Novembre 30, 2021
Per Direta
183 vistes


D’un temps ençà es poden distingir cartells que demanen romandre en silenci al transport públic. Veure’ls evoca una vinyeta esfereïdora que recorda aquells vagons plens d’espectres melangiosos d’El viatge de Chihiro. Encara que, si hi pensem, l’exigència del silenci no és res particularment especial. Tot encontre amb altri està marcat pel que es deixa de dir. Com explica Simmel a la seva digressió sobre el secret, la comunicació implica una selecció coherent d’informació que sistemàticament eludeix tota una altra, inconnexa i desordenada, en brut, que es manté encoberta. Qualsevol persona amb qui parlem amaga alguna cosa. Sigui qui sigui, serà en part estranya. I potser a vegades és millor no saber-ne més. Com a mostra, un botó: jo ja estic preparant estratègies per fer-me l’orni als àpats de Nadal que venen. Així doncs, no poder expressar-se sense omissions és quelcom indefugible, vivim immersos en torrents d’informació mig dita. El que és inquietant, tornant als cartells del metro, és quan això és requerit per una instància de poder que té la capacitat de fer un ús legitimat de la violència.

I aquest només és un cas més entre d’altres d’una tendència que ens hauria de posar alerta. El dimarts passat, la conselleria de Salut decretava que, per accedir als bars i restaurants, caldria mostrar el certificat COVID. Tot i la demora de la implementació –pel que sembla no van intuir que, si s’obliga a tothom a fer anar el codi QR per prendre un cafè, es podrien col·lapsar els servidors– la mesura presumiblement tindrà un impacte en les maneres en què teixim les nostres relacions quotidianes. Més enllà de la seva hipotètica eficàcia sanitària, no està de més pensar en les conseqüències d’exigir a la població, en aquest cas els treballadors de l’hostaleria, a demanar credencials als parroquians i comensals.

Si aquest model de governança es normalitza, si s’oblida el reclam crític, es corre el risc d’entrar dins un remolí totalitari que vegi amb bons ulls qualsevol forma venidora de segregació

Se’ls hi vol encarregar el control de mesures sanitàries públiques que influeixen directament sobre la llibertat de moviment i decisió de la seva clientela, del seu veïnat. És aquest un rol acceptable? Qui els ha legitimat per fer-ho? Prendre consciència de les polítiques coercitives dins el nostre dia a dia no posa en perill la vida humana, al contrari. Si aquest model de governança es normalitza, si s’oblida el reclam crític, es corre el risc d’entrar dins un remolí totalitari que vegi amb bons ulls qualsevol forma venidora de segregació. No hi ha res més perillós que la desaparició del dubte. De la mateixa forma en què estimar es reafirma en la pugna constant de la potencial pèrdua de l’encís amorós –raó per la qual cuidem les nostres relacions afectives– la convivència es torna freda i fosca quan no es pregunta si es podria viure d’una altra manera.

El vapor de la crítica, com a energia social, es condensa en un dels reversos del silenci: el xafardeig. L’impuls d’esbrinar a través dels altres quins comportaments són oportuns, d’establir una jerarquia moral als esdeveniments que omplen el nostre horitzó quotidià, es nodreix de la curiositat compartida. De fet, hi ha qui diu que l’origen de la capacitat simbòlica humana –que ens permet donar un significat consensuat a què ens envolta– es desprèn d’aquesta tendència tafanera. Clar que avui l’entorn immediat s’ha vist radicalment transformat amb l’acceleració de la informació i l’ús generalitzat de les xarxes socials, però, en tot cas, no desfà la predisposició a distingir el que és apropiat. Com a molt, es podria parlar d’una “viralització”, i també d’una explicitació, del control social a través del xafardeig. Aquí la paradoxa es dona per la condició semianònima, però alhora oberta, del món virtual, on es manté la força coactiva, però s’esvaeix la responsabilitat social juntament amb el joc que dona el xiuxiueig, la informació amagada, l’erotisme del misteri. Potser aquesta carència del secret sublimada conta part de la creixent demanda d’explicacions conspiranoiques.

En alguns casos, fins i tot hi podríem reconèixer certa delectança –un psicoanalista ens parlaria del superego– quan actuem tal com donem per fet que és correcte i, el que és pitjor, quan així ho indiquem a la resta de la gent. Penso en aquells vigilants de balcó que durant el confinament ocupaven el temps fent-se càrrec de què ningú fos al carrer sense motiu. Portem dins un impuls desitjós d’aixopluc tirànic, una mena de vocació policíaca joiosament obedient. És per això que, quan les polítiques autoritàries augmenten, més que mai cal desconfiar de l’acceptació automàtica dels judicis respecte a la conducta d’altres.




Autor font: Directa.cat