Novembre 16, 2021
Per Direta
265 vistes


Amb la COVID hem perdut moltes coses, cert. N’hem valorades d’altres, sí, potser, però les importants les hem oblidades ben aviat. Potser no tots i cadascú de nosaltres, però sí, i a grans trets, els responsables de les decisions polítiques a les nostres Illes enfocats, obsessionats diria jo, amb la recuperació de la “normalitat” prèvia a la COVID-19. Sembla que hagin perdut completament el nord i ens costa entendre tot un seguit de decisions polítiques que van sent notícies aquestes darreres setmanes a casa nostra.

Aquest mateix dilluns sense anar més lluny, hem despertat amb l’anunci que el Govern segresta, literalment, l’Impost de Turisme sostenible, conegut popularment com la famosa ecotaxa a les Illes. Ja sabeu, aquell impost que paguen els turistes per nit que s’allotgen als establiments de les Illes (o no turistes, perquè jo també la pago si vaig uns dies a un càmping de Menorca, perquè a Mallorca no en tenim de càmpings, però no entraré en detalls per no avorrir, perquè això dona per una columna sencera). En definitiva, un impost d’estades turístiques. Doncs bé, el Govern va establir-lo per Llei (Llei 2/2016, de 30 de març, de l’Impost sobre estades turístiques a les Illes Balears i de Mesures d’Impuls del Turisme Sostenible) i va desenvolupar tot un reglament per a la seva aplicació. Una llei i un reglament que han generat no poques controvèrsies, denuncies i queixes públiques de les entitats socials que suposadament participam del Ple del comitè executiu i del Ple de la Comissió de l’Impost.

Aquest mateix dilluns sense anar més lluny, hem despertat amb l’anunci que el Govern segresta, literalment, l’Impost de Turisme sostenible, conegut popularment com la famosa ecotaxa a les Illes

Des de bon principi s’han pervertit els objectius propis de la Llei, i s’han articulat propostes, de Pla anual i d’inversions, fent cas omís als mecanismes de participació prevists a la Llei i al Reglament i, a més, amb vots ponderats, de manera que sempre es garanteix que la proposta del Govern sigui la que tira endavant per molts de vots en contra que es generin dins del Ple. Un autèntic despropòsit.

Ara, no només això, sinó que el Govern decideix unilateralment que els fons que es recaptin en el proper exercici seran per despeses COVID i que “la sostenibilitat” ja la finançaran els fons Next Generation. Uns fons europeus, que ja sabem que estan enfocats majoritàriament a inversions en noves infraestructures i digitalització, no pensants, en absolut, per disminuir les vulnerabilitats d’un model socioeconòmic que necessita reinventar-se i avançar-se a escenaris de futur cada cop més immediats i desencoratjadors derivats de la crisi climàtica, ecològica i de recursos a escala global. La cara d’estupefacció que ens queda amb la notícia se suma a la indignació, generalitzada a xarxes i mitjans, perquè una part d’aquest impost, gairebé mig milió d’euros, s’ha destinat a finançar una súper gala de Los 40 Principales, a la que també s’hi varen sumar doblers públics del Consell de Mallorca (350.000 euros) i l’Ajuntament de Palma. La justificació del Govern: comarketing (que jo personalment, no sé ni què vol dir) i desestacionalització turística (?). Estupefacció i indignació a parts iguals. Evidentment, sense que per tot això, no s’hagi convocat ni un sol Ple de la comissió, ni que fos per informar.

Per acabar-ho d’arrodonir, el mateix dia ens sorprèn la notícia que l’Ajuntament de Palma, per la seva banda, promou una campanya on convida a la societat a compartir quins són els teus espais de gaudi quan necessites pau, quins són els teus comerços preferits, quins llocs t’enamoren de la teva ciutat… i tot, per crear una guia perquè els turistes puguin visitar-los! Sense paraules.

El món s’enfronta a una escassesa creixent de recursos i matèries primeres, els efectes del caos climàtic ja són una evidència, però el curtterminisme polític segueix entestat en inversions, creixement i turistes

Tot això després d’una setmana en què la nostra presidenta i part del Govern es traslladava a la World Travel Market de Londres per assegurar que a la temporada vinent recuperarem els turistes britànics que vàrem tenir el 2019; s’anunciava que el Govern retardava a 2023 els imposts a grans bucs i empreses contaminants previstos a la Llei de Canvi Climàtic i Transició energètica, quan les taxes per gravar les emissions ja acumulen quatre anys de retard. La tempesta Blas ens advertia que no podem mirar cap a una altra banda i seguir ignorant els avisos: Blas, Glòria, COVID, etc.

I mentre, a Glasgow es confirmaven les pitjors notícies que es podien esperar en relació amb compromisos reals, finançament i determinació immediata per fer front a la crisi climàtica global.

Tot plegat sembla una carrera de suïcides obsessionats a accelerar el col·lapse definitiu, a l’estil d’un dels relats esbojarrats de la darrera comèdia dramàtica de Wes Anderson, The French Dispatch. Vivim a unes Illes del Mediterrani. Som zero suficients des del punt de vista de seguretat alimentària, energètica i econòmica. El món s’enfronta a una escassesa creixent de recursos i matèries primeres, els efectes del caos climàtic ja són una evidència, però el curtterminisme polític segueix entestat en inversions, creixement i turistes. Res de planificar una transició cap a nous escenaris socials i econòmics preveient la urgent i necessària adaptació a uns canvis que ja estan més que anunciats i advertits i que no són precisament encoratjadors. O posam la vista una mica més enllà, amb una mirada àmplia amb la justícia social i climàtica com a eixos d’actuació, o acabarem immersos -si no ho estam ja- en un drama sense comèdia.




Autor font: Directa.cat