Novembre 15, 2022
Per Direta
125 vistes

No stop signs
Speed limit
Nobody’s gonna slow me down

“Highway to hell”, AC/DC

Mitjans de novembre i el fred encara no ha tret el cap. Impossible no pensar en com serà el proper juliol, o el novembre d’aquí deu o vint anys. Potser llavors el mar, el sol i l’aire que hem conegut, que encara gaudim, seran el nostre pitjor enemic. El secretari general de Nacions Unides no ha pogut ser més clar en la inauguració de la COP 27, a Egipte: “Estem en una autopista a l’infern climàtic amb el peu a l’accelerador”. Amb el peu a l’accelerador del tot: se suposa que calia rebaixar les emissions el 2030 un 45% respecte a les del 2010, però en comptes de rebaixar-les, les augmentarem. Llàstima que aquestes advertències tan brutals es facin amb el logo de Coca-Cola al darrere. Res pot semblar greu ni seriós amb el logo de Coca-Cola al darrere.

Va ser escoltar a míster secretari general i no poder treure’m del cap a AC/DC i el seu “Highway to hell”. Coses de vella rockera. Highway to climatic hell. Si fa una setmana dues personetes es colaven al Prado i pintaven un “+1,5 C” entre les dues majas de Goya (Goya ho aprovaria segur), ara dos activistes han actuat a Barcelona (ja trigaven) i han tirat sang i petroli de mentida a sobre de la rèplica d’un sarcòfag del Museu Egipci, i s’han enganxat a unes vitrines amb una pancarta que deia “COPa Cola +2,5 º”. Calia tot això per cridar l’atenció sobre la inutilitat de les cimeres del clima? Vist l’espai que li estan dedicant els mitjans a la guerrilla del Super Glue-3, la resposta és que sí. Que calia. Tant com recordar que a Egipte s’han prohibit les manifestacions. I que el que fan els activistes és tacar no atacar, i que aquesta mena d’accions sobre obres d’art han existit sempre, que formen part de la mateixa història de l’art i que, molts artistes les consideren, de fet, una pràctica artística.

El que fan els activistes és tacar no atacar, i que aquesta mena d’accions sobre obres d’art han existit sempre, que formen part de la mateixa història de l’art i que, molts artistes les consideren, de fet, una pràctica artística

Els han dit ecoagressors, vàndals o indesitjables per denunciar que les COP són unes caríssimes exhibicions d’hipocresia, i ara els grans museus reforcen la seva seguretat. Aquí ja vam comprovar amb el Macba i el CAP del Raval que es pot tenir una enorme sensibilitat artística i molt poca o cap sensibilitat social. Menys, mediambiental. Darrere els grans museus sempre estan les fundacions de les grans empreses contaminants i dels grans bancs que continuen apostant per invertir en energies fòssils: el BBVA, La Caixa, Iberdrola, Amazon, el Santander, Iberia. Qui falta a la llista? Calla! Repsol! Els activistes d’End Fossil van acampar al pati de la UB per demanar, entre d’altres, que la universitat es desvinculés de Repsol i del seu academic washing de manual, en finançar la Càtedra de Transició Energètica. El llop guardant les ovelles. Aquests joves, després d’una setmana, han arrencat a l’equip rectoral una nova assignatura de crisi ecosocial (“un pas essencial per començar a preparar-nos”), i el compromís de traslladar a la resta de rectors la necessitat de replantejar-se aquestes càtedres perverses a la universitat pública. Molt més que moltes comissions d’experts en sostenibilitat.

Highway to -climatic- hell. Com diu Yayo Herrero, l’economia convencional és un deliri. Un deliri en guerra amb la vida que s’entesta a créixer indefinidament sobre una base física que té límits. Que apostata de la ciència i ni recula ni reconeix el seu fracàs, malgrat que estigui causant un ecocidi vertiginós. Davant tenen, però a moltes entitats, també a casa nostra, que treballen per aconseguir que s’inclogui  aquest delicte al Codi Penal: “Qualsevol acte il·lícit o arbitrari perpetrat sabent que existeixen grans possibilitats que causi danys greus o que siguin extensos en el medi ambient serà categoritzat com a ecocidi”. Agressores i ecocides són totes aquestes empreses, tots aquests bancs que ja saben que causen danys greus al medi ambient i no pensen deixar de fer-ho, sinó maquillar-ho. I totes les universitats i institucions que hi col·laboren. La resta és desobediència civil i autodefensa climàtica.

Agressores i ecocides són totes aquestes empreses i tots aquests bancs que ja saben que causen danys greus al medi ambient i no pensen deixar de fer-ho, sinó maquillar-ho. I totes les universitats i institucions que hi col·laboren

A finals de l’any passat, The Lancet va publicar els resultats d’una macroenquesta sobre l’ecoansietat que es va fer a 10.000 nens i joves d’entre 6 i 25 anys de 10 països molt diferents (del Regne Unit a Nigèria), i els resultats eren una impugnació total al sistema. El 75% dels enquestats consideraven que el futur era aterridor i el 56% que la humanitat estava condemnada. La investigació concloïa que aquestes pors estaven directament relacionades amb la convicció que els governs no farien res per canviar-ho. Les generacions que hauran de lidiar amb les conseqüències del que avui es decideixi (o no) no hi confien massa. Com serà créixer pensant que tot anirà a pitjor? Com s’ho faran per tenir vides plenes o amb sentit? Ben difícil. Ningú amb fills, nebodes o nets hauria de quedar-se tan tranquil ni obviar la seva responsabilitat, i alguna cosa caldrà fer amb aquest neguit.

En contra del que cantava AC/DC i que encara sembla l’himne de tants polítics i empresaris (de tots els que volen ampliar l’aeroport, per exemple), sí que hi ha senyals de stop i límits de velocitat. Des de fa almenys 50 anys, quan es va publicar l’Informe Meadows i ja parlava dels límits del creixement. Avui ens ho tornen a recordar els i les activistes pel clima. Agraïment etern per arriscar la seva tranquil·litat amb aquestes accions sorpresa. I als periodistes que ens ho fan saber. Els activistes ens recorden els senyals i també que el president Aragonès va prometre el mes de setembre una Assemblea Ciutadana pel Clima el 2023, i amb tot el guirigall polític no hem tornat a sentir-ne parlat. Quan i com l’Assemblea? Les activistes ens recorden, sobretot, que ni el millor col·legi, ni la millor alimentació, ni els millors metges evitaran un futur complicat als nostres nens i nenes. Res del que individualment podem donar-los. Potser el nostre compromís social i polític és la millor herència que podem deixar-los. Potser la millor manera d’estimar-los de debò és organitzar-nos més i millor. Exigir canvis reals i immediats. I animar els nostres joves a organitzar-se i a protestar. A exercir el seu dret a la legítima defensa.




Autor font: Directa.cat