Maig 23, 2022
Per Direta
249 vistes

“Les primeres notícies de la seva mort ens van arribar a través d’uns companys que eren a França i, poc després, vam rebre el certificat de defunció de la Creu Roja Internacional”. Pepita Borràs procura sintetitzar la deportació als camps nazis del seu pare. Pren la paraula des de l’estació de tren de Mauthausen, amb un clavell roig entre les mans. Tenia només 10 anys quan es va assabentar que el seu pare havia mort el 13 de novembre de 1941 a Gusen, 30 anys quan va llegir les cartes que havia enviat des de l’exili i ara ja en té 84 quan, per primera vegada, trepitja la terra on el seu pare va patir, va intentar resistir i va morir; és la primera vegada que viatja als camps nazis.

Josep Borràs Benages, nascut a Ginestar (la Ribera d’Ebre) és un dels 10.000 republicans d’arreu de l’Estat que, després d’exiliar-se a França, van ser enviats als camps de concentració i extermini del III Reich. Vora 2.000 eren catalans, segons la base de dades del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Més de la meitat de deportats i deportades (5.600), –majoritàriament, al camp de Mauthausen-Gusen, però també de Sachsenhausen, Dachau, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Buchenwald-Dora, Treblinka, Auschwitz i Neuengamme– mai van tornar.

Fotografies de deportats

Després de dos anys de suspensió per la pandèmia, enguany l’Amical de Mauthausen i altres camps ha pogut tornar a organitzar el viatge de memòria i homenatge a la deportació republicana. Ideològicament, aquells homes i dones, a qui els nazis van anomenar “rot Spaniers” (rojos espanyols), eren diversos. Catalanistes, comunistes, socialistes i anarquistes van omplir els barracons de diferents camps i van patir el treball forçat, l’experimentació mèdica, la tortura, la malaltia i, sovint, la mort en cambres de gas, per esgotament o per benzina al cor.

Ja no queden supervivents republicans, però filles, com Pepita Borràs; nebots, com Josep San Martín; besnebodes com Cruz Ullod o besnets com Guillem Boada continuen teixint la memòria de la deportació. Els familiars han format part de la delegació de l’Amical que ha tornat a Àustria, a la que també s’han sumat alumnes d’instituts de Manresa i del País Valencià. Enguany, alhora que es commemora el 77è aniversari de l’alliberament, també se celebren els seixanta anys de la fundació de l’Amical, que va treballar en clandestinitat fins al 1978, i la inauguració del primer monument a la deportació republicana. En ple franquisme, i gràcies a la solidaritat dels deportats francesos, va erigir-se en un espai cedit per l’Estat francès i sufragat per subscripció popular. Enguany, a més, des de l’Ajuntament de Santa Pau (la Garrotxa) han col·locat una placa al crematori de Gusen en homenatge al santapauenc Lluís Masó Subiràs, qui va morir el 6 de desembre de 1941.

Pepita Borràs, filla del deportat Josep Borràs Benages |Gemma Garcia

Pepita Borràs recorda el seu pare des de l’estació de tren perquè és des d’on, com milers d’altres, va emprendre la marxa cap al camp de Mauthausen, una fortalesa dalt d’un turó on grups neonazis encara s’apropen a fer pintades. Un cop traspassaven els murs de formigó gris, començava el ritual de “dehumanització”, explica Àlex Rigol de l’Amical: desinfecció i inspecció, cap rapat, vestit de ratlles i matrícula.

El besavi de Guillem Boada, Joaquim Aragonès, es va convertir en el número 4476. Sindicalista de la CNT i regidor de l’Ajuntament de Rubí, va ser deportat amb el seu germà petit. Un va sobreviure i l’altre va morir a Gusen, un subcamp de Mauthausen –a quatre quilòmetres–, on les SS enviaven les persones malaltes i febles que havien deixat de ser “rendibles”. Va ser batejat com “el cementiri dels espanyols” per les dures condicions de treball i les malalties associades a la fam i a l’esgotament. El besnet d’Aragonès explica que l’ofici va marcar el destí dels dos germans: “El meu besavi va tenir la sort de ser paleta i, per tant, ser útil perquè el camp s’estava construint”. El germà del seu besavi, Enric Aragonès, pagès i obrer tèxtil, va ser destinat a la pedrera, on els deportats, envoltats per un soroll eixordador, havien d’enfilar 186 graons –alguns de fins a mig metre d’altura– carregant pesades roques a l’esquena, les anomenades “escales de la mort”. El granit extret s’utilitzava per pavimentar els carrers de Viena.

A més de la temuda pedrera de Mauthausen, el treball esclau per a la construcció de galeries subterrànies al camp annex d’Ebensee també va disparar la mortalitat i, per això, les SS van arribar a aixecar-hi un crematori. Els nazis van fer construir als deportats aquells túnels sota terra per instal·lar un complex industrial militar i esquivar així els bombardejos dels aliats. El descens de la temperatura en accedir-hi i la humitat són un termòmetre per intuir les dues condicions de treball durant l’hivern austríac, sota una dieta d’aigua, cafè, pa i patates. La historiadora, familiar de deportat i membre de l’Amical, Rosa Toran, subratlla que quan s’acostava el final de la guerra, els deportats van resistir-se als plans de les SS de fer volar els túnels amb ells a dins. Al Memorial d’Ebensee, Cruz Ullod homenatja el seu tiet avi, Miguel Pardina, combatent republicà de la “columna Durruti”. Nascut a Pallaruelo de Monegros (Òsca), Pardina va acabar al Stalag  XI-A, un camp de presoners alemany, on va morir el setembre de 1941.

Josep San Martín, homenatjant el seu tiet deportat, Manolo San Martín, a les “escales de la mort” de la pedrera de Mauthausen |Gemma Garcia
Túnels al camp d’Ebensee


Resistència clandestina

En la dura batalla per la supervivència, els lluitadors antifeixistes van articular la resistència de diferents formes des de l’interior dels camps. Una de les accions clau per acusar els nazis als processos de Nuremberg i Dachau va ser la sostracció de milers de negatius fotogràfics de les SS. El nebot de Manolo Sant Martín, Josep Sant Martín, explica que el seu tiet va formar part de la xarxa clandestina que ho va fer possible.

Membre de les Joventuts Socialistes Unificades, San Martín va acabar formant part de l’anomenat Kommando Poschacher, un grup de joves seleccionat per les SS per substituir operaris austríacs –que havien marxat al front– en l’explotació d’una pedrera de l’empresari Anton Poschacher, fora del recinte del camp de concentració. Coneguts per la resta d’interns de l’Estat com “els pochacas”, van aconseguir amagar els negatius fotogràfics que Francesc Boix, Antonio García i José Cereceda duplicaven d’amagat des del laboratori de Mauthausen.

Acte d’homenatge al castell de Hartheim |Gemma Garcia

Per aconseguir-ho, la ciutadana austríaca Anna Pointner va ser essencial. Vivia en una granja, a mig camí, entre Mauthausen i la pedrera de Poschacher, i va establir una gran complicitat amb els joves deportats, fins al punt que aquests van confiar-li els negatius. Les instantànies de la barbàrie nazi van romandre resguardades entre els forats d’un mur de pedra, que encara existeix. Josep Sant Martín recorda que el seu tiet va conservar l’afecte i la relació amb Pointner a qui anomenava “la mama”.


Cases amb jardí trepitgen la memòria

La persistència de l’Amical per conservar viva la memòria contrasta amb l’escassa conservació dels camps per part del govern austríac. Enmig de l’entorn idíl·lic del llac Traunsee, del camp d’Ebensée no se’n conserva pràcticament res més que una esplanada amb els monuments. Allà on hi havia els barracons, hi ha habitatges residencials amb jardí.

Xalet que ocupa el que va ser l’accés al camp de concentració de Gusen

En una situació similar es troba Gusen, on els terrenys van ser privatitzats els anys cinquanta i s’hi van construir cases. El que fou l’entrada principal al camp –anomenada Jorhaus– ara és un xalet enorme amb jardí i on hi havia barracons ara es cultiven xampinyons. És gràcies a un italià, germà de deportat, que va comprar una àrea de 1.750 metres quadrats al voltant dels crematoris, que el 1965 s’hi va poder erigir un monument. Des de l’Amical afegeixen que ara el govern federal d’Àustria ha iniciat un procés de compra d’alguns terrenys. A Mauthausen va ser l’URSS qui, del 1947, en traspassar l’antic camp a la República d’Àustria, va posar una condició: que es conservés com a memorial.

Quan es creuen els murs de Mauthausen, recoberts amb un filat, s’obre la gran Appleplatz, la plaça principal del camp, on cada dia les SS feien el recompte. A banda i banda, s’arrengleren els barracons i al mig s’aixeca un monument amb centenars de flors en homenatge al darrer deportat mort abans de l’alliberament. Aquell cinc de maig de 1945, Manuel San Martín, del Komando Poschacher, va ser un dels joves que va enderrocar l’àguila nazi de dalt la portalada. Malgrat la capitulació del Tercer Reich, ni ell ni cap dels deportats republicans, considerats apàtrides, van poder esdevenir del tot lliures, no van poder tornar a casa. Des d’aleshores, cada mes de maig, tenen lloc els actes internacionals per renovar el compromís del jurament que van invocar els deportats supervivents: Mai Més.




Autor font: Directa.cat