Juny 21, 2021
Per Direta
253 vistes


Joan Fuster i Ortells, intel·lectual valencià del segle XX, matisava que la seua posteritat seria de paper i que estaria realment mort si no haguera escrit. Va nàixer a Sueca (Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922, en el si d’una família de camp i de convicció carlista; amb un pare escultor i professor de dibuix al centre politècnic de Sueca, on Fuster també va estudiar. Els inicis de la seua joventut van estar marcats per la dictadura de Franco, durant la qual va començar a estudiar Dret a la Universitat de València. Tot i que posteriorment no va tindre massa èxit en aquest àmbit, la seua estada en València el va posar en contacte amb un ambient favorable a les seues inquietuds culturals i literàries.

Com a escriptor, “hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostume a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, tebeos per a intel·lectuals”. Així descrivia Fuster la seua obra. Era literari, assagista de veritats incòmodes i silenciades en un temps i lloc que menyspreaven ideologies valencianes. Parlem de la postguerra, de la repressió franquista i de com amb la seua mirada autocrítica s’examinava la consciència cada vegada que estava davant un full en blanc. Escrivia més pel sentit de la responsabilitat i del compromís històric “fins a l’obsessió per la vida i el destí” del seu poble.

Durant la seua adolescència, es van assentar els fonaments del seu sentiment nacional català. Segons el poeta i filòleg Josep Ballester, va ser en l’any 1940 quan van caure a les seues mans tres llibres que marcarien un abans i un després en la vida i obra de Fuster: La llengua dels valencians, El País Valencià i Una gramàtica. “M’ho vaig comprar tot de seguideta i m’ho vaig engolir ràpidament. Són aquelles primeres coses que sempre he recordat amb molt d’afecte”, recordava Fuster en l’obra Joan Fuster. Converses inacabades, de l’escriptor i periodista valencià Antoni Mollà, qui va començar l’enregistrament de les converses tan sols uns mesos abans de la seua mort —en matèria, que no en essència—, el 21 de juny de 1992.

Com a escriptor, “hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure ‘tebeos’”

Els seus estudis de Dret es combinaven amb el descobriment de la cultura i el nacionalisme que bullia a la ciutat de València. Un any més tard de començar la seua formació a la universitat, en 1944, es va iniciar amb la lírica en català amb la publicació del seu primer article, Vint-i-cinc anys de poesia valenciana, a l’almanac de Las Provincias, tot derivant en un seguit de col·laboracions que no passaren desapercebudes a ulls d’altres escriptors, com Carles Salvador, qui va escriure un article titulat Un nou poeta.

L’any 1947, quan acabà la carrera de Dret, va entrar en contacte amb el grup d’escriptors de Xavier Casp, secretari general d’Acció Nacionalista Valenciana, formació política valencianista, conservadora i catòlica fundada en 1933; així com amb el poeta i mestre Carles Salvador, qui va ser membre fundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyament Valencià i representava el vessant republicà i laic del nacionalisme valencià. Durant els anys cinquanta, la participació de Fuster en premsa, en diaris com Levante-El Mercantil Valencianoo el setmanari barceloní Destino, així com en revistes catalanes publicades a l’exili, va ser clau per a la seua professionalització en el camp de les lletres i de les idees que desenvoluparia posteriorment. També va fundar una revista, L’Espill.

En aquest context viatjà a Barcelona, on va impartir una xerrada a la rebotiga de la joieria de l’orfebre Ramon Sunyer, on es reunien els Amics de la Poesia, una societat fundada el 1921 amb l’objectiu de donar conèixer la lírica local. El jove escriptor va establir forts vincles amb els nuclis de la cultura catalana, amb gent representant de la lluita pel redreçament cultural i polític. També va fer una visita clandestina a ca Joan Raventós —un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya i president del Parlament de Catalunya entre 1995 i 1999—, que va anar seguida de la celebració de tres seminaris per a la formació del jovent dels Països Catalans al Desert de les Palmes, a Riells del Montseny i a Sant Joan de Penyagolosa.


Joan Fuster i els Països Catalans

A poc a poc, es va professionalitzar com a articulista i va deixar la lírica que li havia obert el camí dels diaris. Va tocar molts temes, però sempre de forma dialògica, amb sintaxi breu i un estil que imitava la conversa. Amb un to distanciat i escèptic, Fuster es qüestionava les seues creences per poder qüestionar el món que el rodejava.

L’escriptor alcoià Manel Rodríguez-Castelló veu les seues reflexions com a una invitació a “repensar aquest país i aquesta gent que som”. Anima a “replantejar-nos les preguntes que Fuster deixà en l’aire, no des de la vacuïtat de l’incondicional ni la histèria de l’irracionalisme, sinó des de la serenitat i amb el mateix sentit de responsabilitat històrica”; així com a rellegir les obres de Fuster com “coses ben vives”, que lleven la pols “de la desmemòria oficialista i el derrotisme” i ofereixen un “saludable exercici espiritual de reflexió col·lectiva”.

Fuster va recórrer, poble a poble, tot el País Valencià com a treball previ a la publicació de l’obra El País Valenciano, en 1962. Va mirar el país des d’una perspectiva crítica, tot registrant observacions sociopolítiques diferents. Així, va crear la guia per a viatgers amb el segell fusterià de revisions històriques, acotacions de perfils psicològics i costums amb una prosa delicada. Rutes arreu del país amb la subjectivitat de l’autor, que cal complementar amb la nostra.

Fuster va ser el gran intel·lectual del segle XX, de llibertat de pensament, de reflexió il·lustrada i moderna, però també de memòria històrica per i des del civisme col·lectiu del poble valencià. “Ha estat el pont entre l’Europa racionalista i moderna i un País Valencià agrari i precrític”, descrivia el filòsof i polític Josep Lluís Blasco i Estellés

“Tant se val que el lloc siga gran o menut: no es tracta d’extensions, sinó de límits, i més que d’espais, de gent. Poble rural i sedentari. Íntimament arrelats a la mateixa terra”, deia Fuster. Manel Rodríguez-Castelló veia en aquesta guia una crítica a un sedentarisme explicat des del ruralisme i la desarticulació col·lectiva. Per a ell, es tracta d’una crítica a la falta d’interès de la gent valenciana —només interessada en destins exòtics— pels viatges de proximitat, per les coses pròpies; així com a l’estandardització de les relacions i la inversió del temps lliure en tendències consumistes i capitalistes. Vida moderna, cosmopolita, ciutadana, que ha acabat inundant el territori; i la conseqüència és una desvinculació de les arrels. Part de la societat valenciana no coneixia el seu país ni la seua comarca, fet que s’agreujava per un aïllament fruit del turisme europeu, que convertia les ciutats costaneres en un indret consumista, i ja augmentava l’escletxa de les desigualtats entre l’interior i el litoral.

La memòria forma part de la capacitat crítica, la reflexió, la cultura i la intel·ligència. L’estil fusterià combinava totes juntes amb molta sentenciositat. Al mateix temps, Manel Rodríguez-Castelló, qui va fer la ruta trenta anys després de la publicació del llibre, just l’any de la mort de Fuster; recull una mirada a la incitació i desfà tòpics falsament apologètics. Va trobar un paisatge humà i natural canviant, amb un fort impacte de la industrialització generalitzada; així com complex i contradictori; un paisatge on el devastador impacte d’un “mal traçat progrés” amenaça el territori de la societat valenciana.

Fuster va ser el gran intel·lectual del segle XX, de llibertat de pensament, de reflexió il·lustrada i moderna, però també de memòria històrica per i des del civisme col·lectiu del poble valencià. “Ha estat el pont entre l’Europa racionalista i moderna i un País Valencià agrari i precrític”, descrivia el filòsof i polític Josep Lluís Blasco i Estellés. A partir de 1960, va publicar els seus llibres amb més discurs polític: Qüestió de noms i, especialment, Nosaltres, els valencians, una reflexió sobre el passat, present i futur del País Valencià on proposa la seua reconstrucció nacional dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans, terme que va popularitzar. Així, va traçar un discurs que naixia de la seua consciència i responsabilitat amb el poble i la identitat, amb l’objectiu de trencar el silenci que es dibuixava entre el Principat i el País Valencià.


Matar Joan Fuster

Les seues idees es van alçar com a referent per als sectors d’esquerres i nacionalistes, que van prendre la seua figura com a un símbol de resistència. Açò va comportar que fora objectiu de la violència de la ultradreta, en plena Batalla de València, durant el període de la Transició espanyola. En l’any 1978, va sofrir un primer atemptat, i en 1981, un altre. El llibre Matar Joan Fuster, de Francesc Bayarri, destaparia, en 2018, que el segon atemptat, que sempre s’ha vinculat a l’extrema dreta, només es va investigar durant 29 dies abans de ser arxivat, i la Policia no va arribar a interrogar cap sospitós. L’autor del llibre relata que es van emprar tècniques i material terrorista, i fins i tot, en diverses entrevistes, Bayarri va arribar a afirmar que podria haver sigut “la major massacre de l’època”. Ni després de la seua mort el van deixar tranquil. En 1997, un grup de persones va profanar la seua tomba del cementiri de Sueca.

​La ideologia traçada per Joan Fuster com a doctrina política per al valencianisme, coneguda com a fusterianisme, ha marcat la història política i social dels Països Catalans. Segons el poeta saforenc Josep Piera, “ens transforma una perifèria provinciana en una il·lusió de futur, en un país a fer”. Aquest escriptor, que escrivia sobre l’enfrontament ideològic que va sorgir durant la transició del franquisme a la democràcia, parla d’una realitat que “despertà un interès que abans no es tenia”. En 1983, Fuster va començar a exercir a la Universitat de València com a professor d’Història de la Llengua. Després, es va doctorar en Filosofia, i va començar a tenir una vida més tranquil·la. “Són els anys d’un Fuster decebut, menys irònic o simplement a l’expectativa de les noves generacions”, relata Piera. Unes noves generacions que, trenta anys després de la seua mort, encara descobreixen la seua publicació Nosaltres, els valencians i aprenen a “fer política” des d’àmbits molt diversos. Com deia Fuster, “ja s’ho fareu”.




Autor font: Directa.cat