Setembre 9, 2021
Per Direta
228 vistes


Centenars d’aus i d’avions sobrevolen cada dia el delta del Llobregat. És curiós pensar que es creuin en l’espai i els temps i que hagin après a conviure els uns amb els altres. Per què n’han après? Si ens endinsem en aquest paratge, ens preguntem si és possible preservar un espai únic que viu en contacte constant amb una gran infraestructura aeroportuària i quins són els impactes que aquesta exerceix sobre l’entorn natural. Pot el delta del Llobregat, amb tota la seva diversitat d’hàbitats i espècies, mantenir-se inalterable malgrat el constant moviment i activitats que es desenvolupen a l’aeroport del Prat?

La proposta d’ampliació de la tercera pista ha tornat a posar el delta en el punt de mira. Les emissions de gasos, l’alteració del territori i la incidència en el sistema d’aqüífers són els elements essencials per entendre les principals –però no les úniques– amenaces i riscos que comporta un projecte d’aquestes característiques a la zona. El paratge natural de la Ricarda n’és l’epicentre, una zona que no és només un ecosistema, sinó també “tota una vida”, com afirma amb coneixement de causa Lluís Martínez, masover de la finca de la Ricarda i fill de l’anterior masover que havia tingut cura dels terrenys durant vuitanta anys. Martínez s’encarrega del manteniment de les cent hectàrees que, juntament amb les set cases disseminades a tocar de la línia costanera –propietat de la família Bertrand– formen La Ricarda, una finca organitzada ara com a societat de copropietaris.

Els arrossars que un dia van ocupar el delta del Llobregat han desaparegut, igual que han desaparegut les treballadores i temporeres que freqüentaven els camps de la Ricarda. Un ecosistema, natural i humà, que, per Martínez, “ha anat canviant, però que és impossible de recrear a cap altre lloc. Aquest és l’únic pulmó autèntic, sa i pur que queda. Si es carreguen això, es carreguen el pulmó. Es carreguen l’únic que dona vida”.


Canvis en el litoral i les llacunes

“La Ricarda és un ecosistema únic des del punt de vista natural, perquè és una antiga sortida del riu. Aquest fet permet que tingui una sèrie de microrelleus i una vegetació terrestre molt heterogènia, des de pinedes a aiguamolls o espartina”, explica Narcís Prat, ecòleg de la Universitat de Barcelona. Prat destaca la connexió de la zona amb el mar. “Abans podia entrar i sortir aigua cap al mar i viceversa. El canvi de dolç a salat i de més i menys nutrients, feia que fos una llacuna rica en peixos de mar o anguiles”, detalla. Martínez també ho recorda després d’anys vivint a la Torre de La Ricarda: “Sovint s’havia d’obrir el grau que comunicava l’aigua dolça amb la salada per afavorir aquesta circulació. Jo havia obert el llac amb el peu. I és que abans el nivell era molt més alt. Fins i tot hi havia una passarel·la per creuar d’una banda a l’altra del mar” indica, assenyalant l’espai colonitzat avui per la sorra i les espècies marítimes, a uns 200 metres d’on ara es troba el mar.

“La Ricarda és un ecosistema únic, perquè és una antiga sortida del riu”, adverteix Narcís Prat, ecòleg de la UB

Part d’aquests canvis en el litoral venen provocats pel desviament artificial del riu Llobregat efectuat l’any 2001 i per la construcció de la Zona d’Activitat Logística del Port de Barcelona, l’any 2006. Unes actuacions contemplades en el Pla delta de 1994, on les diferents administracions van acordar el desenvolupament simultani de projectes d’infraestructures al voltant del port i l’aeroport. La resta d’alteracions al delta del Llobregat, sobretot les que fan referència a la Llacuna de la Ricarda, han estat conseqüència de l’aeroport, segons explica Prat. “Amb l’ampliació de l’any 2006 es van tallar els recs que baixaven cap a la Ricarda i se’ls va integrar cap a l’aeroport. Ara, quan plou, l’aigua que abans anava al reg va cap a una pista perimetral, després a una estació de bombament i, al final, al mar”.

Aquesta situació podria empitjorar encara més amb la possible nova ampliació, que també comportaria la destrucció d’una part important del sistema terrestre. I és que a més de l’allargament de la pista, previst en 740 metres, també s’hauria de comptar amb la construcció de tota la zona d’influència i de seguretat necessària per al bon funcionament de la pista. Prat preveu que “amb el canal perimetral que s’haurà de construir perquè aquesta no s’inundi, es farà que encara arribi menys aigua dolça a la Ricarda”. Martínez afegeix que a més, la llacuna veurà reduïdes les seves dimensions, ja que “es mantindria només una tercera part del llac de la Ricarda. Dos terços desapareixerien. S’hauria de treure l’aigua i assecar-ho per poder construir el sistema de desguàs”.


Aigua, aqüífers i drenatge

Des dels seus inicis, tot el projecte aeroportuari ha estat condicionat per l’aigua: pel seu emplaçament a tocar del mar, per la seva edificació sobre al·luvions del riu Llobregat i sobretot per la incidència que ha tingut aquest sobre el seu aqüífer. Aquesta formació geològica subterrània on s’emmagatzema i circula l’aigua és indispensable tant econòmicament com ecològicament per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Baix Llobregat. Cal destacar l’aqüífer profund, situat entre quaranta i setanta metres de profunditat i amb una capacitat de setanta hectòmetres cúbics (la meitat del que hi cap al pantà de Sau).

Ricarda
Edificació centenària i embarcador a la llera de la llacuna de la Ricarda |Axel John Miranda

“La presència de conreus, indústries, ciutats, camps i maresmes a la zona no haurien estat possibles sense l’aigua que aquest subministra”, explica el vicepresident de Depana, José Garcia. Però,
a més a més, “és una reserva estratègica durant les sequeres que afecten la capacitat dels pantans, ja que una part de Barcelona beu aigua d’aquest aqüífer”, afegeix. “També molts ocells migratoris aprofiten per descansar en els maresmes i estanys que depenen de les emanacions de l’aqüífer”.

Per aquestes raons, l’aqüífer del delta del Llobregat està protegit mitjançant diverses figures jurídiques. Al decret 328/1988 s’hi especifica la protecció vers l’extracció d’àrids i qualsevol altra activitat que pugui ser causa, degradació o deteriorament del domini públic hidràulic. També s’ha creat la Comunitat d’usuaris d’aigües de la vall baixa i delta del Llobregat (CUADIL) per garantir un ús racional i sostenible d’aquesta aigua.

“Qualsevol increment de ciment fa que es carregui la xarxa de drenatge”, apunta Anna Marín, investigadora del delta

Però la contaminació i sobreexplotació d’aquest aqüífer durant les darreres dècades ha provocat la seva parcial salinització. Un fet que l’Agència Catalana de l’Aigua ha intentat resoldre amb la construcció de pous. “Quan van desviar el riu, van fer una veta de bombes per injectar aigua a l’aqüífer. Aquesta aigua, que era bona, arribava al llac, però ara és salada. Tots els pous de primeres aigües de les cases porten sal. Tot l’aqüífer de sota és salat. Van fer la cadena de pous, d’aigua depurada, però molts d’aquests pous no funcionen perquè són de l’Agència Catalana d’Aigües i són cars”, explica Lluís Martínez, assenyalant-ne un dels que està situat entre la llacuna i primera línia de mar, que no està en funcionament.

La gerent del Consorci per la Protecció i la Gestió d’Espais Naturals del delta del Llobregat, María José Albaladejo, també destaca que “la impermeabilització dels terrenys ha fet que hi hagués moltes escorrenties i afectació a l’aqüífer superficial”.

I és que el risc d’inundació de la zona augmenta a mesura que s’hi construeix, segons explica Anna Marín, geògrafa i investigadora de l’adaptació al canvi climàtic del delta del Llobregat. “Qualsevol increment de ciment al delta fa que es carregui la xarxa de drenatge, que avui ja es troba bastant compromesa. Augmenta la dificultat de drenar a mar per falta de pendent i per la disminució d’aigua que s’infiltra a l’aqüífer”. La investigadora afegeix que l’aeroport té el seu propi sistema de drenatge, però en termes comparatius, es troba desequilibrat. “Estaria bé saber com contempla l’aeroport compensar el drenatge en el sistema deltaic, així com fer una revisió i una cohesió de tot el ventall d’estudis d’impacte ambiental que té cada una d’aquestes infraestructures per veure què és el que realment cal fer. Si no ho fa, l’impacte ambiental serà molt superior d’aquí a deu anys que el que es calculi que seria l’actual”, conclou Marín.


Les aus, les altres damnificades

Qualsevol alteració del medi natural comporta una dificultat afegida per a les espècies d’aus que hi habiten. Des dels canvis més bàsics –com és la presència o absència d’aigua, la qualitat de l’aire o bé la intensitat de la llum– fins a les alteracions i obres més agressives, tals com la pavimentació, la construcció, la sobreutilització o la canalització. Però la potència viva del delta ha fet que les més de 350 espècies d’aus que hi habiten o transiten s’hagin hagut d’adaptar a aquesta constant alteració del seu hàbitat i ocupar terrenys nous que, amb els anys, s’han anat naturalitzant. Un exemple són els corriols camanegre, que avui aprofiten la sorra de la platja per nidificar-hi, ara que el nivell del mar ha baixat. O bé el que passa a la zona de la Quadra, una zona no protegida, però amb un hàbitat i espècies d’interès comunitari. “Hi trobem camps en procés de naturalització i una xarxa de canals molt bona per ocells com el martinet menut, el blauet, àguiles i aus rapinyaries”. Malgrat l’adaptació forçosa, molts ocells han desaparegut de les zones de trànsit migratori. Segons l’últim informe de la Comissió Europea, en quinze anys es va passar de 5.000 a 1.554 exemplars de població hibernant d’espècies d’aus aquàtiques com els ànecs o els cignes. Un retrocés del 70 % que va anar en paral·lel a l’anterior ampliació del perímetre aeroportuari.




Autor font: Directa.cat