Novembre 24, 2022
Per Direta
202 vistes

La glosa és la cançó improvisada en català. La tradició va estar a punt de perdre’s fins que al voltant de l’any 2000 diversos agents van iniciar la recuperació. Van identificar les tonades conegudes en cada territori i van unificar totes les variants en un mateix cabal: la glosa de Menorca i Mallorca, les perdiuetes de Montanissell, els garrotins de Lleida, les jotes de l’Ebre, les nyacres i patacades de l’Empordà, els romanços de les illes, les corrandes i les cançons de pandero d’un i un altre costat. El terme genèric glosa és ara el més utilitzat per a referir-se al cant improvisat en català.


Molts ulls damunt

A principis de segle van començar a ensenyar el cant improvisat a les escoles catalanes, per considerar que podia ser beneficiós per a l’exercici de l’oralitat. Amb 28 anys, Berta Llos, glosadora professional de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà), va saber de la glosa de la mà d’una professora del seu institut: “Ella era apassionada de la glosa, també improvisava, i de la seva mà ens aficionem un grup de joves”. Van participar en diverses trobades juvenils i, en finalitzar el batxillerat, la professora els va portar a Espolla (l’Alt Empordà), on es reuneixen “els glosadors de veritat”. Va ser la primera vegada que un grup de joves va improvisar a Espolla, “però d’aquell grup vaig continuar només jo, la resta el va deixar”, es lamenta Llos. A l’any següent va tornar al poble i aquella vegada va cantar sola. Llavors, es va entendre el rumor: “Qui és aquesta joveneta que improvisa tan bé?”.

Amb l’etiqueta de “jove promesa” al coll, confessa que vivia condicionada per l’admiració: “Estava improvisant amb els meus majors referents, havia d’estar a l’altura!”. La pressió va poder amb ella. “Vaig esclatar i vaig fugir de la glosa, coincidint amb el moment que em vaig mudar a Barcelona”. Va tornar anys després, més madura i amb el discurs feminista interioritzat. De seguida es va adonar que la mirada sobre ella havia canviat, igual que els consells que li donaven: “Fins llavors em deien que havia de millorar la tècnica, que podia arribar a ser molt bona. Quan vaig tornar amb la tècnica millorada, em van advertir que havia de mesurar les paraules, que anés amb compte amb els missatges que donava, que si cantava ‘només sobre feminisme’ mai guanyaria el concurs”.


Aliena a la tradició

La trajectòria de la glosadora Aurora Brullet (Sant Quirze del Vallés, 1989) ha estat diferent. Va conèixer la glosa a través de la militància: “Al poble teníem un CSA, un centre social autogestionat, i tres dels seus integrants glosaven. Participaven en el concurs de garrotins de Sabadell i també programàvem glosades en el CSA. Vaig veure per primera vegada gent improvisant mentre currava en la barra, mentre col·laborava en el muntatge o la neteja: trenta o quaranta persones mantenint una conversa cantada. Em va fascinar aquella manera de comunicar-se. Jo no he conegut la glosa partint de la tradició, per a mi no ha estat lligada als costums i a les arrels fins que vaig venir a Menorca”.

Als glosadors se’ls suposa una manera d’usar la veu, un estil de vida determinat i tot un imaginari. Aquesta imatge, fins als anys 80, estava totalment lligada al camp i a l’ambient tavernari

Encara que va néixer a Catalunya, a la comarca del Vallès Occidental, Brullet es considera una glosadora menorquina, ja que viu a l’illa des dels 20 anys, i allà s’ha socialitzat com a glosadora: “Va ser un gran xoc entrar al món de la glosa menorquina, aquí és una disciplina molt arrelada en la tradició, lligada a la vida agrícola local. Els referents del passat tenen molt pes específic. Als glosadors se’ls suposa una manera d’usar la veu, un estil de vida determinat i tot un imaginari. Aquesta imatge, fins als anys vuitanta, estava totalment lligada al camp i a l’ambient tavernari. El glosador era un home, fumador, bevedor, de cos robust, de pell aspra, barbut. Aquesta idea essencialista continua viva, almenys, en part. En els glosats de Menorca es repeteix molt aquesta idea: ‘Una cosa és saber fer glosses, i una altra ser glosador’”. Per a moltes, Brullet és una feminista que sap fer glosses.

Segons Berta Llos, en el cas d’Aurora Brullet és evident el càstig que sofreix per ser feminista: “Jo no sento que els meus missatges em restin oportunitats de glosar. A Catalunya tot sembla més progressista, però només en aparença; com va dir Mireia Domènech, a Catalunya estem en l’època de les ‘violències simpàtiques’”.

Fam d’aprenentatge

Aurora Brullet i Berta Llos han trobat a faltar una formació continuada. Són en gran part autodidactes: “A l’escola improvisàvem d’una manera molt informal, començàvem a cantar i jugàvem. No sabíem com s’aprenia, no sabíem que es podia aprendre d’una altra forma”, diu Llos. “Des dels 16 anys fins als 22, exceptuant una setmana a l’escola d’estiu a Espolla, mai em vaig formar en glosa”, continua. Quan la van cridar per a cantar en una actuació de veritat va sentir la necessitat de buscar espais de formació: “Mai em vaig considerar una glosadora de veritat!”.

Brullet també comparteix la mateixa set de formació: “A Menorca no vaig trobar espais informals per a improvisar. En Sant Quirze glosava temeràriament, des de la intuïció. Però aquí no hi havia espais així i pensava: ‘si haig de pujar-me’n a un escenari, hauré d’aprendre!’. Però, no hi ha possibilitat de rebre formació contínua”.

Moltes glosadores i glosadors que avui improvisen a Menorca van estudiar fa dues dècades amb el mestre Miquel Ametller. Brullet percep llums i ombres en aquesta cadena de transmissió: “D’una banda, sento molta admiració pel treball que va fer Ametller; durant una dècada va crear diversos cursos i espais per a improvisar. Però els qui van rebre aquesta formació van aprendre al seu model. Ell definia el que era glosar, i decidia qui era capaç de pujar a l’escenari i qui no. No hi havia estrada que no passés per les mans d’aquest home”. Els qui van estudiar amb Ametller van tenir l’oportunitat de rebre l’anhelada formació contínua i, en opinió de Brullet, van obtenir la targeta de validació per als escenaris, que, fins i tot avui, compta: “Aquell moment històric va marcar la validació social”.

“Qui cregui saber-ho tot…

Ja no pot saber més”, va cantar la bertsolari Maialen Lujanbio. Avui dia, el principal punt de trobada i formació de la glosa és l’escola d’estiu d’Espolla. Cada any s’hi organitzen diversos cursos, tallers i mostres, a més d’un campionat. Enguany, les dones del món de la glosa han aprofitat l’ocasió per a presentar el grup Nyàmeres: un lloc de trobada i debat per a les dones improvisadores.

En l’última edició, es van apuntar a l’escola cinc homes i trenta dones. Aquesta diferència es deu, diuen, al fet que els homes creuen que ja estan prou formats i, en canvi, la majoria de les dones senten que encara tenen molt a aprendre

En l’última edició, es van apuntar a l’escola cinc homes i trenta dones. Aquesta diferència es deu, diuen, al fet que els homes creuen que ja estan prou formats i, en canvi, la majoria de les dones senten que encara tenen molt a aprendre: “A l’escola es distingeixen tres nivells: el de principiants, l’intermedi i l’expert, i cadascú se situa on vol. Curiosament, cap dels cinc homes es va situar en el grup dels novençans. Hi havia dos que estaven en el seu primer any i un d’ells es va apuntar directament al grup d’experts. Jo he trigat sis anys a passar a aquest grup!”, diu Berta Llos. I afegeix: “Totes les dones que estaven en el seu primer any es van apuntar al nivell més baix”. En el grup principiant, totes eren dones.

La presentació del grup Nyàmeres no estava dins del programa oficial: “Ho vam fer com una sobretaula, no com una classe o taller dins de l’escola, va ser un apèndix”. Lamenten que cap dels tres professors, homes, de la categoria experta va ser present: “Un va desaparèixer, l’altre tenia ressaca i el tercer, el ‘pare de la glosa’ en l’actualitat, es va passejar pels voltants cuidant al seu bebè, escoltant, però sense participar”, relata Llos.

Els homes m’expliquen coses

En la reunió de Nyàmeres les integrants del grup van presentar unes pautes per a crear espais més segurs: “Estratègies consensuades per a repartir la paraula i l’espai, indicacions per a cuidar el volum, el to…”. La proposta va tenir molt d’èxit. Però, tal com va escriure la bertsolari Ane Labaka en el seu article Gure aitak (Pares nostres), o l’escriptora Rebecca Solnit en el seu llibre Men Explain Things to Em (Els homes m’expliquen coses), Llos es va trobar a la tutoria: “Després d’acabar la nostra reunió teníem el taller amb un mestre de prestigi i, res més començar, va tancar l’orella a la intenció feminista que tenia la nostra proposta i va dir: ‘La proposta ha estat molt bé, això es diu gestió de la glosada’. Indirectament, ens va indicar que no havíem aportat res nou”. Els ha passat més vegades: “En el grup Nyàmeres estem pensant quin tipus d’espais podem crear per a fer possible un altre tipus de glosa, perquè creiem que, canviant el context, seríem molt millors. Quan compartim aquesta reflexió amb els homes ens diuen que ens equivoquem, que hem de poder adaptar-nos a qualsevol tema i context, que a ells els posen temes molt diversos i se les arreglen com poden”.

Ja abans de la “Glosa de vins” d’Espolla, mentre tractaven de gestionar l’exercici d’apoderament de diverses dones que tenien molta objecció per a pujar a l’escenari, els van assessorar: “Dediqueu massa temps a la qüestió emocional, heu de saber distingir quan és el moment de centrar-vos en l’emocional i quan és el moment de pujar a l’escenari”. Aurora Brullet també ha sentit amb freqüència el qüestionament dels homes: “Moltes vegades m’han dit que utilitzem el feminisme i els aspectes emocionals com a subterfugis o tècniques de distracció”.

Crear-se el mite d’una mateixa

No sols proveir-se d’autoritat, també els costa amb freqüència que reconeguin la seva autoria. Brullet parla de les condicions per a crear una imatge pública pròpia: “La validació social es forja de plaça en plaça, en glosats privats de caserius o en sessions de bars, a través del boca a boca. L’accés a aquestes sessions no és fàcil, però has de ser aquí perquè després et cridin als escenaris, no tothom té la mateixa oportunitat de crear el ‘mite de nosaltres mateixes’”.

Brullet afirma que la figura de les dones glosadores s’ha construït sovint com a complement dels homes glosadors. Senten que els costa construir la seva autoria i, per si no fos prou, les limiten amb l’etiqueta de feministes

A més, Brullet afirma que la figura de les dones glosadores s’ha construït sovint com a complement dels homes glosadors: “Així interpreto jo, per exemple, la imatge de la glosadora Pilar Pons. Es va convertir en la mà dreta del mestre Ametller, però crec que el mite de Pilar es va construir a partir de la identitat d’Ametller, com el seu complement. Sempre anaven plegats i això li va donar fama a Pilar, però el seu mite no era independent, crec que era llegida com a dona, no com tota una improvisadora total”. Creu que aquesta lògica continua operant: “En les actuacions ens presenten moltes vegades com a dones. Ens toca fer de dones, respondre a comentaris sobre el nostre físic, la nostra veu, la indumentària o sobre la nostra maternitat o no maternitat, i si no fem de dones, no ens criden tant, perquè som incòmodes per a alguns homes, no saben per on sortirem, posem en joc el seu prestigi de glosadors”.

Senten que els costa construir la seva autoria i, per si no fos prou, les limiten amb l’etiqueta de feministes: “En la Glosa, un dels meus objectius és donar cabuda a les lluites socials i als missatges de les minories oprimides. Últimament, he cantat molt sobre el col·lectiu LGTBI perquè també em travessa, però a vegades sento que m’acusen d’oportunisme”, lamenta Llos; “a més et col·loquen en els marges i et deixen cantar només des d’aquí, i no pots pensar en altres coses”. Diu que els discursos superficials sobre el col·lectiu LGTBI o el feminisme funcionen bé, “però que si vas al fons ja no encaixes”. Coincideix Brullet: “La desigualtat de gènere en el món de la glosa és negada reiteradament, si no de manera directa, indirectament, i és considerada com un problema individual. Molts glosadors m’han dit o indicat que haig d’acceptar les regles establertes, que no intenti canviar el joc”.

Repartiment del pastís

A Catalunya, en teoria, la majoria dels glosats passen per l’associació Cor de Carxofa, i és l’associació la que proposa a glosadors i glosadores per a cada sessió; també a Menorca la Soca de Mots decideix a qui enviar. “Sí que hi ha aquesta centralització, les associacions tenen aquest poder, encara que també poden cridar-nos directament”, explica Brullet. Llos apunta: “No hi ha una llista oficial de qualitat, però sí que hi ha una forma de jerarquia i, segons el lloc i el format, es consideren més adequats uns glosadors que uns altres”. Brullet està d’acord: “És un temazo com es decideix qui anirà a cada sessió, a Menorca ho decideixen dues o tres persones i les oportunitats de cantar depenen del seu gust i visió”.

També parlen de la necessitat de problematizar el gust: “En el campionat d’Espolla un glosador va estar molt bé en continguts, estil i tècnica; crec que millor que ningú, però es va comentar molt que ‘no tenia escenari’, que no donava espectacle, i això al públic no li agrada. Però, com saps el que li agrada al públic si no fas proves?”, es pregunta Berta Llos. “Lamentablement, els marges –siguin referents al gènere, al territori, a l’estil o a la ideologia– es consideren un desafiament o un defecte”, diu Brullet.

Nyàmeres, un tubercle que creix sota terra

Per a tractar aquests i altres temes, el gener de 2022 diverses dones glosadores van crear el grup Nyàmeres. Allà es reuneixen dones amb trajectòries i discursos molt diversos que ja han començat a treballar en diferents àmbits. Unes prioritzen el treball de recerca i recuperació, explorar les melodies que solien cantar les dones, recuperar a les històriques… i altres volen posar en marxa un procés feminista profund, més enllà de la visió essencialista de la dona. En una cosa coincideixen: “Nyàmeres està generant molt benestar”. Així ho diu Llos: “A mi la glosa em provoca simultàniament benestar i malestar, perquè sento molta tensió, molta pressió i qüestionament. Per això, he agraït molt sentir aquest benestar. Crec que és una sensació general i que per això cada vegada s’uneixen més i més persones”. En el subsol creix, a poc a poc, el tubercle de la transformació: “Ens hem adonat que és molt important conèixer-nos, la rivalitat entre les dones ens produeix neguit, i per a desactivar-la és imprescindible que col·laborem”.

Un article publicat originalment a Pikara




Autor font: Directa.cat