Abril 25, 2022
Per Direta
98 vistes

Aquest estiu, en una cafeteria de Sants, Silvia Albert Sopale –directora de l’espectacle teatral No es país para negras– em va dir una cosa a la qual porto donant voltes des de llavors. No recordo les paraules exactes, però sí el missatge que em va transmetre sense embuts. Em va dir que elles, les persones racialitzades –expressió amb què, per cert, no se sentia còmoda del tot perquè significa “simplificar massa coses”–, no necessiten que els posin el micròfon davant (com estàvem fent la meva blanquitud i jo), sinó que els el donin. Ser elles les que fan les preguntes, les que creen el relat. És això, de fet, el que les va portar a crear la cooperativa Periferia Cimarronas, que era precisament el motiu de l’entrevista.

La reflexió anava més enllà, ja que el fet d’haver buscat una periodista racialitzada no només hauria generat un altre relat, sinó que també estaria sent una oportunitat laboral per a un col·lectiu evidentment infrarepresentat en el món de la comunicació –i en tants d’altres.

Aquesta idea i aquesta necessària consciència del privilegi van ser el primer que em va venir al cap quan se’m va demanar aquest article d’opinió per reflexionar sobre “les històries que mereixen ser explicades però la cultura hegemònica les situa als marges”.

La segona dona en qui vaig pensar va ser l’activista Candela Guerrero, a qui vaig conèixer fa poques setmanes a l’Ateneu Popular 9 Barris. Recordava aquelles paraules de Salvador Allende –“la història és nostra i la fan els pobles”– i narrava el preciós procés de creació de l’espectacle Tiraña en la memoria, un muntatge en homenatge a les persones afusellades durant la Guerra Civil, amb les seves alumnes de dansa a La Caracola, en un poble obrer d’Astúries. Durant el procés de creació amb les nenes, un dels exercicis va consistir a preguntar a casa què va passar a la seva família durant la guerra. Van sortir un munt d’històries fins aleshores desconegudes per les mateixes nenes, i allò va passar de ser la història de la Candela a ser la història de totes.


EL PROCÉS DE CREACIÓ A LES COOPERATIVES D’ARTS ESCÈNIQUES: Trama SCCL i NUS Cooperativa

La principal potencialitat del procés de creació de les cooperatives radica en pràctiques comunitàries que s’entreteixeixen des de l’arrel. Trama compta amb col·laboracions externes i entitats de l’ESS amb l’objectiu d’intercanviar recursos, coneixements i altres disciplines artístiques, que ajuden a transversalitzar els projectes i incloure-hi altres perspectives. Treballen amb l’equip d’Expressió & Arts Escèniques, dedicat a la creació artística, des d’on es plantegen les línies estratègiques dels projectes creatius. En totes les creacions, en algun moment del procés, fan feina col·lectivament amb la resta de sòcies. Als processos creatius tenen en compte l’ús de llenguatge i imatges no sexistes. També fomenten la presència de dones i persones del col·lectiu LGTBIQ+ en els processos. NUS se centra a fer projectes creatius amb altres entitats, però sobretot es fixa en els processos de creació: crear des de la cura, amb bones condicions laborals i suplint les seves carències en diversitat col·laborant amb altres col·lectius per ajudar a ampliar la mirada.




Autor font: Directa.cat