Novembre 22, 2022
Per Direta
176 vistes

“Que sapigueu que les Mares estem per això, a l’hora que ens necessiteu i quan ens necessiteu, allà serem, perquè som això, mares dels 30.000 i de tots vosaltres”, així s’expressava anys enrere Hebe de Bonafini, i així ho va complir fins al final dels seus dies. La històrica Madre de Plaza de Mayo va consagrar la seva vida a exigir justícia pels crims de la dictadura cívic-militar-eclesiàstica encapçalada pel genocida Jorge Rafael Videla, però també a lluitar per les causes de les classes populars de l’Argentina i d’arreu del món. Tal com expliquen aquestes mares, els seus fills les van parir per a la lluita, i Bonafini n’és un dels millors exemples. La defensa fèrria i apassionada que sempre exercí de les seves conviccions li va comportar nombroses polèmiques de les quals ella mai va defugir.

El 8 de febrer de 1977 un grup de policies va segrestar el seu fill Jorge i mesos més tard el seu altre fill Raúl, i la dona de Jorge, María Elena. Avui tots tres continuen desapareguts. “Em vaig oblidar de qui era el dia que ells van desaparèixer; mai més vaig tornar a pensar en mi”, afirmava Bonafini. Des del 30 d’abril d’aquell mateix any, fou una de les tantes mares dels 30.000 desapareguts que van començar a concentrar-se cada dijous a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, exigint respostes. Fundadora i presidenta de Madres de Plaza de Mayo, una de les dues organitzacions que agrupa aquestes mares, fins al seu últim alè va complir rigorosament amb les cites de cada dijous. En la seva darrera ronda, el 10 de novembre d’enguany, sortia d’un ingrés hospitalari: “els metges m’han deixat venir perquè saben que això també forma part de la meva salut, necessito la plaça per cuidar-me, els necessito a vostès per millorar-me”, va explicar la defensora dels drets humans.

El 8 de febrer de 1977 un grup de policies va segrestar el seu fill Jorge i mesos més tard el seu altre fill Raúl, i la dona de Jorge, María Elena. Avui tots tres continuen desapareguts

Per oposar-se a la impunitat i la mentida en plena dictadura, les Mares de Plaza de Mayo foren titllades de boges. Unes boges que acabarien esdevenint símbol de salut mental, tal com afirmava Eduardo Galeano, “per haver-se negat a oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria”. Igual que tantes altres mares, Hebe s’enfrontà als militars amb un mocador blanc com a única arma. Van ser uns anys molt durs. El segrest i desaparició del seu segon fill va coincidir amb el segrest i desaparició de tres mares i companyes seves que també buscaven els seus fills: Azucena Villaflor, Esther Ballestrino i María Ponce de Bianco. Res d’això la va acovardir.


De l’oposició al neoliberalisme als governs kirchneristes

La lluita d’Hebe i de la resta de mares s’estengué molt més enllà dels temps de la dictadura. Van denunciar les lleis de perdó del govern de Raúl Alfonsín als anys vuitanta i els indults concedits per Carlos Menem als noranta. També fou una ferma opositora a les polítiques neoliberals que a principis dels 2000 van dur l’Argentina a una de les pitjors crisis econòmiques i socials de les darreres dècades. En imatges d’aquella època se la pot veure plantant cara a la policia que reprimia l’esclat social del 19 i 20 de desembre de l’any 2001, o visitant i donant suport a les fàbriques recuperades per treballadors i treballadores.

Amb l’arribada a la presidència de Néstor Kirchner, va començar a canviar la desconfiança que fins al moment havia tingut amb els governs argentins. “Ja no tenim un enemic a la Casa Rosada”, va afirmar. Des d’aquell moment, Hebe i l’organització que presidia van assumir la defensa del projecte polític que Néstor i més tard Cristina van encapçalar, amb la memòria, la veritat i la justícia com una de les seves principals banderes. L’adhesió li comportà algunes de les polèmiques que va protagonitzar al llarg de la seva vida, com el suport que va donar a l’ascens de César Milani, un militar acusat per algunes organitzacions de drets humans d’estar relacionat amb crims d’Estat comesos durant la dictadura. Amb tot, això no va comportar el silenci quan no ha estat d’acord amb altres decisions. Enguany, després de l’acord entre l’actual govern i l’FMI pel pagament del deute extern, Bonafini va firmar una carta on demanava “perdó de genolls” al poble argentí per no haver-ho pogut evitar.


Més enllà de l’Argentina

El seu compromís va traspassar les fronteres argentines. Amiga d’Hugo Chávez i Fidel Castro, sempre va defensar la unitat llatinoamericana enfront de l’imperialisme nord-americà. Pel que fa a l’Estat espanyol, Bonafini també es va solidaritzar amb el poble basc i els familiars dels presos i preses basques, arribant a afirmar que els crims d’Estat comesos al País Basc eren una mostra que “el pitjor del franquisme encara era vigent en terra espanyola”. Aquestes declaracions li van implicar de nou una polèmica de la qual no es va desdir. L’any 2019 fou una de les firmants que encapçalà el manifest “Argentina con Catalunya”, com a part d’una campanya que exigia la fi de la repressió, la llibertat dels presos i el reconeixement del dret a l’autodeterminació pel poble català.

El 2019 fou una de les firmants que encapçalà el manifest “Argentina con Catalunya”, com a part d’una campanya que exigia la fi de la repressió, la llibertat dels presos i el reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català

El diumenge passat, la vicepresidenta Cristina Kirchner va ser una de les primeres a anunciar la seva mort mitjançant un emotiu missatge a les xarxes socials. El govern argentí ha decretat tres dies de dol nacional. Les mostres de condol han arribat d’arreu i de tota mena de personalitats, des del Papa Francesc als expresidents Evo Morales o Rafael Correa.

Tot i que la família ha demanat intimitat en aquests moments, mitjançant un comunicat firmat per l’única dels seus tres fills que li quedava en vida, Hebe de Bonafini tindrà un comiat a l’alçada del símbol popular que és. Quan li preguntaren temps enrere com li agradaria ser recordada, va respondre: “com una mare que va lluitar per la vida de 30.000 fills”. Madres de Plaza de Mayo ha convocat a assistir aquest dijous, 24 de novembre, a la plaça, on també reposaran més tard les seves cendres, complint la voluntat que Bonafini expressà en vida: “el dia que jo mori no m’han de plorar, han de ballar, cantar, fer una festa a la plaça”. I així serà.




Autor font: Directa.cat