Setembre 23, 2021
Per Direta
306 vistes


Com altres anys, estic cultivant melons i síndries com fa molta gent que té hort i com fan alguns pagesos i pageses que, professionalment, es dediquen a aquest característic conreu d’estiu. Però en són molt pocs. Segons fonts de Mercabarna, l’any 2020, aquesta central de compres de titularitat pública –recalco això de pública– va comercialitzar unes quaranta tones de melons (pell de gripau) de casa nostra. Poca cosa si els comparem amb les 592 tones arribades del País Valencià, però gairebé res si les comparem amb les més de 20.000 tones procedents del Brasil. És a dir, més del 93 % dels melons que circulen per Mercabarna van creuar l’oceà Atlàntic. En el cas de les síndries, l’aprovisionament del Brasil representa un significatiu 80 % del total. I em pregunto: existeix una relació especial entre el Brasil i Catalunya per afavorir aquest comerç sense sentit, que malmet el clima alhora que posa en perill la petita pagesia d’ambdues ribes?

El 93 % dels melons i el 80 % de les síndries que circulen per Mercabarna provenen del Brasil i han creuat l’oceà Atlàntic per arribar a Barcelona

Unes informacions recollides a l’informe de l’organització Grain “El paper de Catalunya i el port de Barcelona en la construcció d’un sistema alimentari (in)sostenible” (2021) em fan tornar a la mateixa pregunta. Ja sabem que Catalunya s’ha establert com una gran potència de la indústria càrnia i sobretot en el sector del porc, i que ha arribat a xifres de producció i exportació gairebé inversemblants. Per engreixar aquest estratosfèric nombre de porcs, a Catalunya no tenim prou terres disponibles per conrear els cereals i lleguminoses que s’incorporen en els pinsos. I ara, ja sabem, d’on arriba una de les components principals: la preuada soja. Segons aquest estudi, prové, com els melons i les síndries, del Brasil. En concret, la meitat de la soja que entra pel port de Barcelona prové del Brasil. Un volum que seria responsable de la desforestació prèvia d’un total de 230.000 hectàrees que, per fer-nos una idea, equival al 14 % de tots els boscos de Catalunya i a la generació d’un 2 % de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle totals de Catalunya. Existeix una connexió especial entre Catalunya i el Brasil que permeti aquest segon i més greu disbarat? He de seguir esbrinant.

La campanya global “Mighty Earth” explica que no hi ha cap dubte de la relació en l’increment en aquests darrers anys de les taxes de desforestació, incendis i assassinats als pobles indígenes del Brasil amb l’arribada al poder del president Jair Bolsonaro que, per fer possible l’increment de terres dedicades a la producció i exportació de soja, ha “reobert les portes de la destrucció desenfrenada com un favor al lobby dels agronegocis que li dona suport”. “Mighty Earth” assevera també que les principals responsables d’aquestes injustícies ambientals i socials han estat les multinacionals Cargill i Bunge. Cargill és l’empresa privada més gran dels Estats Units i una de les més grans del món en el sector alimentari, comercialitza oli de palma del sud-est asiàtic, carn dels Estats Units o, evidentment, soja de tots els països del sud de l’Amèrica Llatina.

I aquí és on crec que trobem la connexió. Són justament aquestes dues mateixes empreses les que, instal·lades al port de Barcelona, un altre organisme públic, poden tancar el seu negoci. Pel port arriba la soja que han produït o comprat al Brasil, al port la transformen en farines, i des del port i les seves xarxes de trens l’envien a les grans empreses de fabricació de pinso de Catalunya. Com afirma l’informe: “l’Autoritat Portuària facilita l’activitat econòmica dels seus concessionaris generant condicions per a la seva competitivitat”.

I això, que és el que anomeno la “connexió Barcelona-Bolsonaro”, per això de Mercabarna i el port de Barcelona, no és res nou. En una economia capitalista, el que preval és acumular capital, però el més preocupant és com tant al Brasil com aquí, les administracions gestores dels recursos públics no tenen capacitat, ni voluntat, tot al contrari, de posar fre a l’expansió de negocis que estan malmetent tot el planeta. Em dol especialment arribar a aquestes conclusions quan aquests dies veig com Barcelona, que presumeix de ser la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, tira endavant moltes campanyes per demanar a la població que s’alimenti de manera sostenible. D’acord, però, i les administracions, què fan i què deixen de fer?




Autor font: Directa.cat