Febrer 17, 2022
Per Direta
205 vistes

Les contradiccions de Fuster són les nostres esperances. Ben entés, amb l’ànim escèptic i antidogmàtic que va caracteritzar l’intel·lectual de Sueca, aquest hauria estat un lema plausible per celebrar el centenari de Fuster. Sense el compromís cívic de l’autor en Nosaltres, els valencians, no s’entenen els debats que durant el tardofranquisme i la Transició espanyola van crear les esperances d’un País Valencià emancipat nacionalment, més català i més democràtic. Alhora, quan Fuster es conjuga en present, sorgeix tot un seguit de preguntes que els seus escrits no sempre responen.

Llegir-lo avui dia és fer-ho a través del prisma de la seua recepció, refractada pels interessos de tot el seguit de cultures polítiques que foren permeables al seu programa nacional i a la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ja que l’ideal catalanista ja havia estat plantejat pel valencianisme de preguerra, però la determinació i la influència que assolirà sí que ho seran. Nacionalment, la proposta tenia una premissa clara: els valencians són nacionalment catalans per llengua, cultura i història compartides. La premissa sociohistòrica –analíticament qüestionable i qüestionada– s’hi imbricava fatalment: la identificació de les classes dominants amb l’espai nacional espanyol –el seu “sucursalisme” i provincianisme– era conseqüència del subdesenvolupament industrial del país. La burgesia falla com a subjecte nacional valencià perquè falla com a classe social. Tanmateix, el peix es mossega la cua: la persistència en aquest espai nacional agreuja l’endarreriment econòmic i social que pateix el país. El paradigma que se’n desprén no deixa lloc al dubte: modernitzar el país i reconéixer la catalanitat del país són una i la mateixa cosa. Redreçar el país i “salvar” la llengua, en un sentit integrador i socialment transformador –no jocfloralista ni conservador–, són una i la mateixa cosa.

A la premsa s’advertia contra la catalanització dels moviments polítics que les lectures de Nosaltres, els valencians o Qüestió de noms podien despertar, i arran d’un seguit d’atacs, Fuster va ser privat del seu mitjà de subsistència principal, la premsa

Els joves valencianistes de l’Aula Ausiàs March, de la Universitat de València, es van identificar amb aquest paradigma i l’ascendència intel·lectual de Fuster hi va créixer en aquest ambient. A la premsa s’advertia contra la catalanització dels moviments polítics que les lectures de Nosaltres, els valencians o Qüestió de noms podien despertar, i arran d’un seguit d’atacs, Fuster va ser privat del seu mitjà de subsistència principal, la premsa de la ciutat de València. Uns mesos després va ser cremat en efígie a la plaça, llavors anomenada “del Caudillo”: “Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida”, va comentar sorneguer, “hauria estat una experiència singular”.

L’odi que Fuster despertava entre els sectors franquistes era diametralment oposat a la referencialitat que es guanyava entre els moviments i organitzacions de l’antifranquisme, des dels comunistes o l’esquerra revolucionària als socialistes i els democratacristians. L’oposició al règim, el programa de modernització i l’acusació a la inoperància de les classes dirigents valencianes va propiciar que el seu programa fos assumit sobretot per l’esquerra antifranquista.

Tanmateix, la relació de Fuster amb l’esquerra no fou ben bé unívoca. El seu projecte nacional era, en principi, transversal i interclassista, apte per a qualsevol sector social. Les consignes així ho van recollir. En 1966, el “Valencians, unim-nos!” apareixia en pintades massives dels militants del Partit Socialista Valencià (PSV) –una de les primeres sigles polítiques valencianistes després de la guerra sorgida al si de la universitat–, els militants del qual tenien una relació estreta amb Fuster. A l’hora de “fer país”, les classes no hi comptaven, però a l’hora de fer la revolució, sí. Aquesta disputa posava en evidència una heterogeneïtat al si de l’incipient “neovalencianisme” de postguerra i una qüestió ambivalent dins del paradigma fusterià: quin havia de ser el subjecte d’emancipació nacional?

Cent anys després del seu naixement i seixanta de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’, el llegat intel·lectual i polític de Fuster continua sent incòmode pel fet que qüestiona els marcs d’identificació nacionals hegemònics |Arxiu

Germania Socialista, sorgida arran de la dissolució del PSV el 1970, va posar les bases analítiques per pensar el fet valencià com un cas d’opressió de classe i nacional. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) va rellegir, el 1974, Nosaltres, els valencians, accentuant-ne el component de classe: l’estat capitalista o el règim feudal espanyols no haurien estat més que els instruments que històricament les classes dominants –aristòcrates o burgeses– havien fet servir per a oprimir les classes “subalternes”. Era lògic que foren aquestes, doncs, les que encapçalaren la doble revolució nacional i social que s’augurava com a imprescindible per fer caure el règim.

Fuster, per la seua banda, va recórrer al lèxic gramscià de les classes populars: “Ara, davant la dimissió cronològica de la burgesia valenciana, la bandera de la reivindicació nacional passa a mans de les ‘classes populars’. No solament del proletariat: de tot allò que Gramsci solia designar amb el terme ‘classes populars’”. Així feia homenatge a Estellés i Renau el juny de 1978, a València. El “poble”, el “poble valencià”, que per a Fuster sempre va tenir una demarcació netament etnolingüística, ara es polititzava com a poble en el sentit de “classes populars”. Al capdavall, eren aquestes “classes” les que havien conservat l’”idioma”; i salvar l’idioma, per a Fuster, era sinònim de salvar la nació del que es feia sentir com una despersonalització accelerada.


Fuster i els Països Catalans

Després de la mort de Franco, la participació pública de Fuster es va incrementar. El debat sobre els Països Catalans, també. El 1975 va encetar-se el Congrés de Cultura Catalana (Fuster n’era el vicepresident pel País Valencià); el 1976 es van celebrar les Trobades de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans. I el mateix any, les Jornades de Debat sobre els Països Catalans, amb un contingut marcadament polític. En aquell moment, el consens assolit respecte a la realitat i possibilitat dels Països Catalans entre les forces de l’antifranquisme d’aquests territoris va oscil·lar entre dues posicions: la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans fou reconeguda i més o menys assumida com a una realitat a construir i defensar; la traducció política d’aquesta unitat, en canvi, fou motiu de més recels i de propostes no gaire clares.

Fuster, malgrat el seu escepticisme amb el concepte i el fons de la reivindicació autonòmica, va participar en la confecció de l’Estatut d’Elx, que era ben bé una destil·lació, amb matisos, del seu programa nacional

Del País Valencià, els socialistes del Partit Socialista del País Valencià (prèviament a la integració dins el PSOE) o els comunistes del Partit Comunista o del Moviment Comunista del País Valencià van promoure, en el marc d’un estat estructurat de manera federal, la redacció d’un Estatut d’Autonomia que permetera als territoris de parla catalana mancomunar algunes competències estatutàries o, fins i tot, federar-s’hi, sempre que aquesta fos la voluntat dels seus respectius ciutadans. El PSUC i la Convergència a Catalunya, i el Partit Socialista de Mallorca, com a aglutinador del mallorquinisme polític, van defensar, si fa no fa, el mateix full de ruta: la formació de l’autonomia en el marc del nou règim democràtic espanyol era la condició indispensable per a la posterior federació o confederació d’autonomies. Fins i tot, les organitzacions independentistes com el PSAN van veure el procés de construcció autonòmica com una via per a construir els Països Catalans, ja que entenien l’autonomia en el sentit de l’autodeterminació, com altres formacions comunistes.

També Fuster, malgrat el seu escepticisme amb el concepte i el fons de la reivindicació autonòmica, va participar en la confecció de l’Estatut d’Elx, que era ben bé una destil·lació, amb matisos, del seu programa nacional: oficialitat del català a tots els nivells (amb l’excepció de les comarques històricament castellanoparlants, on el castellà hauria de ser cooficial), organització comarcal, construcció de la catalanitat des de la particularitat del País Valencià i possibilitat de federació dels Països Catalans (tal com ho recull l’article 16). L’objectiu era assolir un consens ampli que reconeguera el caràcter de nació al poble valencià com no ho havia estat possible a l’estatut frustrat de la Segona República.

Després de ser tema de debat al Congrés dels Diputats el 19 de juliol de 1978, finalment, la possibilitat de federar comunitats autònomes va quedar expressament prohibida a l’article 145 de la Constitució. De mica en mica les forces polítiques hegemòniques van esborrar els Països Catalans dels seus programes, i tant les sigles independentistes com les del PSAN van restar les úniques que van parlar, encara, dels Països Catalans en termes plenament fusterians, és a dir, com una nació no només cultural sinó també política.

En el context de reconstitució d’Espanya mitjançant la descentralització econòmica i política, els plantejaments més netament nacionalistes foren diluïts i abandonats, juntament amb altres elements que havien caracteritzat l’imaginari antifranquista

Malgrat l’efervescència autonomista, els partits valencianistes no van obtenir bons resultats a les eleccions de juny de 1977. El poble valencià havia triat els partits espanyols –sobretot el PSOE– perquè feren valdre la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Tal com puntualitza l’historiador Toni Rico en un llibre recent (Joan Fuster i el pensament nacional), en el context de reconstitució d’Espanya mitjançant la descentralització econòmica i política, els plantejaments més netament nacionalistes foren diluïts i abandonats, juntament amb altres elements que havien caracteritzat l’imaginari antifranquista, com el federalisme i el republicanisme. Quan Fuster exclamava que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”, més que un determinisme apriorístic o una constatació de fet –en efecte, la dreta no tenia cap projecte per al País Valencià–, la frase era una exhortació dirigida als partits d’esquerra hegemònics –PSOE i PCE– perquè es feren càrrec del que significava ser “esquerra” i no feren el joc als hereus del franquisme, als quals fins llavors s’havia oposat. “L’esquerra ‘de veres’, al País Valencià, encara no ha comprés que ha de ser dialècticament esquerra i valenciana, revolucionària i nacionalista”, afirmava Fuster. Així doncs, al mateix temps que va deixar de ser revolucionària va deixar de ser nacionalista.

O, més aviat, va mostrar a quin nacionalisme es devien. A Contra el nacionalisme, de 1976, Fuster recuperava la seua concepció del nacionalisme com a “inflamació de ser allò que un és” per explicar la realitat política contemporània: “Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la ‘nació’ com una arma –sentiment o ressentiment–, i denunciéssim el joc o contrajoc de ‘classe’ que s’hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes […] i els trotskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre’s del nacionalisme que han mamat de la ‘classe dominant’, el futur començaria a ser fluid. La soi-disant oposició ‘espanyola’ hauria de repensar-se el seu ‘nacionalisme’, pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret”. Fuster abocava pel boc gros, al límit del nihilisme polític, però apuntava un fet que esdevindria, com més en va, més evident.


El conflicte identitari blaver

L’activació del conflicte identitari blaver i l’escassa reacció d’aquesta esquerra davant la violència de la dreta postfranquista certificaren la marginació política del programa fusterià. Per tot allò que representava com a ideòleg del valencianisme antifranquista, atacar a Fuster era l’expedient de què es va emprar l’extrema dreta franquista per atacar l’esquerra i desestabilitzar el procés de constitució del règim democràtic autonòmic. La disputa simbòlica, aquí també, va ser una manera d’amagar un “joc o contrajoc de classe’”.

Conseqüències de l’artefacte explosiu que va esclatar a la porta de la casa de l’escriptor Joan Fuster, a Sueca, en 1981 |Arxiu

Passats els anys i obviada l’asimetria de poder que s’hi havia donat, el conflicte fou conceptualitzant en els termes que ens ha arribat avui: el catalanisme polític fusterià havia estat tan alié al sentiment “real” dels valencians que va acabar provocant un conflicte identitari on no l’havia. Aquesta distància hauria estat la causa del fracàs i la falta d’arrelament del nacionalisme valencià, juntament amb la violència anticatalanista o la manipulació mediàtica. El debat, avui caduc, va fructificar, tanmateix, en la idea que, per tenir-hi més èxit, el sobiranisme valencià havia de deixar de banda part del paradigma fusterià i tractar d’ocupar els espais i les dinàmiques de què el blaverisme s’havia apropiat, fins al punt que la sola al·lusió a la catalanitat dels valencians o als Països Catalans va esdevenir i és avui encara una referència incòmoda.

En suma, el declivi dels Països Catalans com a paradigma d’interpretació i utopia política nacional va obeir a tot un seguit de causes diverses, a les quals s’ha afegit, en les darreres dècades, la consolidació de les identitats regionals al si dels marcs autonòmics. Malgrat el fracàs en el terreny estrictament polític, parlar d’un fracàs del fusterianisme en general és excessiu. Fuster ha estat un símbol, com ho són tantíssimes figures i personalitats, de la lluita pel català i la defensa de la cultura catalana al País Valencià. Ho és en el sentit que aquesta defensa i aquesta lluita no poden prescindir del reconeixement de la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans. En el camp de la cultura, l’edició, la defensa de la llengua, la premsa, la investigació històrica i acadèmica o la universitat, l’impacte de Fuster ha estat permanent i fecund.

Cent anys després del seu naixement i seixanta de la publicació de Nosaltres, els valencians, el llegat intel·lectual i polític de Fuster continua sent incòmode pel fet que qüestiona els marcs d’identificació nacionals hegemònics

El mateix Fuster, cap al final dels setanta, es va desentendre de la política de primera línia i es va parapetar en la “trinxera cultural”, tal com se’n va dir: d’una banda, per raons evidents d’oposició a la violència de l’extrema dreta; de l’altra, pel convenciment que la tasca cultural i la creació de sistemes de referència compartits tenien una transcendència política decisiva, més encara quan les institucions polítiques es desentenien de construir aquests marcs o hi oposaven resistència. D’aquest convenciment va sorgir, entre d’altres, Acció Cultural pel País Valencià, presidida els primers anys –per bé que de manera simbòlica– pel mateix Joan Fuster.

Cent anys després del seu naixement i seixanta de la publicació de Nosaltres, els valencians, el llegat intel·lectual i polític de Fuster continua sent incòmode pel fet que qüestiona els marcs d’identificació nacionals hegemònics. Insistir en un projecte de construcció nacional en un moment, sembla, de crisi de la idea de sobirania nacional, també genera perplexitat. Altres aspectes, com la definició de la identitat nacional en termes purament lingüístics, o la projecció dels Països Catalans com un tot homogeni, són avui políticament qüestionables, com ja ho van ser entre les primeres formacions polítiques que van abraçar les seues propostes. Un projecte de construcció nacional que incloga altres dimensions –econòmiques, socials–, dimensions que el fan “útil”, pot arribar a ser més mobilitzador i integrador. Alhora, la marginació i negació institucional del català, el retrocés en el seu ús social i la inefectivitat de les polítiques lingüístiques per pal·liar-ho fan pensar que les polítiques compartides, avui, estan igual de justificades que en l’època en què Fuster s’expressava en els termes taxatius d’”ara o mai”.




Autor font: Directa.cat