Gener 3, 2023
Per Direta
253 vistes

“Em van extraure l’implant mamari del pit, on tenia sang necrosada, i el mateix dia, el metge em cridà amb el resultat de l’informe d’anatomia patològica: limfoma de cèl·lules anaplàstiques associat a implants mamaris”. És el testimoni de Cristina Boy, a qui en 2020, amb només 32 anys, les pròtesis de silicona de la multinacional Allergan li causaren un càncer al sistema limfàtic. Els implants comptaven amb el certificat europeu, per tant, suposadament, complien amb els requisits seguretat i qualitat fixats per la regulació europea. Tanmateix, l’any 2018 van començar a proliferar les demandes per a exigir-ne la retirada. El seu ús estava relacionat amb el limfoma anaplàstic de cèl·lules grans, tal com va confirmar l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris en 2019, any en què es van retirar els implants del mercat. Boy, però, ho desconeixia. “Ningú em va informar sobre res”, critica. Si tot va bé, en 2025 haurà pogut combatre el càncer. “Em van dir que no hi havia temps a perdre. No m’ho podia creure: tan jove i amb un càncer”, lamenta.

La cirurgia plàstica s’ha convertit en un negoci amb impactes greus en la salut de les persones que s’hi sotmeten. En l’any 2021, la indústria va facturar més de 3.500 milions d’euros a l’Estat Espanyol, segons dades de la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME). Amb el temps, les intervencions estètiques s’han democratitzat i consolidat en un marc d’exigències patriarcals que no són inofensives. Imposen un model de bellesa, al qual, tradicionalment, les dones han hagut d’aspirar i que convida a la modificació estètica dels seus cossos. Les xifres en donen fe. La SEME afirma que el 71,8 % de persones que se sotmeten a modificacions estètiques són dones, enfront del 28,2 % d’homes. Nina Navajas-Pertegás, professora del Departament de Treball Social de la Universitat de València i experta en Gènere i Polítiques d’Igualtat, explica que “s’ha creat una necessitat”. “L’ideal de bellesa —continua— està construït i va canviant. Estar subjecta a ell provoca satisfacció, però produeix treball i sofriment. És molt dolorós, però a la vegada, socialment, té recompenses”.

Un informe de l’Observatori de Bioètica de l’Institut de Ciències de la Vida revela que 18.000 dones espanyoles pateixen o han patit efectes negatius en la salut a causa de l’ús de pròtesis mamàries de silicona

Un informe de l’Observatori de Bioètica de l’Institut de Ciències de la Vida, de la Universitat Catòlica de València, revela que 18.000 dones espanyoles pateixen o han patit efectes negatius en la salut a causa de l’ús de pròtesis mamàries de silicona. Allergan fou la segona marca que Cristina Boy va portar als seus pits. Amb la primera, Silimed, no havia obtingut un bon resultat. Li originà una reacció al·lèrgica que li va provocar “picors i ferides”. Mai va rebre una explicació mèdica, ni ningú la va informar si les pròtesis que portava “estaven contaminades”. “L’únic que penses és que has tingut mala sort i t’han tocat unes pròtesis en mal estat”, relata. I afegeix: “el metge em digué que Allergan era la millor marca del mercat i que, tot i ser més cara, no anava a tindre problemes amb ella”.

És el testimoni de Cristina Boy, a qui en 2020, amb només 32 anys, les pròtesis de silicona de la multinacional Allergan li causaren un càncer al sistema limfàtic |Ainhoa Lérida

Sobre el paper, les al·lèrgies i picors provocats per les primeres pròtesis se solucionarien amb les segones. A la pràctica, no va ser del tot així. Amb tot, segons conta Boy, Allergan li va prometre que “si una pròtesi es trencava, feien una transferència de 6.000 euros al cirurgià per a unes noves”. “No t’ofereixen la possibilitat de no portar-les. Però, si em generen un càncer, quina solució em donen?”, es pregunta. Tal com apunta Esther Pineda, autora del llibre Belles per morir: estereotips de gènere i violència estètica contra la dona, “quan una dona mor en aquestes circumstàncies, ràpidament és responsabilitzada i culpabilitzada, perquè no hi ha un agressor explícit que li llevà la vida”. Per a ella, aquesta narrativa té un objectiu molt concret: “invisibilitzar els diferents agents socialitzadors, institucions, indústries i persones que participen en el negoci de la bellesa, així com aquelles que han influït, bombardejat i pressionat la dona a sotmetre’s a la modificació estètica”.


Intervencions estètiques amb 20 anys

Les intervencions estètiques cada vegada comencen a edats més primerenques. La SEME recull que l’edat mitjana per a sotmetre’s a la primera ha baixat dels 35 als 20 anys. La Directa s’ha posat en contacte amb Petra Vega, presidenta de la SEME, però ha declinat respondre les preguntes d’aquest mitjà. No obstant això, en una entrevista per a La Voz de Galicia, assenyalava: “Podem trobar-nos amb persones de 23 anys que gesticulen molt i ja tenen marques que, si no les comencem a tractar, seran un solc difícil de millorar”. En aquest sentit, l’especialitzada en Gènere de la Universitat de València fa referència a la vellesa vinculada a la “decrepitud de la carn i, en última instància, la mort”. Sosté que la “solució” que s’ha trobat és la “proliferació de tecnologies que permeten que el cos tinga una aparença més jove i que cada vegada són més assequibles”.

Algunes expertes relacionen l’augment del nombre d’intervencions estètiques amb la pressió estètica que existeix a les xarxes socials, on xiquets i xiquetes poden accedir des de ben menudes

Algunes expertes relacionen l’augment del nombre d’intervencions estètiques amb la pressió estètica que existeix a les xarxes socials, on xiquets i xiquetes poden accedir des de ben menudes. “Les xarxes propicien la rapidesa que donen els canvis estètics”, exposa Claudia Ballesteros, psicòloga i sexòloga de València que alerta del perill que suposa l’intent d’obtindre una imatge que “no és real” i que es consumeix de manera molt poc conscient. Per la seua part, Nina Navajas-Pertegás subratlla que els canvis estètics venen propiciats perquè “l’ideal de bellesa té un element moral, diu alguna cosa de nosaltres mateixa, com som socialment”. Posa l’exemple dels programes de televisió de cites, on sovint les participants afirmen que busquen algú que es cuide, però el que realment volen transmetre és que “demanen algú que físicament semble atractiu”, puntualitza.

A la sobreexposició en les xarxes socials se suma l’abaratiment d’algunes de les pràctiques estètiques. “És quasi més barat una operació d’implants que comprar-te un telèfon mòbil”, etziba Cristina Boy. Fent una cerca ràpida per la xarxa, es pot comprovar que el pressupost de la majoria de les clíniques oscil·la entre els 3.500 i 4.000 euros. També proliferen les ofertes. Algunes, fins i tot, promogudes per institucions públiques com la Universitat Jaume I de Castelló, que ofereix a l’estudiantat descomptes d’entre un 20 i 30 % a la clínica Dorsia. L’experiència de Ballesteros com a psicòloga per a dones ho avala: “les operacions són el tema de conversa en gent molt jove, i espanta com es normalitza ja en aquestes edats”.


Riscos per a la salut física i mental

Claudia Ballesteros adverteix que el fet que les dones se sotmeten a canvis físics és només “la punta de l’iceberg”. Darrere, es troben tot un llistat de missatges que també exerceixen una pressió directa sobre les persones. Cada vegada hi ha més tècniques que permeten intervenir el cos sense passar pel quiròfan. El risc físic és menor, però el dany psicològic es manté.

Clara Cerdán és estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de València i creadora de contingut en valencià a les xarxes socials. Conta que des dels tres anys, des de diversos àmbits socials i afectius, l’han fet sentir malament per simple fet d’estar grassa. Ara té 20 anys i creu que mai veurà una societat que accepte tota mena de cossos. Nina Navajas-Pertegás, qui també ha patit grassofòbia, exposa que existeix l’estigma “que les persones grasses som més lletges perquè se suposa que tenim un estil de vida arriscat o que no ens cuidem”. “S’opera —continua— amb la lògica que és un cos exòtic i estrany, que es demonitza; ocorre igual amb el racisme”. El principal problema que assenyala l’experta és que s’emeten comentaris sobre la ‘salut física’ de les persones grasses sense tenir en compte la seua salut mental. “El que realment hi ha no és una preocupació, sinó una molèstia manifestada de forma violenta perquè desaparega”, denuncia Pertegàs.

En el cas de les dones negres, la pressió per tenir els cabells llisos o la pell blanca també afecta, psicològicament i físicament

La violència estètica no apareix únicament en l’edat adulta, sinó que comença des de la infància. Clara Cerdán visita l’endocrí des de menuda i això, entre altres qüestions, ha fet que: “la meua personalitat estiga construïda a força de ser grassa”. “Qui no encaixa en el cànon de bellesa hegemònic té una part mental més perjudicada. És molt més difícil ser acceptada”, lamenta. En aquesta línia, Esther Pineda fa referència al sentiment de culpa: “les dones grasses, com que no responen als estereotips de bellesa instaurats, són ridiculitzades, culpabilitzades i avergonyides”. Aguanten comentaris i situacions que, a poc a poc, van minvant la seua autoestima.

Clara Cerdán conta que des dels tres anys, des de diversos àmbits socials i afectius, l’han fet sentir malament per simple fet d’estar grassa |Ainhoa Lérida

En el cas de les dones negres, la pressió per tenir els cabells llisos o la pell blanca també afecta, psicològicament i físicament. Amb 16 anys, Vicky Campoamor, activista afrofeminista, es va rapar els cabells i va prendre la decisió de no utilitzar mai més cap producte per a aconseguir un allisat definitiu. Va ser la seua forma d’empoderar-se. “Els riscos són molt grans. La gent no és conscient que practicar l’allisat del cabell des de xicoteta, fins i tot, pot arribar a provocar càncer”, subratlla; i afegeix que el blanqueig de la pell també pot ocasionar problemes dermatològics, alhora que les modificacions estètiques són l’avantsala a molts trastorns de la conducta alimentària. Per a ella, és important l’autoreconeixement de la mateixa imatge i que, des de l’afrofeminisme, es comence a reivindicar el color de pell i el monyo al natural.


Consolidació de la violència estètica

“El conjunt de narratives, representacions, pràctiques i institucions que exerceixen una pressió perjudicial i formes de discriminació sobre les dones, per tal d’obligar-les a respondre al cànon de bellesa imperant”. Aquesta és la definició que Esther Pineda fa del terme “violència estètica”.

Per Vicky Campoamor, el blanqueig de la pell també pot ocasionar problemes dermatològics |Ainhoa Lérida

Si es fa una anàlisi històrica de la construcció dels ideals de bellesa, és a Egipte on sorgeix el primer estereotip de bellesa, manifestada als bustos de Cleòpatra i Nefertiti. Passant pel mite d’Afrodita, després, per l’aclamació de la pell blanca en el període romà; la relació entre bellesa i amor de tradició trobadoresca, la difusió de consells de bellesa i estereotips amb l’arribada de la impremta, el model nord-americà de la Gibson Girl, la dona pin-up, o els productes culturals com la Betty Boop, fins a l’explosió del cànon de primesa extrema als 2000; es posa en evidència que “la bellesa ha estat exigida a les dones i creada, definida, institucionalitzada i demandada per hòmens, que (tradicionalment) han ostentat el poder”, rebla Pineda.

Segons argumenta Vicky Campoamor, la violència estètica té una base colonial i racista, perquè “hi ha una bellesa normativa associada a l’estereotip de dona jove i blanca”

Segons l’autora de Belles per morir, en l’actualitat, a les dones se’ls exigeix ser joves, primes i blanques; i respondre a un dels dos cànons imperants: el de grans proporcions o l’excessivament prim. El fet d’haver d’encaixar en un d’aquests models, per a la psicòloga Claudia Ballesteros, “dificulta les nostres experiències de vida, i això forma part de la violència estructural cap a les dones”.

La bellesa, a més, s’ha establert com a condició de la feminitat, definida des de la mirada occidental. Segons argumenta Vicky Campoamor, la violència estètica té una base colonial i racista, perquè “hi ha una bellesa normativa associada a l’estereotip de dona jove i blanca”. Campoamor distingeix entre la dona del ser i la del no ser. La primera és “la dona normativa, i en el camí, es troben totes les violències exercides sobre determinades corporalitats per assemblar-se més ‘al ser’”, matisa.

“Per a cada problema estètic hi ha una operació, o un retoc, i després, quan el soluciones, probablement et sorgirà un altre”, lamenta Clara Cerdán, estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de València que ha patit gordofòbia

Tant Vicky Campoamor com Clara Cerdán reclamen reconèixer la violència estètica per poder treballar-la en profunditat i deconstruir els estereotips i la normativitat acceptada. “Al final el sistema som nosaltres. No és qüestió de culpabilitzar-nos, però sí que tenim certa responsabilitat per despertar, perquè perpetuem el sistema, i mentre continuem exercint violències sobre els nostres cossos i no siguem capaces d’identificar-les, estarem perpetuant-les a les següents generacions de dones”, reivindica Campoamor. Per la seua part, Cerdán parla “d’educar en la diversitat i en els diferents tipus de cossos”, per la qual cosa “calen molts anys, molta lluita i molta consciència”.

El model de consum capitalista i patriarcal deixa, doncs, en evidència que la bellesa pot ser comprada i consumida. “Per a cada problema estètic hi ha una operació, o un retoc, i després, quan el soluciones, probablement et sorgirà un altre”, lamenta Cerdán. Per tant, dones i homes se situen enfront d’un bucle que, segons Esther Pineda, “promociona la bellesa canònica com a proveïdora de l’èxit econòmic, social i afectiu. […] Fet aprofitat per les indústries cosmètiques, mèdiques i quirúrgiques que mercantilitzen el sofriment de les dones”.




Autor font: Directa.cat