Setembre 22, 2021
Per Direta
170 vistes


Des de fa uns anys, la majoria de la població humana viu en ciutats i no en pobles, llogarets o comunitats rurals. És una dada que ens passa desapercebuda, i és que som víctimes del pensament desenvolupista que considera “natural”, l’abandó del medi rural per viure en boscos de ciment.

A la ciutat, tampoc es té consciència de l’enorme pèrdua de biodiversitat, de recursos genètics d’animals, plantes i altres éssers vius ocorreguda en els últims anys, tot i que té una rellevància fonamental per a la nostra supervivència en el planeta. L’acaparament de terres, la desforestació i altres pràctiques extractivistes han anat arraconant les últimes escletxes de selves tropicals, manglars, boscos primaris i reserves naturals al món. Hem convertit la naturalesa en béns llestos per espoliar amb greus conseqüències per a aquests ecosistemes, inclosos els microbians. El resultat han estat el salt de microorganismes dels seus nínxols ecològics a altres espècies i el seu consegüent acostament a l’espècie humana fins a agafar forma de pandèmia.

L’acaparament de terres i la desforestació han anat arraconant selves tropicals i boscos primaris

Aquesta pressió sobre el medi natural, que també es viu en el medi rural local, ha liquidat la possibilitat de moltes poblacions humanes de continuar dedicant-se a les seves formes tradicionals de guanyar-se la vida. Sigui mitjançant la pesca artesanal en les costes del Senegal, els bancs pesquers de les quals han estat exhaurits per la pesca a gran escala dels bucs i vaixells congeladors espanyols i portuguesos; siguin comunitats pastoralistes al Sahel o agrícoles per tot Àfrica, en favor de macroexplotacions de palma d’oli o granges latifundistes per a la producció d’arròs o roses. Parlem, finalment, de poblacions de pageses i pagesos i de les seves famílies, que conformen el 75 % de les gairebé mil milions de persones que no disposen d’accés a aliments suficients per garantir la seva supervivència.

La societat d’un país urbà com el nostre viu massa lluny dels grans problemes civilitzatoris? Les ciutats es comporten de manera colonialista i capitalista? I les administracions que les governen?


Ciutat com a mite

Des d’un punt de vista ideal, gairebé totes les necessitats humanes, des de les més primàries a les més pròximes a l’autorealització, es donen en entorns de contacte amb altres éssers humans. I és per això que pensem que és a la ciutat on es poden trobar persones en un nombre suficient per complir totes les nostres necessitats. La ciutat sembla un refugi on poder desenvolupar-nos dins de la diversitat, però, sobretot, com la terra d’oportunitats des del punt de vista econòmic. És a la ciutat on “hi ha de tot”. Però analitzem bé aquesta afirmació i procedim a reformular-la en forma de pregunta: hi ha de tot o hi arriba de tot? És a dir, la ciutat es configura com a centre de distribució i hub de serveis. La ciutat no produeix, posa a la disposició de la ciutadania productes i serveis.

La paradoxa democràtica del consum: perquè jo tingui la sensació de triar el que vull menjar, qui el produeix no té dret a organitzar la seva vida

Els aliments es produeixen en el medi rural. És on se situen les granges, masies, caserius, barraques… Però en la “cadena de valor” de l’alimentació, el medi rural es troba “encadenat”, mentre la part de valor s’articula en funció del que és urbà. Certament, aquest fenomen no se circumscriu només a l’alimentació, també afecta la provisió de serveis relacionats amb les nostres necessitats energètiques. Mentre el consum no industrial d’electricitat es concentra a les ciutats, la producció i les infraestructures de distribució es localitzen en el territori rural: preses, centrals (hidroelèctriques, nuclears, tèrmiques), granges solars i aerogeneradors. El mateix ocorre amb les infraestructures d’un transport al servei de les ciutats, però les línies de tren d’alta velocitat, autovies, ports i aeroports, acaparen terres agrícoles i espais naturals.

Totes elles són expressions del contrasentit de la lògica industrial. En el centre es col·loca el consumidor blanc urbanita, al voltant del qual tot orbita i s’organitza en funció de les seves necessitats, siguin aquestes reals o creades pel mateix sistema que vol vendre-li allò que produeix.

Una lògica que es visibilitza molt bé en els supermercats: omplir les prestatgeries, lineals i safates de productes sense importar el que hi ha darrere, d’on venen, com s’han produït, qui els ha produït… És la paradoxa democràtica del consum, perquè jo tingui la sensació de triar el que vull menjar, reforçada per la publicitat, qui el produeix no té dret a organitzar la seva vida. El miratge de la sobirania de consum enfront de la sobirania alimentària.

Amb les 200.000 hectàrees de les comarques de Barcelona es poden alimentar al voltant de 600.000 persones, el 10 % dels habitants de la demarcació

Les ciutats són part del problema i, potser, l’obstacle més gran per a la transició ecosocial i la sobirania alimentària. Se’ns parla d’smart cities (ciutats intel·ligents) que seran alimentades amb smart agriculture (agricultura intel·ligent enfront del canvi climàtic), els productes del qual arribaran mitjançant smart transport (transport intel·ligent) amb zero emissions contaminants. Paraules noves en l’idioma colonial que s’ha imposat internacionalment per denominar velles actituds emmascarades en forma de falses solucions.

Hi volem insistir: necessitem models de ciutats repolititzades entorn del que han oblidat. És a dir, la biodiversitat, el món rural
i la justícia social. I sobre aquest tema llancem un repte “capital”, revertir, almenys, la situació actual en la qual la demarcació de Barcelona ha anat reduint les seves terres agrícoles fins a un total de 203.779 hectàrees, que només poden proveir d’aliments el 10 % de la seva població.




Autor font: Directa.cat