Setembre 23, 2021
Per Direta
262 vistes


En els últims mesos, s’ha començat a sentir a parlar per fi a la premsa d’un fenomen que intuïtivament tots feia temps que imaginàvem: la greu situació social relativa a la salut mental. Els psicòlegs i les psicòlogues estem encantats que se’n parli: sembla que per fi la gent ens escoltarà, que s’hi dedicaran recursos i tindrem un reconeixement que ens permetrà guanyar-nos la vida a la vegada que ajudem a la gent.

Perdoneu-me si no em sumo a aquesta alegria corporativista gremial, però tinc molts dubtes de si la psicologia i els professionals que configuren la nostra disciplina estem veritablement preparats i preparades per assumir el repte de fer front a la situació que se’ns planteja. I és que la psicologia dominant, la que habita a les universitats i els col·legis oficials, em sembla una psicologia covarda. La psicologia covarda és aquella psicologia que tot i disposar d’evidències de què el model socioeconòmic actual és una font pràcticament inesgotable de malestar psicològic, evita qüestionar-lo, tot entomant una suposada asèpsia política, que no és més que complicitat amb la barbàrie psicopatògena que vivim.

Si d’alguna cosa ens ha servit la pandèmia, és per adonar-nos del fet que la felicitat i el benestar no depenen tant de cada un i de com ens prenguem les coses, sinó de les possibilitats que ens proporcioni el context

Ja a la dècada dels noranta, l’OMS preveia que l’any 2020 la depressió seria la segona causa de discapacitat al món, per darrere de les afeccions cardíaques. Aquesta previsió va resultar quedar-se curta, ja que, actualment, no és la segona sinó la primera causa de discapacitat, amb 350 milions de persones que la pateixen arreu del món. Aquesta inexactitud és del tot disculpable si tenim en compte que ningú no podia preveure la pandèmia i a hores d’ara ja resulta evident el greu impacte que ha suposat en la salut mental de la població. Igual si d’alguna cosa ens ha servit la pandèmia, és per adonar-nos del fet que la felicitat i el benestar no depenen tant de cada un i de com ens prenguem les coses, sinó de les possibilitats que ens proporcioni el context. I el context és tal que, per exemple, a Espanya un milió i mig de famílies depenen dels programes de repartiment d’aliments de bancs d’aliments o altres ONG.

Hem arribat a un punt on les dades mostren que l’ordenació socioeconòmica actual provoca malestar a la major part de la població. Una enquesta va mostrar que el 95% dels treballadors dels EUA voldrien deixar la seva feina. Si ara les classes mitjanes, arran de les mesures de control de la pandèmia de la Covid-19, han començat a experimentar nous nivells de patiment psicològic, hem d’aprofitar per parlar de com el patiment derivat dels desnonaments, l’atur o la precarietat laboral fa temps que impacta a grans estrats de la població. I és que la pandèmia només ha precipitat una tendència que fa temps que existeix. Per exemple, encara que ara es posi el focus en la ideació suïcida en joves i adolescents per haver pujat un 145% en l’últim any. De 2009 a 2016 els intents de suïcidi d’aquest col·lectiu es van multiplicar per sis i les autolesions per catorze.

El capitalisme necessita mantenir la seva mà d’obra en condicions i així instrumentalitza la psicologia per adaptar la subjectivitat proletària a situacions cada vegada més precàries

Em costa de creure que hi hagi professionals de la salut mental que segueixin sense veure la relació entre el model econòmic i el benestar social, i crec que ja és hora que deixem de posar cubells a sota les goteres i comencem a pensar a assenyalar totes les fuites abans que el sostre s’esfondri. Hi ha una mena de por a posicionar-se políticament entre els professionals de la salut mental, però a la pràctica, els intents de mantenir-se neutral esdevenen també un posicionament polític perquè, en paraules del psiquiatre gadità Carlos Castilla del Pino: “política és tot en el moment en què esdevé un objecte social”. Encara que pensem que les canonades no són cosa nostra, si no parlem dels orígens dels mals que tractem, la nostra feina és incompleta.

I és que la problemàtica en què ens trobem, no l’arreglarà que es dupliquin les places de psicòleg a la sanitat pública, ni que s’implementin programes d’educació emocional a les escoles. Evidentment que aquestes propostes són mesures de les quals la classe treballadora se’n beneficiaria i hem de lluitar per aconseguir millorar les condicions de vida de la gent a través de la nostra disciplina, però precisament per la innegable evidència de com el sistema ens afecta i travessa la nostra subjectivitat, la psicologia s’ha de qüestionar si vol continuar exercint de xarxa de seguretat en aquest xou de trapezistes amateurs que és el capitalisme modern. El capitalisme necessita mantenir la seva mà d’obra en condicions i així instrumentalitza la psicologia per adaptar la subjectivitat proletària a situacions cada vegada més precàries. Per a evitar que aquest circ es mostri com una carnisseria. Potser cal plantejar que sense la xarxa de seguretat, aquest xou no el voldria mirar ningú.




Autor font: Directa.cat