Setembre 7, 2021
Per Direta
265 vistes


Estic agraïda a Colors de Ponent perquè en els darrers mesos m’han demostrat que dins de l’activisme LGTBI encara hi ha espai per al debat i per l’expressió d’altres vivències que es troben, no sols fora de l’heteronorma, sinó també fora de les noves normes que hem creat quasi sense voler en el món LGTBI mentre intentàvem trencar les primeres. Gràcies a Colors m’he reconciliat amb aquest col·lectiu, el qual també és el meu col·lectiu, a pesar que difereixo en opinió i vivència amb la major part de les persones que hi són actualment activistes.

La meva és una vivència ofensiva, abans que comencis a llegir vull que sàpigues que probablement el que explico t’ofendrà independentment de la teva manera de pensar. Sóc conscient del privilegi que he viscut per formar part d’un entorn proper que mai m’ha discriminat i mai m’ha intentat canviar a l’hora d’expressar-me a través del meu propi cos o de la meva sexualitat.

És important visibilitzar que no totes les històries entorn les identitats o dis-ididentitats han de ser tallades pel mateix patró, provenir de la mateixa opressió o solucionar-se amb els mateixos mètodes

Per això mateix penso que és important visibilitzar que no totes les històries en torn les identitats o dis-ididentitats han de ser tallades pel mateix patró, provenir de la mateixa opressió o solucionar-se amb els mateixos mètodes. Totes les vivències del gènere, trans o no trans, són igual de vàlides i els camins que ens hi porten no són lineals, és més, el meu no es troba tancat a pesar de les decisions preses, es troba en constant qüestionament.

Si estic en T és la pregunta que més he escoltat des que vaig sortir del confinament de 2020. M’ho ha preguntat fins i tot la meva mare, sí, sense cap drama.

-Tu has pres mai això de les hormones?
-No mama (ric),
-Clar, tu no ho necessites.
-No ho necessito gràcies a vosaltres.

El 1987 naixia superant dues voltes de cordó, després d’haver-me carregat el meu bessó cap al 3r mes de gestació, potser no hi hauria hagut lloc per a tanta disidència si haguéssim sigut dos. Ningú de la familia fou testimoni de l’efemèride, ja que la meva mare estava sedada i el meu pare rondava perdut per l’hospital. Van marcar-me femella, tot i que els meus progenitors mai escoltaren allò de “és una nena” a la sala de parts, no hi eren presents. Veient fotografies me n’adono que tant se’ls devia enrefotre aquella F, al cap de poques hores m’havien entaforat
dins un pijama blau.

A casa meva les suposades normes de gènere brillaven per la seva absència i jo feia el que volia independentment del que pogués opinar la resta de la família

A casa meva les suposades normes de gènere brillaven per la seva absència i jo feia el que volia independentment del que pogués opinar la resta de la família. Només percebia que alguna cosa era diferent en mi quan venia la meva cosina. Amb qui comparava no només la roba o activitats, sinó també el meu cos. Potser pensareu que les diferències que presentàvem eren qüestió de gustos. Jo pel contrari sempre creure que són fruit d’haver rebut una educació on no coneixia els límits, ja que no em conformava normalment amb certes normes i convencions.

La capacitat de cedir i comprendre dels meus pares, mesclada amb la meva insistència per fer el que em donava la real gana van desembocar en el que avui anomenem “educació sense gènere”, creient-nos que és un invent molt nou i que som molt moderns per parlar-los als infants amb la “e”,

Tal era la ruptura i passotisme que tot i havent-me advertit de la meva biologia tenia absolut convenciment que mai em baixaria la regla i mai seria com les meves companyes i amigues. La força de la ment de vegades pot ser tan forta que el meu cos anava amb el fre posat i els canvis no van ser tan bruscos com els que veia en el meu entorn. Amb els canvis seguia comparant-me amb la meva cosina i seguia veient-nos diferents en gustos i, també, en cos.

Així la meva educació agènere es va gratificar amb una aparença andrògina que em serveix per contestar i fer enfadar algunes feministes quan em diuen com en som de diferents biològicament (si, senyores, tenen raó en una part, no negaré mai una realitat material si és al que ens referim, però no pensen en les qui no encaixem en la norma biològica, en la descripció de manual).

No tot és tan senzill quan caus en l’adolescència (i més tard en l’edat adulta) i proves això de socialitzar en nous entorns. El meu armari va estar dividit en dos molts anys, amb aquells tèxtils suposadament adequats a la lletra F del meu DNI i aquelles peces que es venien suposadament per a persones amb una M al seu document, i vestia segons el moment o això que ara en dieu “el sentiment”. No hi havia tanta nomenclatura, suposo que si fos ara m’etiquetarien com genderfluid (si és que puc escollir fluir en una cosa que, a mi, no em van imposar). En aquell moment algunes enteses en cultura japonesa em titllaven de visual, una moda on tant nois com noies vestien transgredint normes de gènere i era difícil discernir quina devia ser la seva lletra original al DNI. Però ningú et preguntava per la teva identitat sentida, ni falta que feia.

Durant l’adolescència (i amb el meu cabell curt) vaig sentir aquella sensació contradictòria quan persones aleatòries que es creuaven en la meva quotidianitat em parlaven amb masculí

Durant l’adolescència (i amb el meu cabell curt) vaig sentir aquella sensació contradictòria quan persones aleatòries que es creuaven en la meva quotidianitat em parlaven amb masculí. Però ben aviat vaig descobrir la part bona d’aquesta suposada confusió i vaig prendre la meva primera decisió política sobre la meva expressió de gènere cap als 16 anys: “no corregir mai ningú”. Corregir era un esforç massa gran per una confusió tan minsa en una persona que venia d’un entorn on mai se l’havia fet canviar res per tenir una F al DNI (per no canviar-me, no m’havien ni fet canviar el sexe registral). Amb els anys vaig descobrir que em sentia quasi més còmoda en la confusió, em divertien les reaccions de les espectadores etiquetants, les seves cares desencaixades o eternament dubtoses.

Treballar cara el públic va accentuar tots aquests beneficis del dubte fins que un dia em vaig trobar amb què quasi em sentia més a gust quan em cridaven amb pronoms masculins que quan ho feien amb els femenins i aquesta fou la meva única crisi en una dis-identitat tan ferma forjada des del 87 i protegida pel beneplàcit de la meva família.

Recordo perfectament les preguntes de l’amiga amb qui ho vaig parlar: no serà misogínia interioritzada? No és potser que tens una mica de disfòria? Gràcies a aquestes preguntes vingué una extensa investigació i reformulació de tot allò que fins al moment em semblava tant segur, normal i evident. Em vaig donar l’oportunitat de qüestionar-me i decidir lliurement el meu camí amb tota la informació sobre la taula. Podia canviar el meu cos perquè la societat estigués més a gust al mirar-me i jo estigues més a gust en la societat quan em mirava. O podia acceptar que era cert: hi havia certa misogínia i certa disfòria en mi i encara n’hi havia més en la societat.

Per mi era tan normal i acceptable que em tractessin en masculí sense que em causes cap molèstia que, en adonar-me que el tracte en femení comportava una pitjor situació social, vaig començar a rebutjar-lo, però si volia ser fidel a la meva dis-identitat no podia molestar-me cap article o pronom, tampoc els femenins. Seria una traïció i una simple acceptació de la imposició intentant-me encaixar en alguna espècie de classificació binària a canvi d’uns breus moments de privilegi que sempre depenien del judici de la mirada externa.

En el meu cas sóc trans per als trans, sóc dona per a la majoria de dones, però també m’han fet fora de banys i vestuaris femenins i alguns homes trans m’han dit que només sóc una “lesbiana matxorra”

D’aquesta manera vaig emprendre el camí del qüestionament. Què quedava en mi que encara em fes dona (a més de la F al DNI)? Què hi havia en mi que potser em feia trans? Era la meva propia misogínia el que sentia? O potser era transfòbia interioritzada el què no em deixava avançar? Era realment tan important la paraula disfòria per a la meva vivència? I si era així, què havia de fer amb ella? Vaig fer aquest qüestionament de manera lliure, conscient i informada, després d’haver reflexionat si ho feia per una raó social, i no, ho vaig fer perquè vaig tenir l’oportunitat de pensar com m’agrada mostrar-me realment al món i quines coses estava fent que no m’aportaven res positiu i quines altres podia començar a fer per sentir-me millor. Ho vaig fer també sabent que prenia la segona decisió política de la meva vida: no exercir mai per mi mateixa cap opressió o violència que se li suposi al meu cos (d’una banda o de l’altra). I a partir d’aquí es va conformar la meva estètica actual, que va consistir no “en fer”, sinó “en deixar de fer” moltes coses.

El meu recorregut m’ha fet acceptar que les identitats són diverses i els camins que prenen no saps mai on et duran. En el meu cas sóc trans per als trans, sóc dona per a la majoria de dones, però també m’han fet fora de banys i vestuaris femenins i alguns homes trans m’han dit que només sóc una “lesbiana matxorra”.

He patit violència i beneficis de totes dues bandes i veig la discussió actual en el si del feminisme des de el bell mig. Cap de les teories que he llegit fins ara em convenç totalment, però entre totes elles he trobat una espècie de resposta per les qui em pregunten si estic en T, quins són els meus pronoms o com m’identifico. A mi m’agrada respondre de la següent manera. Jo sóc depenent del paradigma pel qual et guiïs tu a l’hora de processar la teva mirada.

En el paradigma social, sóc i no sóc, algú veu un noi, algú una noia, hi ha qui em veu trans i qui em veu lesbiana, fins i tot penso que alguns cops m’han vist gai. De vegades amb algunes persones hem conclòs que simplement no existeixo socialment perquè mai em van socialitzar des de el gènere. Hi ha qui em diu nobinària o andrògina. Hi ha qui pregunta i hi ha qui suposa, també hi ha a qui li agrada quedar-se amb el dubte. El que tinc segur és que jo no puc triar com em veu la societat i ser-ne conscient ha provocat que no em preocupi. Jo no m’explico ni m’etiqueto socialment perquè no ho necessito per “ser”, ho necessiten les altres persones per mirar-me i això és problema seu, no meu.

En paradigma biològic, sempre responc sóc dona, biodona, femella, com vulgueu dir-ne, no em molesta (només si em diuen cis, perquè trobo que de cis no en tinc res). És tant sols una realitat material i he aprés a admetre-la, tot i el desús de la meva condició, la inutilitat en mi de la meva pròpia biologia, la qual he traït amb exercici provocant canvis físics que algunes diran que son impossibles per a les femelles humanes sense ajuda de químics (em fa gràcia). Tot i així sovint em sorprenc a mi mateixa mirant una foto d’esquenes i preguntant “qui és aquest
noi?”, ma mare se’n riu i respon “ets tu!”.

En el paradigma lingüístic, se me’n refot. Els pronoms? Són tots teus, jo no els necessito per definir-me, tria tu si et molesta no poder-me etiquetar o si et fan falta per parlar-me, a mi ja cap article o pronom em molesta perquè tots són igual de vàlids.

Jo sóc per fora el que tu vulguis veure i dins meu el que jo vull ser.




Autor font: Directa.cat