Estl Libertari
247 vistes


Leopoldo Bonafulla

Leopoldo Bonafulla

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 8 de desembre de 1857 neix a la Vila de Gràcia el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla 

El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró i alguns altres), a l’hexàgon francès, passant la frontera del Pirineu Oriental. Instal·lat a Marselha, desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l’anomenat «Procés de Montjuïc» 

A causa de les seves activitats llibertàries a Marselha, el 13 de març de 1901 se li va decretar l’expulsió de l’Estat francès i passà de la frontera del Pirineu Oriental vers Barcelona 

Leopoldo Bonafulla (Joan Baptista Esteve Martorell): El 8 de desembre de 1857 neix a la Vila de Gràcia (actualment és un barri de Barcelona) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe, Estevez i alguna altra)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla –també citat d’altres formes (Léopold Bonnafouilla i alguna altra). El seu pare es deia Ramon Esteve i la seva mare, Llúcia Martorell.  

Sabater d’ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió.  

Desenvolupà una intensa activitat anarquista social revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896.  

El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró i alguns altres), a l’hexàgon francès, passant la frontera del Pirineu Oriental. Instal·lat a Marselha (Boqures del Roine, Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l’anomenat «Procés de Montjuïc».  

En 1899, des de Marselha, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso.  

El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marselha, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin, Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc.  

El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d’agents de policia i s’intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos. Per evitar l’expulsió de l’Estat francès, deixà Marselha, on restaren la seva companya i les seves quatre criatures, l’última de les quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc.  

Arran d’aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l’expulsió de l’Estat francès i passà de la frontera del Pirineu Oriental vers Barcelona.  

De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa.  

Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península –A Corunya (A Coruña, Galícia), Saragossa  (Saragossa, Aragó) i Sevilla (comarca metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia)– i va ser empresonat a bord del vaixell presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902.  

El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal i altres) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato.  

El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-s’hi a València (l’Horta, País Valencià).  

A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la Baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jérez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores la seva companya fins a 1909, a favor de l’alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la «Mano Negra».  

Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l’administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons.  

Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor–.  

En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per «delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d’articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental.  

Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que es deixaren de publicar arran del seu empresonament en 1908.  

El gener de 1909 va ser empresonat acusat d’haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins.  

Per la seva participació en les manifestacions de la vaga general de juliol de 1909, amb la «Setmana Roja», va ser deportat a Siétamo (Plana de Uesca, Uesca, Aragó,).  

També fou membre del grup anarquista «Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910.  

Entre 30 d’octubre i l’1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer «Luz del Porvenir» de Bujalance (Campiña de Córdoba, Córdoba, Andalusia) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè.  

El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marselha, on el 20 d’abril d’aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d’expulsió» de 1901.  

Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada.  

A començament dels anys vint del segle XX, a Marselha, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921.  

El 2 d’abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marselha en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d’aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d’Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península.  

El juliol de 1922 retirà de l’estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria i altres); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marselha pel Comitè Pro-Presos.  

L’agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos.  

El setembre de 1922 formà part d’una desena d’anarquistes reunits al Bar Bruno de Marselha amb la finalitat d’organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l’alliberament de tots els presos polítics.  

El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes de l’Estat espanyol del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Gard, Occitània).  

Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar de nou la seva expulsió de territori francès.  

Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s’acabava de crear, i va ser detingut i empresonat.  

El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpelhièr (Erau, Occitània) per «violació del decret d’expulsió».  

Durant els primers anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, exercí de mestre a l’escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat.  

Durant la seva vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l’amor lliure.  

Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus.  

A part de les abans citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L’Aube Nouvelle, Avenir, Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña, El Eco de la Fusión, L’Effort Éclectique, La Fraternidad, Germinal, La Idea libre, La Justicia Obrera, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor Literario, La Protesta, La Revista Blanca, Terre Libre, Tribuna Libre i altres.  

És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d’altres.  

Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona. 

Hi ha una reedició l’any 2016 del llibre La Revolución de Julio (1909), una història que forma part del llegat històric social d’un món que es va obstinar a buscar els privilegis d’uns en detriment dels molts, i que d’alguna manera va apartar i va reprimir als seus millors fills pel simple fet de tenir criteri en les seves opinions. La revolución de Julio (Ediciones Dirección Única, Barcelona 2016). 

[https://nordestllibertari.blogspot.com/2016/12/barcelona-1909-la-revolucion-de-julio.html]. 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com