Desembre 1, 2021
Per Direta
242 vistes


Des que vaig sortir del tanatori que sabia que parlaria d’ella. Aquí i on sigui. Parlar d’algú, quan mos deixa, és la manera de tenir-lo encara present, diuen. I és ben cert. I ella és i serà sempre la Nuri del xalet. Marrotxana irreductible que, tot i fer anys i panys que no hi vivia, al poble, mai va deixar de ser-ho. Malgrat tot, malgrat que semblava que un mal fat no li ho permetés, ella, tossuda com poques, persistia en la dèria de tenir-hi casa, d’habitar aquell bocí de món compartit, a estropades si voleu, però compartit d’una manera fonda.

La Nuri m’aportava uns anys, no gaires, però sempre l’havia vist com algú més gran per la seua força, que semblava no tenir clivells i que encara era més evident perquè sabies que hauria pogut trencar-se. I, com d’altres havien fet, hauria pogut mantenir-se en aquell fons que no es veu des de dalt i que, a força de no veure’s, no existeix. O si ho fa, és de manera subsidiària, sense el protagonisme de qui sap què és viure de ple dret i en lo lloc triat. Però la Nuri era una inconformista amb totes les de la llei. I si calia, fora de la llei.

Massa sovint, les superfícies que són visibles, lluents i mostrades o són purament mirall d’egos o són opaques i no deixen veure ni el reflex lluminós que el cel hi hauria de reflectir

Potser per això va dedicar bona part de la seua feina a fer sortir d’aquest fons amagat tantes dones que s’hi estaven, o més ben dit les hi feien estar. Perquè en aquest país nostre, massa sovint, les superfícies que són visibles, lluents i mostrades, una de dos: o són purament mirall d’egos encimbellats per poders de tota mena que els saben no del tot molestos, o són opaques i no deixen veure ni el reflex lluminós, i també negre, que el cel hi hauria de reflectir. Ni res d’allò que al davall, a més o menys fondària, los dona cos, matèria i ànima.

La Nuri va fer aquesta feina de pescar les llunes de dins les aigües massa opaques i estanques. I repescar de retruc la veritable dimensió de dones ignorades o no prou conegudes en tota la seua complexitat i compromís polític. Penso en Lola Anglada i en l’estimada Gertrudis Galí. I tot això, la Nuri ho feia a la seua manera. Tossuda, rigorosa, sense escarafalls, però sense dimissions. Era, gosaria a dir, la seua manera d’entendre la vida i la seua relació amb l’entorn. Com la tossuderia que la va mantenir sempre vinculada al Masroig, lo seu poble. Malgrat tot. Una manera de relacionar-s’hi que també s’abeurava en aquest desfici de fer reviure allò que mals fats van deixant sense alè. Los fondos de tota mena que són també la nostra memòria. En tot cas, és així com jo sempre l’he vist i és així com la vull seguir sentint a la vora.

La Nuri va dedicar bona part de la seua feina a fer sortir d’aquest fons amagat tantes dones que s’hi estaven, o més ben dit les hi feien estar

Los dies previs a aquest comiat sobtat, que a més de dolor m’ha generat ràbia, una altra dona de fons no ha aconseguit surar en la superfície d’aquest món que imposa, a tort i a dret, uns mínims ferotges per sobreviure decentment i amb dignitat. La Remei ha hagut de deixar de fer allò que havia engegat feia uns anys amb tantes ganes com empenta. Un forn de pa de primera. Un projecte personal si voleu, però que traspassa l’anècdota per esdevenir categoria en un context com lo nostre. Lo context dels pobles petits que van perdent serveis bàsics i amb cara i ulls, a marxes accelerades, sense que ens vegem amb cor d’aturar la sagnia. Un context que ofega abans de créixer iniciatives valuoses i necessàries. Una vegada més, la lluentor de superfícies de fals xarol, de marques, de pseudocomoditats ben embetumades amb tota la faramalla de les grans superfícies mos entabanen, mos distreuen, conscientment o no. Consum de proximitat no és anar a fer gasto al SPAR del costat de casa, o de la capital de la comarca, per molt a prop que el tinguem!

I encara aquests dies –hi ha temporades en què sembla que tot s’acomboia per fer esclatar contradiccions i esperances a batzegades i cops de puny que te remouen des del fons fins a la superfície—, aquests dies, hem dut a la ciutat allò que feia uns quants articles que anunciava: La TerraTecaTraca, que n’hem dit festival, com n’hauríem pogut dir comboi, rebombori, embolica-que-fa-fort o qualsevol altre mot que mos suggereixi la barreja de persones, àmbits i llenguatges. Una barreja que en algun cas, algú ha qualificat de caos creatiu i que ha transitat i fins i tot peregrinat per Barcelona. Per barris i racons, per alguns fons més que no pas per superfícies gaire cridaneres ni vistoses. Un comboi fet des de baix, entre gent del món rural que forneix l’aliment, la teca: pagesos, ramaders, pescadors que, ves per on, han fet conlloga rica i potent amb la fauna del món de l’art, que mai se sap per on te sortiran quan te veuen amb lo xapo en mà, o te senten cridar al bestiar, o moure tresmalls… I amb los científics que en saben molt i mai no en saben prou, però que, aquests si més no, escolten.

La llavor creix sempre davall de terra, en els fons rics i ben assaonats. I, ben peixada, trenca sempre que cal, i cal sempre, qualsevol superfície per esdevenir planta i fruit

Ha estat una setmana rica, cansada, plena de coses que seran llavor. I ja se sap que la llavor creix sempre davall de terra, en els fons rics i ben assaonats. I, ben peixada, trenca sempre que cal, i cal sempre, qualsevol superfície per esdevenir planta i fruit.

I de cop, tot lliga, perquè tots i cadascun som trossos de tros. I mentre escampàvem aquest i altres crits, en aquesta setmana tan especial, sabia que la feina de la Nuri del xalet, de remoure els fons i fer-los surar, cal continuar fent-la. I continuarem fent-la, sabent-la i sentint-la a la vora.




Autor font: Directa.cat