Novembre 28, 2020
Per Direta
299 vistes


En el mateix moment en el qual em disposo a escriure unes l铆nies sobre la precaritzaci贸 de les professionals que treballem fa molts anys en intervenci贸 directa en viol猫ncies masclistes, m鈥檃rriba un burofax per informar-me que l鈥檈ntitat per a la qual treballava com a psic貌loga m鈥檃comiada.

Un acomiadament m茅s en plena pand猫mia, apareixen les causes i les excuses, qui t茅 el poder escriu i institueix 鈥渆l relat鈥. L鈥檈xcusa empresarial va ser la meva 鈥渋ndisciplina鈥 per demanar continuar amb el teletreball fins que millor茅s la situaci贸 epidemiol貌gica a Barcelona i Catalunya. Aquesta petici贸, que vaig comunicar a l鈥檈mpresa-associaci贸, s鈥檈xplica a partir de tenir una condici贸 autoimmune que em col路loca com a poblaci贸 d鈥檃lt risc enfront del coronavirus.

Vaig teletreballar tot el confinament fins al mes d鈥檕ctubre, cuidant i brindant tractament a dones i infants, per貌 enmig de la segona onada de la pand猫mia, quan prenc mesures d鈥檃utocura i intento diferents vies de negociaci贸, di脿leg i acord per a continuar temporalment amb el teletreball per l鈥檃lt risc per a la meva salut, aquesta cura 茅s considerada una falta disciplin脿ria i la decisi贸 茅s deixar-me sense treball ni possibilitat de reubicaci贸 a l鈥檈ntitat. Per貌, el m茅s important d鈥檃quest relat 茅s que no s贸c un cas a茂llat, el descuit i la precaritzaci贸 de les professionals que intervenen en la xarxa d鈥檃tenci贸 en viol猫ncia masclista 茅s habitual.

Aquesta situaci贸 de discriminaci贸, de manca d鈥檈scolta i de pr脿ctiques feministes en la gesti贸 de les relacions de poder i de precaritzaci贸 laboral s贸n q眉estions que van en detriment de la qualitat de l鈥檃tenci贸 i s贸n dades que transcendeixen la meva subjectivitat

Aquesta situaci贸 de discriminaci贸, de manca d鈥檈scolta i de pr脿ctiques feministes en la gesti贸 de les relacions de poder, de precaritzaci贸 laboral que es reflecteix en els baixos salaris, la sobrec脿rrega en la relaci贸 entre hores de treball i la quantitat de dones i infants als qui hem de brindar tractament de salut mental per dia o el contractes dels anomenats escombraries, temporals, sense cap estabilitat, s贸n q眉estions que van en detriment de la qualitat de l鈥檃tenci贸 i s贸n dades que transcendeixen la meva subjectivitat. Aquesta 茅s la situaci贸 actual de moltes companyes amb les qui he compartit espais laborals d鈥檌ntervenci贸 directa en viol猫ncies masclistes, tant a l鈥橢stat espanyol com a l鈥橝rgentina. En aquest sentit, adverteixo una s猫rie d鈥檕bstacles que 茅s necessari esclarir i transformar per la continu茂tat i sosteniment de les lluites feministes contra les viol猫ncies masclistes que operen a nivell micro i macro social, dins i fora de les institucions.

Sabem que sense la for莽a de treball de les dones, de les persones racialitzades i de sectors populars, en definitiva, sense les cures, la vida quotidiana no se sostindria. Sabem que en el context de pand猫mia es van aguditzar els feminicidis i les viol猫ncies masclistes, aix铆 com sabem que les professionals d鈥檌ntervenci贸 directa hem sostingut l鈥檃tenci贸, les cures i els abordatges en temps real, al mateix temps que el context ens travessava subjectivament i socialment en els nostres cossos, les nostres psiques, les nostres p猫rdues, les nostres relacions de vincle social i les nostres responsabilitats amb les cures.

Enmig de la pand猫mia, moltes treballadores hem vist aprofundida la precaritzaci贸 de la nostra feina, redu茂des les nostres jornades laborals o hem hagut d鈥檈nfrontar acomiadaments disciplinadors m茅s que disciplinaris, que imposen perspectives capacitistes i productivistes, enviant treballadores a una cua de l鈥檃tur que no deixa de cr茅ixer. Entitats que s鈥檕mplen la boca de feminismes, conciliaci贸 i cures, per貌 no les practiquen.

Entre les moltes lli莽ons que ens ensenya el feminisme est脿 la certesa que l鈥檈ntrega incondicional, fins i tot aquella que posa en perill la nostra subjectivitat, 茅s una manera de controlar a les dones

Els l铆mits, els marges que ens ha imposat la pand猫mia a les nostres pr脿ctiques quotidianes, no tan sols als qui transitem alguna patologia cr貌nica, s贸n d鈥檃questa manera negats, en un cinisme i negacionisme tal que fins i tot intenta instrumentalitzar les cures de les persones a les qui brindem tractament i amb les quals mantenim el nostre comprom铆s professional i feminista. Entre les moltes lli莽ons que ens ensenya el feminisme est脿 la certesa que l鈥檈ntrega incondicional, fins i tot aquella que posa en perill la nostra subjectivitat, 茅s una manera de controlar a les dones. Aquest tipus de pr脿ctiques neoliberals i antifeministes construeixen processos de noves subjectivacions obedients, sacrificades i absents de drets, les quals aprofundeixen les ruptures de lla莽os socials i augmenten la des-subjectivaci贸, un altre obstacle m茅s per a lluitar contra les viol猫ncies masclistes.

Aquesta realitat sumada a la precaritzaci贸 esmentada impedeix l鈥檕rganitzaci贸 entre les mateixes treballadores, promou el productivisme per sobre dels resultats en els tractaments, la docilitat i obseq眉猫ncia de les treballadores que cada dos, tres o sis mesos veuen en suspens els seus llocs de treball segons l鈥檋umor de les propiet脿ries. Anomeno aix铆 a les gestores d鈥檈spais del tercer sector, que prenen els feminismes per a buidar-los de contingut.

L鈥檃nomenat tercer sector 茅s d鈥檜na heterogene茂tat tan 脿mplia, amb tants matisos i especificitats, que escapa a aquestes reflexions fer un diagn貌stic del mateix i menys 茅s la meva intenci贸 realitzar una cr铆tica generalitzada i homogene茂tzant. No parlo de les cooperatives i associacions que s铆 que treballen de manera horitzontal, incorporant el feminisme a les seves pr脿ctiques quotidianes i contemplant la cura de les seves integrants. Poso el focus en les estructures del tercer sector que es caracteritzen en els seus models d鈥檕rganitzaci贸 i treball per estar m茅s prop de les empreses: ordre jer脿rquic, escassa participaci贸 de les treballadores en les decisions importants, poca transpar猫ncia, prioritzaci贸 dels guanys per sobre la qualitat del servei, expulsi贸 de les treballadores que reclamen pels seus drets, de les que no responen amb obedi猫ncia i submissi贸 o de les que tenen problemes de salut, etc.

Poso el focus en les estructures del tercer sector que es caracteritzen en els seus models d鈥檕rganitzaci贸 i treball per estar m茅s prop de les empreses: ordre jer脿rquic, poca transpar猫ncia i prioritzaci贸 dels guanys per sobre la qualitat del servei

Una de les meves preocupacions, com a psic貌loga, com a feminista interseccional, com a responsable de garantir tractaments a dones i inf脿ncia en la xarxa p煤blica de salut i com una de les tantes treballadores que ha vist vulnerats els seus drets, 茅s la forma en qu猫 algunes 鈥搉i de prop totes鈥 les associacions que gestionen recursos d鈥檃tenci贸 i recuperaci贸 integral en situacions de viol猫ncia masclista, en precaritzar i discriminar les professionals, es transformen en si mateixes en un obstacle per a brindar assessorament i tractament amb perspectiva feminista interseccional a les qui pateixen viol猫ncia masclista, en tant que provoquen di脿riament l鈥檈sgotament i fugida de les professionals qualificades. Em preocupa que moltes professionals de s貌lida experi猫ncia, despr茅s d鈥檜na traject貌ria en la intervenci贸 directa, decidim per cansament i esgotament sortir de la intervenci贸 o ens facin fora per no avalar pr脿ctiques que jo considero de descuit.

Quin 茅s el lloc, l鈥檈spai i el temps que les entitats donen a pr脿ctiques efectives de cures per a les professionals? Qu猫 entenem i a qui incloem en les cures? Qu猫 implica en moments de generalitzada vulnerabilitat social precaritzar laboralment als qui exerceixen funcions fonamentals de cures? Crec que el primer pas s鈥檋auria d鈥檕rientar a donar espai a la demanda, a l鈥檈scolta, quelcom que, no sols en l鈥櫭爉bit psicol貌gic, ens hauria de resultar familiar. D鈥檃ltra banda, resulta necessari pensar en un nou pacte, no sols entre les entitats i les administracions p煤bliques, sin贸 entre les entitats i les seves treballadores, que s贸n les qui sostenen 鈥揺n 煤ltima inst脿ncia鈥 les intervencions directes. I, per qu猫 no, tamb茅 un nou pacte de construcci贸 subjectiva.




Autor font: Directa.cat