Juliol 8, 2021
Per Direta
245 vistes


L’espai urbà és espai de socialització i lluita, on les jerarquies i la disposició dels diversos factors que el conformen condicionen la vida dels éssers humans que l’habiten. La seua configuració física i la de les xarxes de mobilitat, així com la ubicació dels espais i diferents elements urbans són determinants en els vincles i les relacions socials que es creen. Per això, tal com explica Blanca Valdivia, de la cooperativa Col·lectiu Punt 6, que treballa l’urbanisme des d’una perspectiva feminista; d’una banda, l’espai urbà esdevé en “l’escenari de les desigualtats de la nostra societat –masclisme, classisme, homofòbia, racisme… –,  alhora que la mateixa configuració urbana reprodueix aquestes desigualtats”. Però, d’altra banda, també és un lloc on empoderar-se per la seua “potencialitat de representació i transformació”.  “El llenguatge urbà ha estat sempre en mans del poder, per això, la reapropiació és un element molt potent dins de la lluita política”, subratlla. Én en aquesta cruïlla on es troben molts col·lectius i assemblees veïnals que denuncien el procés de privatització de l’espai urbà, que s’ha vist aguditzat arran de la pandèmia.

Des de Punt 6, proposen, tenint en compte la perspectiva de gènere, sis aspectes que han de complir tots els espais perquè les dones puguen tindre una percepció de seguretat i puguen fer ús d’aquests: que siguen visibles, equipats, vitals, senyalitzats, vigilats –des de la vigilància informal– i comunitaris; perquè, tal com afegeixen des de La Dula, una cooperativa sociològica dedicada a impulsar projectes comunitaris, “tant el disseny com la planificació de l’espai urbà condicionen la manera en què s’utilitza i, per tant, pot limitar les oportunitats perquè aquest siga un espai de relació i de reconeixement per a totes les persones”.

Les terrasses dels bars i restaurants es converteixen moltes vegades en les úniques proveïdores de confort a l’espai urbà –ombra, lloc per a asseure’s, banys… –, sent així la classe social el que determine la vivència d’un espai públic

Segons matisa Andrea Ariza, arquitecta de La Dula, “no totes tenim les mateixes oportunitats i facilitats per a apropiar-nos de l’espai urbà”. “Per exemple, si una plaça té bancs i, a més a més, aquests tenen ombra en estiu, serà més fàcil que el veïnat es puga trobar i reunir allà, i per tant, enfortisca les seues xarxes socials. Ara bé, si tenim una plaça sense arbres i pràcticament sense bancs, on l’únic espai per asseure’s amb ombra són terrasses, l’única manera de gaudir de l’espai serà consumint, i ací el poder adquisitiu es manifesta com a un eix de desigualtat”, explica.

En aquest punt, les terrasses dels bars i restaurants es converteixen moltes vegades en les úniques proveïdores de confort a l’espai urbà –ombra, lloc per a asseure’s, banys… –, sent així la classe social el que determine la vivència d’un espai públic. Així doncs, l’oportunitat de relacionar-se en l’espai urbà té com a condicionant la capacitat de poder consumir, com pot ocórrer a l’hora d’intentar prendre una cervesa en alguna localització interessant per als agents turistificadors.

És així com l’espai urbà passa a ser, des d’una perspectiva de classe, l’última frontera de la privatització, per la qual cosa és necessari, tal com apunta José Mansilla, antropòleg de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), dur a terme una “lluita per la ciutat”. Aquesta “s’ha convertit en un lloc en disputa, on un grup, la classe propietària o que té un accés privilegiat a aquests béns, s’apropia de l’espai urbà, alhora que s’aprofita del capital generat durant el mateix procés de privatització. Nosaltres, la majoria, paguem, mentre que el procés d’acumulació i concentració continua”, conclou.


De com fer negoci amb els barris

L’esfera de la reproducció social està sent desplaçada per la de la producció dins de l’espai urbà. Les tasques reproductives no tenen cabuda en un espai on tot ha d’estar enfocat a la mercantilització i rendibilitat. D’aquesta manera, a poc a poc, “quotidianament, s’assumeix que hi ha usos legítims que no molesten i que tendeixen a ser reproduïts, i hi ha usos il·legítims de l’espai que no són acceptats, que desperten queixes i malestar”, assenyalen des de La Dula. Normalment, aquests últims usos fan referència a la col·lectivitat, per a la qual no estan pensades les ciutats.

El model convencional de fer ciutat, segons denuncien col·lectius com el Punt 6, no té en compte el context geogràfic, social, polític i històric dels llocs des d’on s’està treballant. Encara que, tal com apunta Mansilla, “des d’administracions i lobbies, intenten vendre’ns les terrasses, en aquest cas, amb un discurs tradicionalista basat en la manera de viure del Mediterrani, quan en realitat ens estan desplaçant a una posició subalterna en pro del turista”.

A la ciutat de València, des de l’any 2017, la regulació de les terrasses es basa en tres zones diferenciades –dissenyades conjuntament amb la Universitat Politècnica de València–, en funció del valor del sòl |Mathías Rodríguez

En aquesta línia, Mansilla alerta que, a una ciutat dissenyada per a vendre-la al turisme, “el sobrepreu produït per la gentrificació va destinat als interessos privats majoritàriament, i no al que recapta l’administració pública”. I afegeix: “La diferència del cost de producció més impostos, fins al que paga el turista, és guany, és a dir, beneficis privats”.

A la ciutat de València, des de l’any 2017, la regulació de les terrasses es basa en tres zones diferenciades –dissenyades conjuntament amb la Universitat Politècnica de València–, en funció del valor del sòl i una rendibilitat del 6%. La zona on l’impost sobre les terrasses és superior correspon al centre de la ciutat, és a dir, l’entorn de la plaça de l’Ajuntament, plaça de la Reina, el carrer Colon, Poeta Querol i el carrer Sant Vicent. En aquestes zones, s’aplica una tarifa base de 62 euros per metre quadrat. En segon lloc, amb una tarifa de 42 euros, se situa la zona que compren des de l’antic llit del Túria i les Torres de Serrans fins a la Ciutat de les Arts i les Ciències, passant per la Gran Via Marqués del Túria i el barri de Russafa. Finalment, la resta de la ciutat té una tarifa de 28 euros per metre quadrat. Segons dades de l’Ajuntament de València, aproximadament, de les 3.700 terrasses que hi ha a la ciutat, es recapta una mitjana de dos milions d’euros a l’any.

A la ciutat de Barcelona, en l’últim any, s’han concedit fins a 3.668 permisos per a noves terrasses i ampliacions, el que ha suposat més de 10.000 taules i 40.000 cadires noves a l’espai urbà

Aquest procés de privatització de l’espai públic, però, s’ha aguditzat encara més amb la COVID-19 i la necessitat d’augmentar el nombre d’espais privats a l’aire lliure. En l’any 2020, amb la fi de l’estat d’alarma i la reobertura de bars i restaurats, es van eliminar les taxes i s’aprovà la possibilitat d’ampliar la superfície destinada a les terrasses a cost zero. La supressió de taxes per ordenança fiscal estarà vigent fins a finals d’any, però l’ampliació finalitzarà aquest estiu. Segons informen a la Directa des de la regidoria d’Hisenda, a València, després de la temporada estiuenca i si la situació sociosanitària ho permet, els bars tornaran a disposar només de la superfície que tenien abans de la pandèmia.

Aquest tipus de mesures s’han dut a terme en altres ciutats d’arreu dels Països Catalans, com a Castelló de la Plana, on des de juny de 2020, l’Ajuntament ha autoritzat més de 500 sol·licituds d’ampliacions i noves terrasses, i també ha anul·lat les taxes d’ocupació de la via pública. Fins i tot, s’ha aprovat el tall temporal d’alguns carrers de vianants o similars per a instal·lar encara més taules i cadires, com ja ha ocorregut en els carrers Cervantes, Sanchis Abella o Hort de Mas. En el cas de la ciutat de Barcelona, en l’últim any, s’han concedit fins a 3.668 permisos per a noves terrasses i ampliacions, el que ha suposat més de 10.000 taules i 40.000 cadires noves a l’espai urbà.

Des de diferents col·lectius veïnals, denuncien el procés de privatització que comporta l’augment d’espai destinat al consum en terrasses i bars |Hannah Cauhépé

Des de diferents col·lectius veïnals, denuncien el procés de privatització que comporta l’augment d’espai destinat al consum en terrasses i bars. És el cas, per exemple, de Russafa Veïnal, del barri de Russafa. Aquest col·lectiu, que forma part de la xarxa EntreBarris, assenyala que l’impost que paguen els establiments per ocupar espai públic és “molt baix” i, per tant, “facilitador”. Així mateix, denuncien que “no s’ha respectat el nombre màxim de taules ni les distàncies de seguretat entre taules”. I alerten: “Quan es dona un pas a favor d’una extracció de capital superior, mai es pot tornar enrere, el que s’ha fet es queda”. És per això que fan una crida per a visibilitzar el problema i actuar conjuntament, per contrarestar el missatge de “salvar l’hostaleria com si fora la indústria nacional”, “ja que cap partit polític s’oposarà als sectors que controlen la ciutat: l’hostaleria i el turisme”.

L’exemple de Russafa

Russafa, amb una tarifa base de 42 euros, és un dels barris de València més afectats per la proliferació de terrasses a l’espai urbà, i s’ha convertit en la zona d’oci de la capital del Túria per excel·lència. El seu procés de gentrificació i turistificació comença l’any 2009, quan Rita Barberà, exalcaldessa de València, va anunciar l’inici de “la regeneració, renovació i embelliment de l’històric barri de Russafa”. Segons recorden Mijo Miquel i Vicent Vercher, veïnes del barri des de fa molts anys i membres de Russafa Veïnal, Russafa, fins a aquell moment, era un barri on el principal eix de l’economia eren els magatzems dedicats a tasques d’importació i exportació que, posteriorment, en paraules de Vercher, “van ser traslladats als polígons perquè no era tan bonic com perquè estiguera tan a prop del centre de la ciutat”. També va ser criminalitzat pel tràfic i consum de drogues, a causa, principalment, de “l’ocupació amb la finalitat de fer negoci –no eren okupacions polítiques o de necessitat–, amb edificis sencers”, relata Miquel.

Russafa, amb una tarifa base de 42 euros, és un dels barris de València més afectats per la proliferació de terrasses a l’espai urbà, i s’ha convertit en la zona d’oci de la capital del Túria per excel·lència

Tant Miquel com Vercher consideren que aquest últim fet correspon a una fase prèvia del pla de gentrificació del barri, que implicava la degradació i enderrocament de cases i l’absència de dotacions, serveis socials i seguretat. En paral·lel, les veïnes migrants, establertes al barri des de feia dècades, van ser víctimes de campanyes de criminalització, especialment després de l’incendi, encara sense esclarir, que va sofrir en 2007 la seu del Partit Popular, situada al número 11 del carrer del Clero. “El peix ja estava venut, ja sabien quines finques anaven a enderrocar i quines anaven a construir, i la gran operació del Parc Central estava a punt de posar-se en marxa”, afirma Miquel.

Les voreres, que comptaven amb mig metro d’amplària, es van ampliar, es va reduir el nombre de carrils i de zones de càrrega i descàrrega i, en definitiva, es va canviar la configuració anterior. Segons assenyala Vercher, “es va idear la reforma dels carrers pensant en l’oci”. “No es van crear espais de convivència més enllà del consum, no hi ha bancs per a asseure’s, els xamfrans i les voreres estan buides. Ni tan sols es va plantejar una mínima intervenció als espais de confluència de carrers perquè aquests foren espais de trobada veïnal”, afegeix.

Així, les veïnes del barri i, en especial, la xicalla, la gent gran i les persones amb mobilitat reduïda queden recloses en xicotetes zones del barri com que no poden desplaçar-se i asseure’s amb normalitat. A més, tal com denuncien des de Russafa Veïnal, les veïnes del barri –aproximadament unes 25.000 habitants– no poden competir a nivell d’inversió econòmica en el barri en relació amb la població que es desplaça a Russafa per a consumir. Com a conseqüència, segons denuncien, els serveis per a la vida en el barri són cada vegada més escassos, mentre que els serveis per al consum d’oci directe augmenten de manera exponencial. A aquest fet se sumen les despeses en neteja per a tindre cada matí net el “decorat”. I afegeixen: “Aquesta gent es renova dia a dia i, per tant, no acaba mai”.

El passat mes de juliol, a petició de l’associació veïnal Russafa Descansa, el Tribunal Suprem va catalogar Russafa com a Zona Acústicament Saturada (ZAS), fet que, segons Russafa Veïnal, no suposarà cap canvi en la qualitat de vida de les veïnes

Moltes veïnes veuen com aquesta forma de vida dificulta la seua supervivència al barri, amb una incipient massificació dels espais, que dificulta tant la sociabilitat com el descans. Per això, el passat mes de juliol, a petició de l’associació veïnal Russafa Descansa, el Tribunal Suprem va catalogar Russafa com a Zona Acústicament Saturada (ZAS), fet que, segons Russafa Veïnal, farà que el barri passe a “un estadi superior de gentrificació, similar al de Ciutat Vella”; i que, encara que canvie la qualitat de vida de les veïnes, “no acabarà amb l’origen del problema”. Des de la regidoria d’Espai Públic de l’Ajuntament de València, però, recorden que aquesta mesura impedeix la creació de noves terrasses en la zona, tot i que manté les que ja existeixen.

“S’ha triat el model que dona extracció de capital a partir d’un espai determinat –critiquen des de Russafa Veïnal– perquè igual que muntes una fàbrica, muntes un barri de bars”. I conclouen: “No hi ha possibilitats d’organització veïnal, perquè els espais públics són inexistents. No hi ha possibilitat de fer ús d’un espai públic sense consumir i, per tant, no es dona peu a generar espais comuns de trobada alternatius als quals ens ofereix el capital”.




Autor font: Directa.cat