Novembre 14, 2022
Per Direta
85 vistes

Gaudim d’un règim polític que no imita les lleis dels veïns; més que imitadores d’uns altres, en efecte, nosaltres mateixos servim de model per a alguns. Quant al nom, ja que l’administració s’exerceix en favor de la majoria, i no d’uns pocs, a aquest règim se l’anomena democràcia.

Discurs de Pèricles, recollit per Tucídides a La Guerra del Peloponès

Quan, l’any 478 abans de la nostra època, Pèricles pronuncià el discurs fúnebre amb motiu del primer any de guerra contra Esparta i les seues aliades, no va enaltir l’honor o la glòria guerrera. En canvi, trià fer una defensa del model democràtic de la seua polis en contraposició a l’autarquia espartana. Eixe matí, a keramikos, l’antic cementeri dels i les ciutadanes atenenques, va defensar valors com la senzillesa o la importància de l’acció i les necessitats materials. Però, sobretot, va defensar una idea bàsica: l’exercici de l’administració en favor de la majoria és només possible quan el govern està en mans de la majoria. És a dir, només amb l’expansió de la isonomia – igualtat de drets civils i polítics – i la isegoria – possibilitat que qualsevol prenguera la paraula a l’assemblea – cap a les classes no ocioses, es podria configurar una societat justa.

Des d’aleshores, la divisió del món entre aquells que viuen de les seues mans i els que podien fer-lo de manera ociosa no ha fet més que engrandir-se. Aristòtil va entendre molt bé que eixa escletxa havia de resultar disputa i, per temor que la majoria s’imposara al domini dels qui gaudien de temps lliure, va confrontar la democràcia. L’exclusió dels desposseïts de l’espai polític era, per a ell, conseqüència de privilegiar els que podien posseir el temps. També la defensa de l’esclavitud es derivava, per una banda, de la necessitat de dominar-lo, per l’altra, era el resultat d’un pensament purament comunitarista; i ací, la paraula “pur” s’ha d’entendre com el rebuig de la taca que provoca l’alteritat. Si bé, en un món que només es mirava cap a dins, arribar a estes conclusions podia no ser estrany, el cert és que abans d’ell altres trobaren camins diferents. Foren els sofistes, rivals de Sòcrates i Plató, els que donaren lloc a un eixamplament de la democràcia. D’ells va beure en bona part Pèricles. Però també altres que volien anar més enllà, abolir l’esclavitud i incloure les dones com subjectes d’isonomia i isegoria.

La reivindicació dels llocs que havien sigut de la comunitat i el rebuig al seu tancament, així com la regulació dels preus dels béns i recursos de primera necessitat, foren una de les primeres respostes al procés de despossessió massiu 

El capitalisme va aprofundir les desigualtats i divisions d’una manera salvatge. Explica Thompson, un brillant historiador que acabà expulsat del Partit Comunista per antidogmàtic, que entre els segles XVII i XVIII es donaren unes dinàmiques de força que expulsaren les classes populars de l’espai. Els tancaments i l’eliminació dels comuns no quedaren, clar, sense resposta. Tot i estar orfes de grans organitzacions obreres, defensaren amb energia les institucions compartides que permetien a molta gent, en última instància, subsistir sense dependre d’amos i patrons. Sense banderes ni adjectius, defensaren els costums sobre la preeminència d’un mercat alliberat que anteposa el desig a la raó. La reivindicació dels llocs que havien sigut de la comunitat i el rebuig al seu tancament, així com la regulació dels preus dels béns i recursos de primera necessitat, foren una de les primeres respostes al procés de despossessió massiu que provoca el capitalisme.

Esta dinàmica no s’ha aturat. Ni les més enaltides batalles del segle XIX pogueren evitar que el mercat deglutira cada volta més àmbits de la vida humana, el medi natural i les ciutats. Tot era susceptible de ser devorat. Henri Lefebvre va reflexionar sobre com això afectava les societats urbanes. Ell, que com E.P. Thomson també va ser expulsat del Partit Comunista pels dogmàtics que ho controlaven, va proposar alguns conceptes tan revolucionaris i interessants com el del dret a la ciutat i el de la producció de l’espai. El filòsof francés, en estudiar les dinàmiques urbanes, va aprendre que, de manera dialèctica, l’espai produïa realitat i subjectivitat i, al mateix temps, es conformava de les pràctiques que s’hi donaven a dins. En fi, de nou col·locava en el centre del conflicte entre els qui vivien mitjançant les seues mans i els qui ho feien de manera ociosa, la disputa per l’espai. Democràcia, comuns i carrers en disputa. Mercat i velocitat contra quotidianitat i manufactura.

Tant de bo siga la disputa per la paraula, els comuns o les llambordes. Paraula pronunciada a l’àgora, com a símbol de l’agència de totes. Pastos comuns que alimentaven els pocs animals d’unes famílies que no tenien molt més que això per a viure. O llambordes sobre les quals han de jugar les xiquetes del barri. El conflicte continua. Silvia Federicci ho exposa de manera clara quan, des d’un marxisme no ortodox, prolonga el fil del procés de despossessió i tancaments fins als nostres dies. La disputa per les institucions i per l’espai que hi ha permet la vida i la dignitat de les classes populars i ha sigut sempre un punt de partida per a pensar mons millors. Fer-ho d’una manera sistèmica o holística, una necessitat per no descompondre les solidaritats ni elaborar anàlisis i propostes segmentades o destarotades.

Si la segmentació pot provocar respostes desenfocades, l’adanisme pot convertir-se en el pitjor malson d’aquells als que promet salvar, el camí més ràpid per exigir una puresa que s’oblida de la condició i la diversitat humana

Mirar enrere i consolidar el que encara ens fa humans és la primera condició per transformar el món. Una proposta que encisa en este sentit és la de la nova il·lustració radical de Marina Garcés. El contrari és agranar els punts de referència de les persones que ja carreguen amb bon tros d’inseguretat. Esborrar les marques que els ajuden a orientar-se i demanar que s’abandonen en la immensitat, una insensatesa. Si la segmentació pot provocar respostes desenfocades, l’adanisme pot convertir-se en el pitjor malson d’aquells als que promet salvar, el camí més ràpid per exigir una puresa que s’oblida de la condició i la diversitat humana. La recepta que ha permés les pitjors absurditats en nom de l’emancipació. Per exemple, les amenaces de mort a Salvador Seguí per part de qui no podia suportar la seua posició contrària a alguns fanàtics.

En fi, encara ens queda molt per aprendre de les millors tradicions populars de què som hereves. L’emancipació la trobem hui entre la desmercantilització i la regulació –dels lloguers, el territori o l’alimentació– i la construcció d’autonomia popular. Entre la defensa de la quotidianitat que fa que la vida encara siga digna de ser viscuda i la transformació d’unes institucions que moltes voltes provoquen relacions d’opressió. Entre la recuperació i l’aprofundiment de la democràcia i la revolució econòmica. És a dir, en la correlació de forces i l’acumulació d’experiències i maniobres que permeta transformar el món amb la tranquil·litat que es requereix perquè els canvis no generen noves opressions.




Autor font: Directa.cat