Gener 13, 2022
Per Direta
240 vistes

En el commovedor documental La cigüeña de Burgos (2020), per mitjà del qual Joana Conill s’aproxima a la vida política del seu pare, Jordi Conill, la càmera es passeja diverses ocasions per davant de la comissaria de Via Laietana. Els dubtes, les pors d’aquesta càmera a l’hora d’afrontar un dels episodis centrals de la trajectòria política de Conill (la seva detenció el 1962, com a integrant de les Joventuts Llibertàries), exemplifica a la perfecció les dificultats de posar paraules –o imatges– a la ferida que deixa la tortura. Una ferida que, com explica Clara Valverde Gefaell al llibre Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español, no ateny només qui l’ha patida, sinó que es transmet –individualment i socialment– d’una generació a una altra: a través de silencis, d’evasives, de pors o de la necessitat de venjança o de polarització.

Les traces són difícils de resseguir. Sovint gairebé invisibles. Però hi són, i tota una generació de militants les duu gravades –de vegades, fins i tot físicament– per testimoniar-ho. Fins ara, no els hem prestat l’atenció deguda. Habitualment, la tortura s’ha assumit com un component més de la repressió franquista; un element donat, gairebé auxiliar. Eren més espectaculars les xifres d’afusellaments, les fosses per obrir, alguns capítols i noms emblemàtics.

Dècades després d’haver passat per Via Laietana, encara hi ha algun moment de veu trencada; algun silenci massa prolongat; alguna evasiva; alguna llàgrima a mitja galta

Amb tot, quan les víctimes han pres la paraula –en biografies o autobiografies, en xerrades, en entrevistes–, el seu testimoni glaça la sang. Dècades després d’haver passat per Via Laietana –o per algun altre centre de detenció de la dictadura–, encara hi ha algun moment de veu trencada; algun silenci massa prolongat; alguna evasiva; alguna llàgrima a mitja galta. I, de vegades, quan el micròfon ja no hi és, quan la gravadora ja s’ha apagat, sorgeix l’anècdota que no ha aparegut de cara al públic: com la del malson angoixant recurrent, que no acaba de desaparèixer mai del tot, o la del sobresalt cada cop que l’ascensor s’atura al teu pis. Dècades després, la ferida continua oberta.


Més que víctimes…

Després d’escoltar atentament el testimoni d’una víctima de tortures (dinou dies de detenció), una alumna aixeca la mà: “No et vas plantejar mai confessar-ho tot perquè et deixessin en pau?” La reacció és immediata, sense hesitacions: mai. Una clau per entendre la resposta, la trobem a les pàgines de La revolución y el deseo, les memòries del militant comunista Miguel Núñez, ell mateix víctima del terror a Via Laietana. Com a encarregat de rebre a la presó de Burgos els companys d’organització víctimes de tortura, i a partir de les hores de conversa amb tots ells, Núñez va començar a plantejar als qui havien donat informació a la policia la següent situació: si, en l’habitació on havien estat sotmesos a tortura, una de les parets hagués estat oberta a un pati de butaques ple amb companys de militància, de feina, del barri, de familiars…, en ser preguntats per alguna d’aquestes persones, i davant la seva atenta mirada, l’haurien delatada?

L’organització en comuna, típica dels presos polítics del franquisme, permetia no únicament protegir-se millor davant de les arbitrarietats de les autoritats penitenciàries, sinó també aguantar millor el cop moral de la privació de llibertat

La resposta dels interpel·lats, sempre negativa, ens acosta al mecanisme que explica la resistència de molts d’aquests militants davant de la brutalitat patida a comissaria: el sentiment de pertinença a un col·lectiu, la defensa conjunta d’una causa. I és això, també, el que explica que molts aconseguissin fer front a llargues condemnes de presó sense caure en l’abatiment. L’organització en comuna, típica dels presos polítics del franquisme, permetia no únicament protegir-se millor davant de les arbitrarietats de les autoritats penitenciàries, sinó també aguantar millor el cop moral de la privació de llibertat. En donen algunes pistes les veus reunides per Pere Portabella a El sopar (1974): la intensitat i la realització de la vida a presó, malgrat la seva duresa, no s’entenen sense els llaços establerts amb els companys de presidi. No es tracta només de víctimes, sinó també de lluitadores.


…i més enllà dels victimaris

A l’altre cantó de la història, però dins mateix de la sala d’interrogatoris, trobem els responsables de les tortures als calabossos de Via Laietana. Els seus noms són ben coneguts: Eduardo Quintela, Pedro Polo, els germans Creix (Antonio i Vicente), Genuino Navales… Si difícil resulta aproximar-se a les ferides de les víctimes, també ho és traduir en paraules el sadisme dels victimaris. Un intent molt reeixit el trobem al còmic Miguel Núñez. Mil vidas más, escrit a quatre mans entre el dibuixant Alfonso López i el guionista Pepe Gálvez, ell mateix objecte de tortura durant el franquisme. De vegades són iniciatives d’aquest tipus, allunyades de l’academicisme, les que aconsegueixen transmetre de manera més nítida la naturalesa de l’horror.

La prefectura de Via Laietana, una ferida oberta
Els germans Antonio i Vicente Creix van perpetrar durant el franquisme nombroses tortures als calabossos de la Via Laietana. Antonio Juan Creix va estar en actiu fins a l’any 1985 |Arxiu

Coneixent com coneixem els noms de bona part dels responsables directes de les tortures, resulta temptador fer recaure en ells tot el pes de la nostra condemna. Però seria un error focalitzar-ho tot en els “professionals de la humiliació”, com va caracteritzar-los una de les seves víctimes, Manuel Vázquez Montalbán. La tortura no va ser –únicament– un producte de la seva inhumanitat, sinó una pràctica institucionalitzada, sistèmica, inherent a la dictadura. Una eina imprescindible en l’obsessió del franquisme per impedir qualsevol expressió de dissentiment, per tímida que fos.


Un règim de control total (i llarga durada)

També ens equivocaríem si situéssim la seva pràctica com un producte principalment circumscrit a la postguerra. Mai al llarg de la dictadura –i especialment des de finals dels anys seixanta– les formes més salvatges de tortura van deixar de formar part del repertori d’actuació de la policia del règim. I si algunes d’aquestes pràctiques, com l’aplicació d’elèctrodes, no van tenir més continuïtat, va ser perquè la denúncia de la societat civil internacional va aconseguir posar el focus en la seva utilització.

La tortura no va ser –únicament– un producte de la inhumanitat dels torturadors, sinó una pràctica institucionalitzada, sistèmica, inherent a la dictadura. Una eina imprescindible en l’obsessió del franquisme per impedir qualsevol expressió de dissentiment

Alhora, és important situar Via Laietana dins l’engranatge que va fer del franquisme un sistema de control total, que poc va tenir a envejar als seus homòlegs feixistes d’entreguerres. Si, en el cas de Barcelona i les grans ciutats, la sempre citada Brigada d’Investigació Social (popularment coneguda com a político-social) va ser essencial, un paper equivalent va exercir, fora de les àrees urbanes, la Guàrdia Civil, especialment a través del seu Servei d’Informació. I cal no oblidar, tampoc, el transcendental paper de la xarxa de confidents i infiltrats policials, difícil de quantificar, però molt més àmplia del que normalment es pressuposa.


Deixar parlar (i plorar) els “herois”

En una escena particularment emotiva de La cigüeña de Burgos, Asun Amelivia Rodríguez descriu de manera molt precisa la dificultat de gestionar les ferides causades per la repressió. Parlant de qui durant molts anys va ser la seva parella, Jordi Conill, Amelivia es lamenta que potser no el van deixar plorar prou quan va sortir de la presó: “Ho donàvem tot per sabut i superat, i potser no estava superat.” Com ell, ens recorda la veu de l’Asun, moltes dones i homes que van patir en primera persona la tortura o la presó van ser rebuts com a herois, però ningú no els va oferir l’espatlla perquè ploressin.

El Jordi Conill ja no hi és, però molts, moltes altres que van passar per experiències semblants sí que hi són encara. És hora de donar-los la veu perquè ens ho expliquin. Perquè plorin, si convé. I perquè ho facin no únicament des dels altaveus de les entitats memorialistes (els de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, els de l’Ateneu de Memòria Popular, entre altres), sinó també des d’espais museïtzats permanents. Com a escenari privilegiat de la repressió franquista, la comissaria de Via Laietana ha de convertir-se en un d’aquests espais; en un de central. Són principalment les víctimes qui ho demanen. Perquè, tantes dècades després, no s’han cansat de ser, també, lluitadores.




Autor font: Directa.cat