Maig 21, 2021
Per Direta
340 vistes


Des de fa setmanes assistim amb preocupació i dolor la violència que l’estat colombià exerceix contra la població, especialment contra defensors de drets humans i persones que es manifesten als carrers. Cada matí despertem amb notícies sobre assassinats, desaparicions forçades, detencions arbitràries, repressió, trets, violència física i sexual per part de la policia, suïcidis, militarització i atacs a la guàrdia indígena. També som testimonis de la resistència d’un poble que s’organitza i que no es rendeix malgrat el terror que el govern de Duque s’encarrega d’escampar entre la població.

Davant aquesta situació, en aquesta part del món, les mostres de solidaritat van ser d’allò més diverses, des de manifestacions organitzades per col·lectius afins amb les lluites a Colòmbia fins a declaracions institucionals exigint al govern respecte pels drets humans. No obstant això, el que ocorre a Colòmbia no és una estranya fatalitat del destí o del seu poble. És un exemple de la bona salut del model civilitzatori modern que reparteix violència i mort en determinats llocs per a mantenir uns nivells de riquesa i confort en uns altres. Perquè quan diem que vivim en un sistema racista, patriarcal i capitalista no sols volem fer referència al seu caràcter estructural, sinó també a la interconnexió que existeix entre les seves diferents expressions: benestar i desenvolupament en alguns territoris a costa de violència en uns altres.

El regne d’Espanya s’ha encarregat de nodrir durant anys a la policia i a l’exèrcit colombià amb diferents tipus d’armes, munició i material de suport com blindats i avions

En aquest sentit, el regne d’Espanya s’ha encarregat de nodrir durant anys a la policia i a l’exèrcit colombià amb diferents tipus d’armes: petites i lleugeres, munició i material de suport com blindats i avions. Amnistia Internacional denuncia que entre 2015 i 2020 s’han exportat armes per un valor de gairebé setanta milions d’euros. Segons les notícies, en el primer semestre de 2020 les autoritzacions d’exportacions d’armes van assolir els 22.544,8 milions d’euros, la xifra més alta dels últims deu anys. El regne ocupa el setè lloc en vendes d’armes del món.

També en l’àmbit català ha estat documentat el creixement de la indústria armamentística, no sols encarregada de lucrar-se del control de fronteres sinó també de l’exportació dels seus productes i serveis. Les relacions entre el govern d’Israel i la Generalitat de Catalunya no són gens noves, totes recordem els entrenaments de la policia catalana en els territoris ocupats per Israel. El que encara queda sense explicar són els pactes que l’esquerra independentista realitza amb aquells partits que promouen o, almenys, es mostren indiferents davant el genocidi del poble palestí.

Però aquest ordre colonial i racial no sols es reflecteix en les relacions amb les excolònies sinó també a l’interior del territori europeu, on la distinció de la població entre humans i no humans continua inalterada. Durant el 2020 a Espanya només van ser acceptades el 5% de les sol·licituds d’asil, entre les quals les presentades per persones colombianes van ser les més rebutjades. El govern va denegar la petició a 37.907 colombianes en considerar que el seu país compta amb un sistema per a protegir integralment les víctimes. Aquestes persones des d’ara seran obligades a romandre en la irregularitat administrativa durant anys i seran excloses de l’accés als drets més bàsics després d’haver estat expulsades dels seus territoris per la violència generada per armes made in spain.

El benestar que viu cert sector de la població aquí, té molt a veure amb les violències que es reparteixen en altres parts del món

Així, com explica Sirin Abldi Sibai, la colonialitat es concep com a múltiples aparells de poder que funcionen en múltiples nivells diferents i estan interconnectats entre si, retroalimentant-se mútuament. És a dir, que la violència sembrada a Colòmbia, el benefici de la indústria armamentística i les denegacions d’asil responen a la mateixa trama colonial. El benestar que viu cert sector de la població aquí, té molt a veure amb les violències que es reparteixen en altres parts del món.

És a aquesta part de la població a la qual també pertanyen molts dels col·lectius que s’organitzen en aquesta ciutat. Aquests que exigeixen democràcia, drets humans i presència policial en la “gestió de la crisi” a les fronteres amb el Marroc. Aquesta esquerra blanca professional, funcionària, que consumeix productes locals, que crea les seves cooperatives de treball i d’habitatge. Que després, viatja als països del sud a cooperar, a ser periodista, a fer documentals o a anar-se’n de vacances i s’escandalitza en veure els nivells de pobresa i violència que allí existeixen.




Autor font: Directa.cat