Gener 13, 2022
Per Direta
294 vistes


“1.3. Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012”. “Las fuerzas políticas que suscriben este acuerdo se comprometen a derogar de manera íntegra la Reforma Laboral del año 2012 impulsada por el Partido Popular”. Les cites són textuals. La primera extreta de l’anomenat acord de coalició progressista entre el PSOE i Unidas Podemos, i la segona del pacte signat entre ambdues formacions i EH Bildu per prorrogar l’estat d’alarma. Les dates, 30 de desembre de 2019 i 20 de maig de 2020, respectivament.

Un llarg any i mig després s’ha fet efectiva una de les grans polítiques reformistes de la legislatura, si no la més important. I el titular que ens queda és nítid: no s’ha derogat la reforma laboral de 2012 i no s’han recobrat els drets laborals perduts. L’auspiciada recuperació s’ha limitat a algunes de les mesures que van ser objecte de modificació normativa fa pràcticament deu anys, ometent moltes d’aquelles que van suposar un enorme impuls en la precarització de les condicions laborals de la classe treballadora.

Les modificacions normatives eminentment positives no han suposat la derogació de la reforma laboral, i menys encara dels aspectes més lesius que contenia

Sense caure en maniqueismes, hem de convenir que les modificacions que s’han contemplat al Real Decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball, són eminentment positives, com també ho va ser la derogació –el mes de febrer de 2020– de l’acomiadament objectiu per absències justificades (conegut com a acomiadament per baixes). En efecte, la prioritat del conveni sectorial per sobre del conveni d’empresa en matèria salarial (que suposa que no es poden pactar en una empresa sous inferiors als que es regulen a la norma convencional del sector), o la ultraactivitat no restringida dels convenis (de forma que, fins que entri en vigor un altre que el substitueixi, el conveni aplicable es mantindrà vigent i les persones treballadores no perdran aquelles condicions que es regulen en ell), són mesures, limitades i no d’abast general en totes les matèries, que poden reforçar la negociació col·lectiva i les condicions materials de les plantilles. De la mateixa forma, l’eliminació del contracte temporal per obra o servei determinat (un dels principals focus de temporalitat endèmica i fraudulenta), la limitació de l’encadenament de contractes o de la durada del contracte eventual, podrien ser unes eines importants de cara a combatre l’anomenada dualitat de les relacions laborals.

Ara bé, totes aquestes modificacions normatives no han suposat una derogació de la reforma laboral, i menys encara dels aspectes més lesius que contenia. En primer lloc, i malgrat l’eliminació del citat contracte per obra o servei, la norma contempla la institucionalització de contractes temporals massius a les empreses durant noranta dies a l’any, extrem que suposarà, sense cap mena de dubte, la creació d’enormes bosses de persones treballadores amb una rotació gegant. Essent el treball un dret fonamental des de la perspectiva de l’autorealització, en tant que permet sustentar la vida, la garantia en l’estabilitat de l’ocupació al marge de la contractació indefinida només es pot aconseguir restringint o dificultant les possibilitats d’acomiadament. Però tant la llibertat per acomiadar, com la minoració de les compensacions indemnitzatòries en cas d’acomiadaments injustificats (que van passar de 45 a 33 dies per any treballat, i d’un topall de 42 mensualitats a 24 mesades), així com l’eliminació dels salaris de tramitació que es van introduir amb la modificació normativa de 2012, s’han mantingut inalterades. Així, la causa principal que motiva la rotació, la inestabilitat i la precarietat extrema, com és l’existència de mínimes compensacions en casos d’extincions contractuals injustificades, resta perpetuada.

Tampoc s’han reescrit les causes flexibilitzades per acomiadar de forma objectiva, ni s’ha implantat novament l’autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius, una eina fonamental per a la protecció de l’ocupació i la defensa contra el desmantellament industrial. El fet que l’autoritat laboral tingués la potestat d’impedir fugides de multinacionals solvents per motius absolutament aliens a la producció era un instrument cabdal de protecció econòmica, amb el qual el resultat de la sortida d’indústries cabdals com Nissan podria haver estat diferent.

Si aquesta norma és només un pas més en una direcció que vol revertir l’actual articulació precària de les relacions laborals podrà tenir un sentit positiu. Però si es configura com el final del procés, serà sense cap mena de dubte un fracàs, una oportunitat perduda

De la mateixa forma, la nova reforma laboral ni tan sols ha donat compliment a la lletra petita de l’acord de govern. Malgrat preveure’s, no s’ha limitat ni modificat cap element referent a les modificacions substancials de condicions de treball (aquelles regulades a l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, com poden ser la jornada, l’horari o la reducció salarial) que, atorgant un enorme poder a les empreses, poden ser sostingudes per raons absolutament fràgils com la competitivitat. I en el mateix sentit, en termes de subcontractació, l’única previsió ha estat l’aplicació del conveni col·lectiu de l’activitat desenvolupada (el que afectarà les empreses multiservei i no acaba sent sinó la plasmació normativa del criteri que ja havien mantingut els tribunals de l’ordre social). Aquesta mínima precisió (que ni tan sols constitueix una modificació de norma contrària) perpetuarà la subcontractació, fenomen que ha comportat un empobriment de les condicions materials de les treballadores i una brutal fragmentació de les plantilles. No s’ha limitat la subcontractació a serveis especialitzats aliens a l’activitat principal de l’empresa, ni s’ha previst l’aplicació del conveni col·lectiu de l’activitat desplegada per la principal. El biaix de gènere i de condició social, així com la fragmentació de serveis públics, continuarà sent premissa principal en l’articulació econòmica capitalista.

Per tant, si aquesta norma és només un pas més en una direcció que vol revertir l’actual articulació precària de les relacions laborals podrà tenir un sentit positiu. Però si es configura com el final del procés, com la regulació a què s’aspirava, serà sense cap mena de dubte un fracàs, una oportunitat perduda. I molt ens temem, sentint les afirmacions dels responsables polítics i governatius, que la reforma laboral de 30 de desembre de 2021 es constituirà com l’estadi final. Un nou Estatut dels Treballadors que ens deien que volia modernitzar les relacions laborals, i que suposarà perpetuar mecanismes de precarietat iniciats en la dècada dels anys vuitanta i culminats a 2012.




Autor font: Directa.cat