Setembre 1, 2021
Per B Llibertari
218 vistes


Diuen que en temps de crisi la societat es mostra tal com és realment. Una guerra, una crisi econòmica, una pandèmia… Aquest darrer any ens pot donar una imatge del món on vivim arran de la pandèmia pel coronavirus, i no ens deixa gaire ben parats.

En primer lloc podríem centrar-nos en com va esclatar la pandèmia al nostre país. Havíem tingut notícia feia setmanes de la Xina i tot seguit, ben a prop, de la Llombardia, on el coronavirus causava estralls. Però aquí el més despert estava a la lluna, tot i que a la cantonada no donaven a l’abast a enterrar els morts. Els polítics i els mitjans de comunicació van fallar i nosaltres tres quarts del mateix. Ens va enganxar de ple l’onada.

La resposta als hospitals i al sistema sanitari va passar per exigències als sanitaris, que van haver d’afrontar la pandèmia amb una sabata i una espardenya (i bosses de basura a mode d’EPIs). La gent sortia als balcons a aplaudir en una estampa new-age ben depriment. Per reforçar el sistema sanitari no es va fer gaire res; no es va contractar personal ni es va facilitar el retorn de tanta gent que es dedica a la sanitat fora del país perquè aquí els sous i les condicions són de vergonya si es comparen amb altres països del nostre entorn.

Almenys durant uns dies es va tancar quasi tot i es van facilitar els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), que es van aplicar de manera maldestre, amb molta gent penjada sense cobrar a vegades durant mesos; i les oficines del SEPE tancades.

Però és en els comentaris de la gent que vèiem quina societat tenim i com de derrotats estem. La gent deia: «He de treballar». Perquè, és clar, si no treballem —deien—, com pagaré el lloguer? (El lloguer de l’habitatge o el del local de la feina, aquells qui en tenien: restaurants, bars, comerços…). Perquè, és clar, si no treballem, deien els autònoms (falsos o reals), com pagarem els autònoms? Perquè, és clar, si no treballem —deien—, com pagarem les factures (la llum, l’aigua, les quotes d’això i d’allò)? I tot plegat deixa clar que el sentit comú de més o menys tothom és tan profundament encarcarat que no es posen mai en qüestió els pilars de l’estat liberal, la propietat privada i el pagar factures… I per tant no sentíem dir: «Parem màquines; que pari tot»; i no sentíem dir «Deixem de pagar factures de llum i aigua; deixem de pagar l’habitatge, el local comercial…». Desolador.

Més enllà d’aquesta qüestió político-econòmica, la situació de pandèmia ha anat acompanyada de determinades mesures des dels governs per tal de frenar la pandèmia. Evidentment, és necessari prendre mesures col·lectives. I evidentment, els governs aprofiten l’avinentesa per retallar llibertats i els seus policies tenen encara més excuses per a les seves arbitrarietats i vacil·lades.

Ens hem empassat coses prou lògiques i d’altres que no tenen cap ni peus; coses que donades les circumstàncies un pot entendre i altres que són clarament inacceptables. Sobretot quan ja han passat mesos des de l’inici de la pandèmia i ja sabem una mica les seves particularitats. No és acceptable aprofitar la pandèmia per endinyar-nos un estat d’alarma que permet retallar drets bàsics durant mesos i sense que se’n vegi el final; no és acceptable el toc de queda; no és acceptable que imposin la mascareta fins i tot al carrer quan estàs més sol que un mussol; etc. Mentrestant, no es fa res per facilitar el teletreball allà on es pugui (es suggereix, però ja sabem que al món laboral d’aquest país es valora la presencialitat, encara que no fotis brot); a les grans ciutats el transport públic va ple a vessar i ni tan sols s’ha reforçat ni s’ha escalonat entrades i sortides de la feina; no s’ha reforçat el sistema de salut, la situació a les escoles i instituts és un desastre, etc.

Amb tot, val a dir que la societat tampoc toca gaire quarts ni hores. Hi ha teories de la conspiració per tots els gustos, i fins i tot hi ha gent que s’abona a diferents conspiracions alhora, encara que siguin contradictòries entre sí. Hi han antivacunes, hi ha qui creu que el virus no existeix… Un batibull d’idees estrambòtiques per llogar-hi cadires.

Afortunadament, avui tenim ja vacunes disponibles, tot i que el sistema de vacunació va lentíssim i hi ha una certa incompetència des de la UE als governs espanyol i català. Hi ha desigualtats en el repartiment de vacunes entre països, hi ha patents, hi ha business… és clar; el capitalisme segueix present. La medicina ha avançat molt i ens permet una major esperança de vida; les vacunes, els antibiòtics… han canviat de manera brutal la vida de la gent. Qualsevol que sàpiga quatre coses d’història i de demografia ho hauria de tenir clar. Que les farmacèutiques siguin companyies que es mouen a més per interessos capitalistes és una obvietat que no entela el que dèiem més amunt. Estem en un sistema capitalista, és així; i personalment hi recorro per aconseguir la roba, el menjar, l’habitatge… a més de medicines i vacunes.

Entre la depriment colla de llunàtics que la pandèmia ha fet aflorar vull esmentar ara els qui passen per contestaris, antiautoritaris, llibertaris, anarquistes… un totum revolutum gens clar. Perquè ja fa dècades que s’associa a l’anarquisme (o hi ha qui es refereix a sí mateix com a tal) comportaments o estils de vida que no són més que un clar exemple d’individualisme liberal profundament egòtic i narcisista.

L’anarquisme és una filosofia política que seguint els corrents antiautoritaris o contestataris que es poden resseguir al llarg de la història es desenvolupa partint de la Il·lustració i del pensament racional, científic, i és un moviment per una revolució social. No és per tant, un moviment individualista, sinó que mira a la col·lectivitat. Som éssers socials i, com a tal, hem de saber estar en la societat, ser partíceps dels canvis socials, de la revolució social o, quan toqui, hem de fer front a reptes col·lectius com és la pandèmia que estem vivint.

Llavors, veiem de seguida que d’aquests suposats llibertaris no en queden tants! La majoria només eren liberals amb cresta, una tribu urbana més; res a veure amb l’anarquisme.

I què n’hem de dir, encara, dels anarquistes que es deixen entabanar pels gurús freaks? L’anarquisme té a més d’aquesta apel·lació a la raó un fort component de rebuig cap al poder establert. Potser per això a vegades hi ha per part d’alguns anarquistes la tendència a la conspiranoia. Estaria bé posar sentit comú i que la crítica al poder no vagi renyida amb la racionalitat. Una cosa no treu l’altra.

I si es vol, es pot fer l’exercici de pensar què passaria si una pandèmia com aquesta esclatés en una societat anarquista ideal de flors i violes o si hagués esclatat a finals de juliol de 1936 a la Catalunya llibertària. En fi: sigues anarquista, no siguis imbècil.




Autor font: Bllibertari.org