Juny 21, 2022
Per Direta
210 vistes

Un aforisme és una sentència breu, concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. Una frase que fa pensar, en definitiva. Aquesta forma d’expressió no sempre ha estat considerada un gènere. Els primers aforismes estudiats com a tal s’atribueixen a Hipòcrates, metge de l’Antiga Grècia; i durant els períodes del Renaixement i la Il·lustració van ser especialment conreats. Als Països Catalans, aquest gènere fou molt utilitzat durant els segles XIII i XIV, però no tingué un desenvolupament important fins al segle XX, gràcies a figures com Joan Fuster. Intel·lectual de referència del valencianisme polític i cultural contemporani i autor d’una vastíssima producció escrita, Fuster va ser un dels grans mestres dels aforismes. Els seus llibres constitueixen un recull de sentències colpidores que han marcat els àmbits més diversos de la política, la cultura o les identitats col·lectives dels pobles de parla catalana.

L’obra de Fuster ha estat conformada per grans títols, com ara Nosaltres, els valencians, que han influenciat diverses generacions d’arreu de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Gràcies al llegat de la seua obra, que ha estat àmpliament estudiada, el seu compromís amb la llengua i la cultura dels territoris catalanoparlants i la seua lluita per la unitat dels Països Catalans han arribat fins hui dia, superant la batalla cultural i política contra qualsevol pensament capaç de replantejar els marcs territorials de l’Estat espanyol.

Per tal de commemorar la seua figura, tant la Generalitat de Catalunya com la Valenciana i el Govern de les Illes han declarat l’any 2022 com a Any Joan Fuster i han organitzat diferents actes de record. Just el dia que es compleixen tres dècades de la seua mort i amb motiu de l’Any Joan Fuster, la Directa fa un recull d’alguns dels aforismes que va deixar impresos, i els analitza a través de la veu de sis referents de la cultura dels Països Catalans i del patrimoni intel·lectual de Joan Fuster.

Pau Viciano, historiador

“Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’”.

Hi ha una afirmació de Fuster més exposada a la desqualificació doctrinària o essencialista? Triar aquesta mena d’aforisme és reivindicar els seus escrits cívics. Però, no sols pel valor de la proposta, sinó per remarcar la unitat de fons de tota la seua obra. Ara sembla de bon to redescobrir l’assagista d’idees generals, per dir que el millor Fuster ha quedat eclipsat pel pensador o agitador polític. En realitat, la seua obra cívica té la mateixa qualitat literària que els assaigs de temes “normals”. Fins i tot, en un pamflet com El blau en la senyera, per afirmar que els primers valencianistes, encara desorientats, van sorgir d’una Renaixença ja esgotada, ho diu així: “El ‘valencianisme polític’, que germinà, com un cuc desafiant, sobre el cadàver del poeta Llorente, tardà a obrir els ulls”. La imatge, brutal, no pot ser més literària. En qualitat d’escriptura –i raó ètica— Nosaltres, els valencians, valga la simplificació, no pot diferenciar-se de Diccionari per a ociosos.

Maria Isona, fundadora del col·lectiu Reconstruint Fuster i membre de la Comissió Cívica Centenari Joan Fuster

“La veritat –els fets constatables i explícits–, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment”.

La meua frase preferida de Fuster pertany a Nosaltres, els valencians, el llibre que va haver d’escriure, el seu llibre més emblemàtic per a bé i per a mal, però sense el qual el País Valencià no seria el mateix, com tampoc ho serien els Països Catalans. L’assaig historicopolític és una part fonamental del llegat fusterià, perquè aporta coneixement històric, anàlisi crítica i propostes de redreçament. Entre les obsessions de Fuster, hi ha la de contribuir a la reconscienciació del nostre poble, i malauradament, tot i les revisions i les pretensions d’alguns d’enviar aquest llibre al calaix de l’oblit, moltes de les motivacions que van incitar a la seua escriptura són vigents, com també ho són les idees que arreplega i la seua capacitat detonant.

Obligada lectura, per tant –i no únicament per als catalans que vivim al País Valencià–, per a conèixer-nos millor i carregar-nos de raons per a l’acció. Al capdavall, com va dir Josep Fontana, l’estudi de la història ha de servir-nos per a combatre la desesperança i refundar la utopia.

Antoni Rico, historiador especialitzat en el pensament fusterià

“Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les –i només perquè hi estan”.

Triar un aforisme o reflexió de Joan Fuster entre el mar d’idees que ens deixà és molt difícil. Sempre dic que Fuster avui dia seria un gran tuitaire. Dels més perspicaços, aguts i mordaços. Un gran influencer, però també un hater. La reflexió que he triat, que es pot trobar a Consells, proverbis i insolències, és d’un calat social i polític inqüestionable. Què són les lleis, per a què serveixen i, sobretot, a qui són útils. Vivim uns temps intensos en què el poder executiu, judicial i legislatiu coexisteixen en una mena d’estat de coses; on la ciutadania vota cada quatre anys i després els jutges decideixen com es legisla i s’executa el poder. Des del judici del “procés” a la imposició del 25 %, passant per l’anul·lació de les lleis socials que ha tirat endavant el Parlament de Catalunya o la imposició de la matèria de Religió contradient a la Conselleria d’Educació valenciana, la justícia ens fa la política. Perquè, parafrasejant Fuster, podríem dir que “la política, o la fas o te la fan”… els jutges.

Maria Conca, escriptora, lingüista i militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)

“L’entusiasme? No serveix per a construir una casa, ni per a escriure un llibre o llaurar un camp, ni tan sols per a jugar al futbol. A base d’entusiasme només es pot cantar –i encara malament”.

M’agrada l’assaig fusterià, perquè amb la seva manera d’examinar un problema, de qüestionar un fet, d’agitar idees, de desinfectar-les de tòpics, de burlar-se’n, és l’antítesi del dogmatisme. I, sobretot, perquè em fa pensar i em colpeix, però també em fa somriure o riure a boca plena.

En aquest aforisme, Fuster agafa el mot entusiasme –exaltació de l’ànima, admiració apassionada–, el sotmet a examen i ens fa veure que no aprofita per a cap treball, ni manual ni intel·lectual ni tan sols esportiu. A molt estirar, per cantar. I rebla el clau, quan diu irònicament: i encara malament.

Fuster, com a bon humanista coneixedor dels clàssics, sap que per a Plató entusiasme és “exaltació de l’ànima sota inspiració divina”. Així, des d’un punt de vista materialista, Plató i la inspiració divina han quedat igualment qüestionats.

Antoni Miró, pintor i amic de Joan Fuster

“Quan el pintor pinta, el món creix”.

És l’aforisme que, entre altres, Joan Fuster em va regalar el 1965 per a un catàleg. Amb aquesta frase expressava la seva bona voluntat per ajudar els joves pintors i assenyalar que l’art és important i que la cultura és indispensable i humanitzadora. Un pont ben ample per a socialitzar a les persones, fer-les créixer per mitjà de la cultura, com a únic camí per a millorar l’espècie i les relacions saludables i entenedores. Un art que no devia renunciar a la política, perquè “la política, o la fas o te la fan”, i sempre és millor participar conscientment, amb el tarannà solidari, per a esbrinar un futur feliç.

Núria Cadenes, periodista, escriptora i una de les fundadores de l’organització juvenil independentista Maulets

“Els aforismes –els meus, com els de tothom– són sempre falsos. Intrínsecament falsos. I aquest també”.

Sempre hi ha un aforisme de Fuster que t’explica la vida. La vida complicada. Que te l’explica o que te la interroga. Per això m’agrada aquesta paradoxa: que tots els aforismes són falsos, que aquest també, i que, per tant, no ho són. I aquest tampoc. I viceversa. Que no et creguis res per ganes o per necessitat de creure. Reivindica el dubte, practica la racionalitat, no t’oblidis mai de viure. I no perdis la consciència crítica de les pròpies i humanes limitacions. Joan Fuster va ser capaç de fer les preguntes pertinents, de treure a la palestra els temes clau (també nacionalment clau), de cercar-hi respostes, d’assumir que no sempre n’hi ha. I ho va fer amb aquella brillantor característica que ens continua enlluernant: per la capacitat de síntesi i destil·lació i explicació, pel devessall d’incitacions que generen els seus textos, també quan es condensen en aforisme. També o sobretot. Perquè és que no imparteix doctrina: fa pensar.




Autor font: Directa.cat