Març 1, 2022
Per Direta
189 vistes

El novembre de 2021, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer pública la taxa més elevada de suïcidis de la història: 3.941 defuncions, un 7,4% més que en 2019. En concret, als Països Catalans, Catalunya va registrar la xifra més elevada, amb 504 morts, seguida del País Valencià amb 440 i les Illes amb 87. Aquestes dades apunten que en 2020 el suïcidi va ser la principal causa de mort no natural, i la segona causa de mort en joves d’entre 15 i 29 anys a Catalunya. “Estem davant d’una crisi de l’estabilitat emocional que és conseqüència, per descomptat, d’una crisi econòmica i de la crisi de salut de la covid-19. Vivim en una societat moderna, farcida de fragilitat i guiada pel concepte neoliberal de rendiment, de productivitat, d’èxit…”, reflexiona Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS).

La pandèmia ha agreujat les dinàmiques individualistes després de la situació d’aïllament social, i es fa difícil deslligar la relació sistèmica i estructural entre la manca de salut mental i la precarietat. Segons la Fundació Estatal per a la Prevenció del Suïcidi “una de les raons de l’augment dels suïcidis són els trastorns mentals causats pels problemes socials i econòmics provocats per la pandèmia”. Durant el primer trimestre del 2021, per exemple, els bombers de la ciutat de València, on en tres mesos i mig havien rebut més de 450 avisos per suïcidi, també alertaven sobre l’augment de suïcidis per aquesta raó.

En els últims deu anys, segons dades del Ministeri de Sanitat espanyol, ha crescut quasi en 4 punts les dosis diàries d’antipsicòtics per persona i els riscos associats

L’increment de les morts per suïcidi no s’ha traduït, però, en una millora de l’assistència sanitària en aquesta matèria. Al llarg dels últims mesos, s’ha denunciat des de diferents àmbits que l’atenció dels problemes de salut mental no s’ha prioritzat i s’ha optat per medicalitzar en comptes d’oferir atenció i acompanyament. De fet, la covid-19 també ha suposat un increment del consum de psicofàrmacs a nivell estatal, sobretot, en dones i les classes socials més baixes. Les últimes dades sobre aquest consum, publicades en 2017 per l’Enquesta Nacional de Salut espanyola, ja registraven que el 10,7% de la població consumia tranquil·litzants, relaxants o somnífers; i el 5,6% prenia antidepressius. A més a més, en els últims deu anys, segons dades del Ministeri de Sanitat espanyol, ha crescut quasi en 4 punts les dosis diàries d’antipsicòtics per persona i els riscos associats.

Nedim Hadžihasanović és una de les persones que ha tornat a medicalitzar-se recentment. Activista pels drets de les persones amb problemes de salut mental, es mostra absolutament en contra del consum de psicofàrmacs i de la pressió que s’exerceix perquè es consumisquen. “He batallat molt per no prendre medicaments”, assegura. En el seu cas, segons explica, li generen greus efectes secundaris, però encara així el sistema sanitari vol que es comprometa amb la medicació: “L’objectiu sempre és eixe, tot i que cada dos mesos m’han de fer controls perquè afecta la medul·la òssia, el sistema intestinal, els renyons…”.  I afegeix: “M’he compromés, però soc conscient que m’està matant”.

Hadžihasanović considera que la medicació pot ajudar, però, per a ell, la millor recepta és resoldre l’arrel del problema i esbrinar el perquè una persona arriba a desenvolupar problemes de salut mental. Si no, “el pacient continuarà empitjorant amb les seues capacitats minvades per l’excés de medicació i per la falta de treball d’acompanyament en altres sentits”, subratlla. L’activista també denuncia el dèficit d’inversió evident en matèria de salut mental i la falta d’atenció especialitzada en psicologia. Mancances que provoquen que situacions de malestar psíquic es deriven als serveis de psiquiatria o que els metges de capçalera opten per prescriure psicofàrmacs, sense tenir en compte que poden agreujar els problemes de salut mental. Comparteix la mirada crítica Salut Mental Catalunya, que ha denunciat en diverses ocasions que els mecanismes de suport i acompanyament social són “imprescindibles”, però “malauradament disposen de recursos molt escassos i insuficients per poder-hi donar resposta”.


Suïcidis i fàrmacs, en el punt de mira

Són múltiples els fàrmacs que indiquen en els seus prospectes els efectes i contraindicacions secundàries durant els primers mesos de consum, com ara idees suïcides o conductes autolítiques. Un estudi amb pacients bipolars conclou que existeix relació entre l’inici del tractament amb medicació anticonvulsionant i el risc d’intent de suïcidi. Al prospecte de l’antidepressiu Escitalopram s’alerta de la “possible aparició de pensaments suïcides i empitjorament de la depressió o trastorn d’ansietat”. “Si vosté es troba deprimit i/o pateix un trastorn d’ansietat, pot en algunes ocasions tenir pensaments en els quals es faça mal o es mate a si mateix”, es llegeix. Un altre exemple seria el fàrmac antiepilèptic Topiramato. La seua fitxa tècnica indica: “Intents de suïcidi/ideació suïcida. Un reduït nombre de persones que estaven sent tractades amb fàrmacs antiepilèptics com el Topiramato ha tingut el pensament de fer-se mal o matar-se a si mateixos”. Alastuey assegura que “científicament està comprovat”. “La major part dels trastorns emocionals tenen una millor resolució amb un abordatge psicoterapèutic que no pas de medicació”, rebla.

L’estudi va detectar 206 intents de suïcidi i 37 morts per suïcidi en persones medicalitzades enfront de 28 intents de suïcidi i 4 morts en persones que consumien placebo

En 2015 va veure la llum el frau que hi havia darrere de l’antidepressiu paraxotina, que incitava al suïcidi. Són moltes les anàlisis posteriors que corroboren l’augment del risc de suïcidi a causa del consum d’antidepressius. En una investigació de 2019, els experts Michael P. Hengartner, de la Universitat de Ciències Aplicades de Zurich (Suïssa); i Martin Plöderl, de la Universitat de Medicina de Paracelso (Àustria), van concloure que la taxa d’intents de suïcidis és 2,5 vegades més elevada en persones que prenen antidepressius. En concret, l’estudi va detectar 206 intents de suïcidi i 37 morts per suïcidi en persones medicalitzades enfront de 28 intents de suïcidi i 4 morts en persones que consumien placebo. “Les persones tractades amb antidepressius tenen una probabilitat significativament major de realitzar intents de suïcidi i de morir per suïcidi que les persones amb depressió major que són tractades amb una substància placebo”, sentenciaven en l’estudi, on també defensaven la “urgència” de desenvolupar tractaments més segurs i eficaços, tant farmacològics com psicològics.

En l’any 2017, la revista Medicina, Psicosomàtica i Psicoteràpia també feia referència a diversos estudis que determinaven un augment dels suïcidis en les primeres huit setmanes de tractament mèdic, tant en xiquets com en adolescents i joves fins als 25 anys, tot i que no establia aquesta relació en adults. S’afirmava que la causa podia ser una “disminució dels factors inhibidors de la conducta, el que facilitaria la verbalització d’idees suïcides i la realització de l’acte en si, reprimides amb anterioritat al tractament”. Així mateix, l’administració de Medicaments i Aliments (Food and Drug Administration, FDA), òrgan del govern dels Estats Units responsable de la regulació d’aquests productes, ja va advertir, en l’any 2004, que els antidepressius augmenten les tendències suïcides en infants. Amb tot, els antidepressius es continuen prescrivint cada vegada més en la població juvenil.

Uns altres estudis, com els elaborats per la Secció d’Innovació i Organització del Servei de Salut de Navarra i pel Grup d’investigació en salut mental crítica i ètica de la Universitat d’Adelaide, a Austràlia, també arribaven a la mateixa conclusió. Aquest últim concloïa que existeix una relació clara entre l’augment de l’ús d’antidepressius en els últims anys (d’un 66% entre 2008 i 2018) i l’augment de les taxes de suïcidi i autolesions en infants i adolescents, que registraren un increment del 49% en el mateix període. En la mateixa línia s’expressa l’Agència Europea de Medicaments, que alerta que “la ideació suïcida és més de tres vegades superior amb inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) o inhibidors de la recaptació de serotonina i norepinefrina (IRSN)”.


Receptes milionàries

A l’altra cara de la moneda, la medicalització dels problemes socials suposa uns ingressos anuals desmesurats per al negoci farmacèutic, però “ja et pots prendre un camió de pastilles que no avançaràs en la recuperació, perquè els problemes socials no se solucionen amb ansiolítics”, incideix Hadžihasanović. En l’any 2020, la despesa farmacèutica a través de receptes va superar els 11.000 milions d’euros, el que suposa un increment del 4,43% respecte a l’any anterior —el creixement més important registrat des de 2009. El mateix Eurostat, l’oficina estadística europea, apunta que hi ha més despesa en personal dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol (362,50 policies per cada 100.000 habitants) que en professionals en psicologia (10,9 professionals de psicologia per cada 100.000 habitants), amb l’evident desajust social que es dona.

El controvertit Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5, 2013), que estableix la classificació dels diferents diagnòstics i la posterior medicació pautada, va generar des dels seus orígens grans debats mèdics a escala mundial, sobretot, davant els interessos de les companyies farmacèutiques i la seua influència en psiquiatria. Es va arribar a denunciar que, aproximadament, la meitat dels autors del manual tenien relacions financeres amb la indústria farmacèutica durant el període 1989-2004, la qual cosa va generar un conflicte d’interessos directe. “La medicina ha perdut humanisme a canvi de protocols i diagnòstics que augmenten l’estigma. La medicació té efectes adversos directes sobre les persones i en alguns casos pot suposar la castració química del flux d’idees”, rebla amb rotunditat Hadžihasanović.

Alastuey afirma que “l’abordatge dels trastorns emocionals continua emparat en una literatura científica que està absolutament obsoleta i completament superada per l’evidència”. Segons l’expert, dins del sistema públic de salut l’abordatge de la majoria d’afeccions i malalties es duu a terme amb un tractament mèdic que es fonamenta sobretot en un tractament de consum de productes químics, ignorant multiplicitats de tractaments alternatius amb eficàcia provada i beneficis importants per a la nostra salut, tot i que Alastuey reconeix que “la medicació pot ser útil i funcionar molt bé en casos concrets, com a complement d’un abordatge més ampli”.




Autor font: Directa.cat