Novembre 27, 2020
Per Solidaridad Obrera
232 vistes


[CAT]

El dia 30 d’octubre de 1910 donava principi l’II congrés de Solidaritat Obrera i constitucional de CNT, en el palau de Belles arts de Barcelona. Deixem aquí el comunicat de Anselmo Lorenzo que ens recordi, en un acte de memòria absolut, d’on venim i potser, cap a on anem:

“Companys: triats per la confiança dels vostres companys associats, cadascun sou l’expressió del pensament dels vostres representats i ressò també de les aspiracions del proletariat en general. Celebrareu un pacte destinat a influir en la marxa sempre progressiva de la humanitat. Davant vosaltres el llibre de la història presenta una pàgina en blanc; prepareu-vos a omplir-la amb l’honra per a vosaltres, amb profit per a tots, presents i futurs.

Heu après sociologia en les tristes aules de l’explotació del salari, resum de l’esclavitud i de la servitud. Cadascun dels vostres coneixements experimentals és resultat d’un dolor. La vostra ciència no és tota adaptació del pensament aliè escampat per la impremta, és en gran parteix rebel·lia enèrgica contra aquest abominable dret d’accessió atorgat fa segles pel legislador romà als propietaris, als usurpadors de la riquesa natural i social. Sabeu, no per exercici de la memòria, sinó per excitacions del fuet capitalista, que us assetja, fent-vos ensopegar amb la duresa autoritària, amb la cobdícia agiotista i amb totes les plagues de la misèria. Sou, no ja el quart estat que va quedar irredento en 1789 i al qual pretén aburgesar la democràcia social i el radicalisme polític; sou menys encara per a la societat present, encara que sigueu molt per a la societat futura; sou els obrers despullats del relativament noble caràcter d’artesans, convertits en peons, en restes de l’antiga indústria que es transforma successivament en accessoris de la màquina i en “unemployed”, obrers desocupats, sense jornal, sense pa, sense llar, sense amor, sense terra que trepitjar, que sobren, que destorben, que moren en un racó, en un transatlàntic o en el camp erm d’una colònia aliena.

Sou doncs el que es diu la més baixa capa social, la que sustenta totes les restants, cadascuna de les quals participa relativa i proporcionalment del privilegi. Pel mateix esteu excepcionalment capacitats per a la gran obra humana: la reorganització de la societat sobre la base de la participació de tots en el patrimoni universal, la contribució de tots a la producció i la distribució racional dels productes; perquè si és veritat, jutjant a l’home que on està el seu tresor està el seu cor, vosaltres, que el seu positiu bé està en l’avenir, que no exploteu a ningú, que a ningú enganyeu, que no deixeu al vostre pas cap víctima, que no teniu el menor avantatge en l’antagonisme general d’interessos que caracteritza la societat i que practiqueu l’associació per a fins redemptors, podeu establir les bases de la societat definitiva.

Llibertat; l’individu en la plenitud de la seva consciència i del seu sentiment, lliures el cor i el cap per a la determinació racional i potencial de la voluntat; els individus en lliure pacte per a portar el seu pensament, la seva voluntat i la seva acció als últims límits del possible, això és el sindicalisme; això heu de ser vosaltres; això ha de ser el vostre congrés, perquè d’ell brolli la llum i la força que elevi al proletariat, recompensa de tants segles de tirania, a la condició de salvador i regenerador de la humanitat.

Així com l’àtom o la part invisible d’un cos té la seva vida, la seva autonomia i la seva regularitat, i de les de tots ells resulta la normalitat d’un ésser, així també la societat ha de reflectir la satisfacció de cada infant, de cada home, de cada dona, de cada ancià com a grandiós resum de bondat i de bellesa en aquest món que habitem.

Atreviu-vos a manifestar la vostra veritat als privilegiats del món, ja que tots ells, sense distinció de color, creença ni nacionalitat, per lluny que es trobin i malgrat les fronteres i de les mars, imposa a cadascun de nosaltres la seva socaliña rentística en els materials, en els transports, en les duanes, en el canvi, ja que són amos de parcel·les del món, i per dret d’accessió, dels fruits naturals, dels fruits industrials i dels fruits civils. Digueu-los, perquè alhora s’assabentin tots els treballadors que fins i tot vegeten en la insolidaritat, que voleu ser homes en l’amplitud que la naturalesa i la societat poden desenvolupar el tipus humà; que el Sindicalisme, la força econòmica, ha de reemplaçar a la força política i autoritària dels estats; que la humanitat ha entrat en nova via; que la societat ha de conformar-se amb l’home, no l’home amb la societat, i que s’aproxima el dia en què el dret es reconegui amb la sola presència de l’individu i no amb la inscripció en el Registre de la Propietat.

Inspirats en el més pur criteri, amb la mira posada en l’ideal d’unitat i d’integritat humana, resoleu els assumptes a l’ordre del dia del congrés; creeu una organització extensa i poderosa que reculli totes les iniciatives individuals i reuneixi la força i la intel·ligència del número, i mereixereu l’aprovació i l’estima fraternal dels vostres companys. Salut.”

Anselmo Lorenzo

[CAST]

El día 30 de octubre de 1910 daba comienzo el II Congreso de Solidaridad Obrera y constitucional de CNT, en el Palacio de Bellas Artes de Barcelona. Dejamos aquí el comunicado de Anselmo Lorenzo, que nos recuerda, en un acto de memoria absoluto, de donde venimos y quizá hacia dónde vamos:

“Compañeros: elegidos por la confianza de vuestros compañeros asociados, cada uno sois la expresión del pensamiento de vuestros representados y eco también de las aspiraciones del proletariado en general. Vais a celebrar un pacto destinado a influir en la marcha siempre progresiva de la humanidad. Ante vosotros el libro de la historia presenta una página en blanco; preparaos a llenarla con la honra para vosotros, con provecho para todos, presentes y futuros.

Habéis aprendido sociología en las tristes aulas de la explotación del salario, resumen de la esclavitud y de la servidumbre. Cada uno de vuestros conocimientos experimentales es resultado de un dolor. Vuestra ciencia no es toda adaptación del pensamiento ajeno esparcido por la imprenta, es en gran parte rebeldía enérgica contra ese abominable derecho de accesión otorgado hace siglos por el legislador romano a los propietarios, a los usurpadores de la riqueza natural y social. Sabéis, no por ejercicio de la memoria, sino por excitaciones del látigo capitalista, que os acosa, haciéndoos tropezar con la dureza autoritaria, con la codicia agiotista y con todas las plagas de la miseria. Sois, no ya el cuarto estado que quedó irredento en 1789 y al que pretende aburguesar la democracia social y el radicalismo político; sois menos todavía para la sociedad presente, aunque seáis mucho para la sociedad futura; sois los obreros despojados del relativamente noble carácter de artesanos, convertidos en peones, en restos de la antigua industria que se transforma sucesivamente en accesorios de la máquina y en “unemployed”, obreros desocupados, sin jornal, sin pan, sin hogar, sin amor, sin tierra que pisar, que sobran, que estorban, que mueren en un rincón, en un transatlántico o en el campo yermo de una colonia ajena.

Sois pues lo que se llama la más baja capa social, la que sustenta todas las restantes, cada una de las cuales participa relativa y proporcionalmente del privilegio. Por lo mismo estáis excepcionalmente capacitados para la gran obra humana: la reorganización de la sociedad sobre la base de la participación de todos en el patrimonio universal, la contribución de todos a la producción y la distribución racional de los productos; porque si es verdad, juzgando al hombre que donde está su tesoro está su corazón, vosotros, cuyo positivo bien está en lo porvenir, que no explotáis a nadie, que a nadie engañáis, que no dejáis a vuestro paso víctima alguna, que no tenéis la menor ventaja en el antagonismo general de intereses que caracteriza la sociedad y que practicáis la asociación para fines redentores, podéis sentar las bases de la sociedad definitiva.

Libertad; el individuo en la plenitud de su conciencia y de su sentimiento, libres el corazón y la cabeza para la determinación racional y potencial de la voluntad; los individuos en libre pacto para llevar su pensamiento, su voluntad y su acción a los últimos límites de lo posible, eso es el sindicalismo; eso habéis de ser vosotros; eso debe ser vuestro congreso, para que de él brote la luz y la fuerza que eleve al proletariado, recompensa de tantos siglos de tiranía, a la condición de salvador y regenerador de la humanidad.

Así como el átomo o la parte invisible de un cuerpo tiene su vida, su autonomía y su regularidad, y de las de todos ellos resulta la normalidad de un ser, así también la sociedad ha de reflejar la satisfacción de cada infante, de cada hombre, de cada mujer, de cada anciano como grandioso resumen de bondad y de belleza en este mundo que habitamos.

Atreveos a manifestar vuestra verdad a los privilegioados del mundo, puesto que todos ellos, sin distinción de color, creencia ni nacionalidad, por lejos que se hallen y a pesar de las fronteras y de los mares, impone a cada uno de nosotros su socaliña rentística en los materiales, en los transportes, en las aduanas, en el cambio, puesto que son amos de parcelas del mundo, y por derecho de accesión, de los frutos naturales, de los frutos industriales y de los frutos civiles. Decidles, para que a la vez se enteren todos los trabajadores que aun vegetan en la insolidaridad, que queréis ser hombres en la amplitud que la naturaleza y la sociedad pueden desrrollar el tipo humano; que el Sindicalismo, la fuerza económica, ha de reemplazar a la fuerza política y autoritaria de los estados; que la humanidad ha entrado en nueva vía; que la sociedad ha de conformarse con el hombre, no el hombre con la sociedad, y que se aproxima el día en que el derecho se reconozca con la sola presencia del individuo y no con la inscripción en el Registro de la Propiedad.

Inspirados en el más puro criterio, con la mira puesta en el ideal de unidad y de integridad humana, resolved los asuntos a la orden del día del congreso; cread una organización extensa y poderosa que recoja todas las iniciativas individuales y reúna la fuerza y la inteligencia del número, y mereceréis la aprobación y el aprecio fraternal de vuestros compañeros. Salud.”

    Anselmo Lorenzo



Autor font: Lasoli.cnt.cat