Juliol 15, 2021
Per Direta
310 vistes


En l’altiplà guatemalenc, viu el poble Maia KIché, d’on és la indígena, defensora dels drets humans i de la Mare Terra, Leiria Teresa Vay. Lluitadora pels drets laborals, de les dones i pel territori, Vay forma part del Comité de Desenvolupament Camperol (CODECA), un moviment social amb implantació arreu de tota Guatemala. Son pare, Mauro Vay, fundà aquest moviment l’any 1992. Fruit de la seua militància, ha patit moltes violències i s’han obert diversos processos penals en contra seua. Ara, es troba a l’Estat espanyol, sota el programa de protecció de Defensores de Drets Humans del País Basc, i en els darrers dies ha visitat València per explicar la repressió que es viu a Guatemala.


Com són els teus inicis en la militància política?

Vaig nàixer l’any 1978 i, justament, els anys huitanta van ser els més sagnants a Gautemala. Mon pare es va vincular a la lluita per conquerir drets laborals; van fer una vaga i els van perseguir en helicòpter per tractar de matar-los. A ell i al seu compare no els van matar, però a la resta els van assassinar. Després d’això, van assassinar el meu avi matern perquè els donava molt de suport. Quan jo tenia 3 anys, ma mare va tenir un pressentiment, i un dia ens va dir que havíem d’anar-se’n de casa. Vam marxar i, poc després, va arribar l’exèrcit a casa nostra. Va emportar-se’n tot el que teníem, ens vam quedar només amb la roba que portàvem posada. Després, vam haver de viure amagades, perquè no sabíem quan podia tornar a vindre l’exèrcit a casa. I ens vam refugiar a la muntanya fins que jo vaig complir 7 anys. Per això, he desenvolupat un caràcter tímid, perquè no parlava amb ningú, i perquè ma mare, sempre que estàvem amagats, em deia: “Calla, no parles!”, perquè no ens descobrira l’exèrcit. Abans d’amagar-nos, van assassinar també el germà del meu iaio, la dona del meu oncle i la meua cosina, que en eixe moment tenia 7 anys. I això són coses que et marquen. Quan vam tornar al poble, just en temps de l’amnistia, jo vaig entrar a l’escola. Malgrat tot, mon pare va continuar lluitant. Junt amb 17 companys més que exigien terres i drets laborals van fundar CODECA. Jo passava la major part del temps amb mon pare. Ell a penes sabia llegir i escriure, per tant, sempre em deia que escriguera cartes, que prenguera notes i estava amb tot. Poc després em va proposar participar en un esdeveniment de joventut i, a partir d’eixe moment, vaig començar a participar fins hui. No sé dir-te quan va ser això ni quan vaig començar a agafar més responsabilitats, però m’agrada molt el que faig i això és el més important.


Quin és el teu treball com a integrant de la direcció política de CODECA?

“Vam haver de viure amagades, perquè no sabíem quan podia tornar a vindre l’exèrcit a casa. I ens vam refugiar a la muntanya fins que jo vaig complir 7 anys”

La direcció política és el nucli de direcció nacional del moviment, que està integrat per set persones, que són revalidades cada tres anys per l’assemblea. La funció de l’equip de la direcció política és assumir la conducció política del moviment, donant seguiment a les decisions de l’assemblea; però també fent anàlisi del context nacional, per impulsar la lluita d’acord amb això i per adequar-la i posicionar-la de cara a la nostra principal agenda, que és la confecció de l’Estat plurinacional per al “bon viure dels pobles”. CODECA és un moviment assembleari, i cada vegada tenim més presència en tot el país. Treballem des d’allò comunitari, regional i nacional i des de les nostres xarxes internes, que són jovent, dones i comunicadors comunitaris; per a fer una tasca comuna encaminada a la construcció de l’Estat plurinacional.


Sou optimistes amb el camí recorregut fins ara per a la construcció de l’Estat plurinacional per al bon viure dels pobles?

Tenim somnis. El 2012 vàrem fixar la construcció de l’Estat plurinacional en l’horitzó, perquè veníem de fer una reflexió prèvia i una avaluació crítica dels nostres avanços com a moviment. Ens vam adonar que si bé havíem guanyat terres per a algunes famílies camperoles, o havíem guanyat alguns processos legals i penals a favor d’alguns treballadors que estaven sent fortament explotats en les finques, les condicions de vida de les famílies no havien canviat, perquè qui tenien el control de l’Estat seguien sense moure’s. Ens havíem il·lusionat molt amb la incidència, pensant que així milloraríem la qualitat de vida de les famílies, però estàvem assistint a un retrocés en l’exercici dels drets, perquè cada vegada es vulneraven i es vulneren més drets a Guatemala. Ens vam il·lusionar molt quan vàrem signar la pau l’any 1996, però el que es va desenvolupar va ser una estratègia per obrir les portes del país a les empreses transnacionals, que van entrar per a saquejar els béns i recursos de la nació, per a sobreexplotar més a les famílies camperoles. L’únic que havíem aconseguit amb això era la despulla de les nostres terres, discriminació, racisme, sobreexplotació laboral, pobresa, i a l’hora d’exercir els nostres drets, major repressió i mort. Per això vam començar a lluitar, per ser subjectes de drets i reconèixer la Mare Terra també com a subjecta de drets. Quan vam iniciar el procés cap a l’Assemblea Constituent ens tractaven de bojos, i ens deien que no hi havia correlació de forces. Ens deien que això de pensar en canvis estructurals era una utopia. Després d’aquestes experiències, el desembre de l’any passat hi hagué moltes mobilitzacions pel pressupost estatal, que evidència que cada vegada la corrupció és major, i per a nosaltres va ser molt gratificant que altres persones, altres sectors i organitzacions, començaren a defensar el projecte de l’Assemblea Constituent. Al principi no ens volien donar la raó, i ens veien com a bojos. Sabem que açò és una acció a llarg termini, i ho plantegem com a un procés participatiu dels pobles, des dels pobles i des dels territoris. Nosaltres estem somiant i alhora estem lluitant per aconseguir allò que somiem.


Són l’extractivisme i les extensions de monocultiu la nova cara del colonialisme?

Totalment. Aquests projectes són una peça clau del colonialisme, perquè des que es va signar la pau i arribaren amb la idea de desenvolupament, amb la il·lusió de voler fer alguna cosa, ens estem adonant que ens deixen sense res. Malgrat això, el colonialisme també es difon des de l’escola, on ens diuen que allò que té valor, que és respectable, és la modernitat que ve des d’Europa. Els mitjans de comunicació també són colonialistes en la seua manera de posicionar les notícies i les persones. A banda, el que fan els projectes extractius és que les famílies no tinguen temps per a reflexionar, per a participar en col·lectius, perquè han d’estar dia a dia treballant. No poden fer més que treballar per menjar cada dia.

Lluitadora pels drets laborals, de les dones i pel territori, Vay forma part del Comité de Desenvolupament Camperol (CODECA), un moviment social amb implantació arreu de tota Guatemala |Ona Cano

Quan es va fer més evident el pes de la repressió?

Quan nosaltres estàvem construint idees des de les comunitats, però no teníem capacitat de comunicar, no passava res. Però, a mesura que anàvem creixent i tenint major pes en les comunitats, això anava incomodant més als sectors de poder, que van encetar una campanya de difamació i estigmatització contra el moviment. Aquesta campanya va agafar bastant força en 2014, quan l’expresident Otto Pérez Molina, que hui està en la presó per corrupció, va dir en una roda de premsa que “CODECA és un càncer que creix i que cal exterminar”. A partir d’aquest moment, creix la criminalització, l’estigmatització, l’empresonament de dirigents del moviment. En 2018 ens van acceptar l’instrument polític que junt amb altres organitzacions i col·lectius feia temps que estàvem creant. Ells preveien que ja no teníem temps a presentar-nos a les eleccions pels temps que exigeix el Tribunal Suprem Electoral i la llei electoral. Però, en dos dies vam convocar assemblees al llarg de tot el país, per poder fer-ho. Es va generar un gran odi cap a CODECA, per atrevir-se a passar tots els límits establerts per ells. Seguidament, en una roda de premsa, va eixir Jimmy Morales [expresident de la República de Guatemala], tal com havia fet l’anterior president, dient que en CODECA “érem delinqüents, que generem inestabilitat, subdesenvolupament”. I després d’això van començar els assassinats massius contra els dirigents de CODECA, amb la finalitat de frenar les lluites. Des de 2018 fins a l’actualitat han assassinat vint dirigents guatemalencs i en cap cas s’ha fet justícia. De fet, els assassinats els han emprat per a criminalitzar-nos més, acusant-nos que ens matem entre nosaltres. El que veiem és que no volen fer justícia, perquè el 9 de maig de 2019 van matar a Luís Marroquín, integrant de la direcció política de CODECA. A ell el van assassinar en el poble on s’anava a celebrar una assemblea de CODECA i on hi havia 1.500 persones. Abans de l’assemblea, va entrar a una llibreria a fer fotocòpies, i davant es va aturar el cotxe de l’alcalde. Van baixar els dos guardaespatlles, van disparar nou vegades contra el company, i se’n van anar. L’alcalde segueix lliure i els guardaespatlles no apareixen. Eixe és el problema que tenim en Guatemala. Per això jo també estic ací, per fer una tasca de denúncia de la repressió i donar a conèixer les nostres lluites, perquè nosaltres sabem que exigir drets per a la Mare Terra, exigir drets per a les treballadores, i apostar per la construcció d’un Estat plurinacional i pel bon viure dels pobles no és cap delicte, és més aviat un dret que hem d’aconseguir. Per les nostres lluites ens criminalitzen, ens estigmatitzen i ens reprimeixen perquè no avance el procés emancipatori dels pobles.


Creix la repressió contra les dones? Sotmetre-les és sotmetre la comunitat sencera?

Són diverses estratègies. Estan tractant d’atacar companys i companyes clau per al moviment. Malauradament, sotmetre les dones està molt lligat al fet de fer malbé la imatge de la mateixa companya. A un home li peguen una pallissa, el criminalitzen, el porten a la presó o l’assassinen, que això ja és massa. A una dona també la colpegen, l’assetgen, la violen… El problema és que a les mateixes dones els fa pena explicar-ho pel que poden dir els fills, l’home, la família de l’home; i això ha estat un problema que ha dut a moltes dones a no denunciar, a no voler que el seu cas es faça públic. Les dones lideresses són vistes com a membres més dèbils, a qui poden atacar més fort. Si són dones casades tracten de clavar-se amb la seua relació, i això, junt amb el masclisme que hi ha a les comunitats, ocasiona problemes en la seua família i també els obliga a abaixar el seu perfil de defensora. Dels 20 assassinats que hem patit, sols tres han estat a dones, però això no vol dir que no pateixen menys violència, perquè en les dones la violència es manifesta d’altres maneres; i la violència és permanent contra les defensores. Si la dona és la lideressa, hi ha més fronts des d’on atacar-la. El 62% de la militància de CODECA la formen dones, en canvi, als llocs de poder es redueix la seua participació. No és que no hi haja capacitat, és perquè tenen els fills, dependència econòmica moltes vegades, i també por a exposar-se i perdre la família, la llar i tot el que tenen.


Enfront de les violències que patiu les defensores i les comunitats, com us defenseu, com resistiu?

“A mesura que anàvem creixent i tenint major pes en les comunitats, això anava incomodant més als sectors de poder, que van encetar una campanya de difamació i estigmatització contra el moviment”

Nosaltres vam començar a lluitar des del moviment per la terra, pels drets laborals. Mai pensàvem que érem defensores dels drets humans. El concepte de defensores va nàixer per ací [l’Estat espanyol]. La gent d’una comunitat a la qual, de sobte, li furten el seu riu, perquè els enginyers de les sucreres l’han desviat per regar les plantacions de canya s’adonen que tenen un problema. Comencen a mobilitzar-se i comencen a atacar-les, però elles no saben que són defensores dels drets humans, i menys, d’estratègies d’autoprotecció. A CODECA vam tenir el mateix problema. Però, enfront de tants atacs, i amb el creixement del col·lectiu, hem anat fent coses per protegir-nos. Per exemple, tindre implantació per tot el país i aconseguir que simultàniament tot el país estiga mobilitzat, perquè quan CODECA anuncia una aturada de carreteres a les cinc de la matinada ningú es pot menejar. Això ens dona molta força per resistir. En 2014, quan van detenir mon pare i altres companys de CODECA, ens vam mobilitzar amb aturades per tot el país. Vam aturar la capital, vam prendre la Cort Superior de Justícia i la Cort de Constitucionalitat. Sempre hi havia relleu de gent i això ens ha donat molta força per defensar-nos. De la mateixa manera, tindre un sistema assembleari i plurinacional també ens ajuda a protegir-nos entre nosaltres. Cada comunitat elegeix el seu portaveu i mai hi ha només una dirigent i mai es repeteix. A més a més, és també una aposta política per trencar eixes lògiques de verticalitat i apostar per l’horitzontalitat, perquè la nostra proposta de poble s’ha de construir així.


Teniu aliances entre defensores d’arreu d’Abya Yala?

En temps de pandèmia, van començar a articular-se discussions virtuals per posicionar idees entre comunitats, però també a nivell d’Abya Yala. Cal saber que allò que hui anomenem Guatemala són unes fronteres imposades pel colonialisme. Nosaltres mai vam dir que els de Salvador eren altres, que els nicaragüencs eren diferents. Nosaltres som un poble, el poble maia que també està en Mèxic, i totes són germanes, malgrat les fronteres; i cal que lluitem col·lectivament. CODECA aposta per articular relacions des d’allò comunitari per la nostra experiència més pràctica i per les nostres vivències en Guatemala, i apostem per una articulació de lluites. A nivell intern hem avançat construint el model que ens agradaria impulsar, sabent que hi ha col·lectius que tenen altres visions i altres apostes, però tenint el mateix horitzó de canvis estructurals. A més a més, la nostra aposta no té fronteres, perquè sabem que els interesos del sistema neoliberal no están només en Guatemala, estan en tot el món. En l’àmbit d’Abya Yala hem iniciat un nou espai que s’anomena Abya Yala Sobirana, que té la finalitat de conèixer-nos, reconèixer-nos entre comunitats, entre germanes i entre pobles i lluitar juntes per a construir el bon viure dels pobles i defensar-nos de la repressió que ens afecta a totes. Eixa és la nostra aposta.


Una de les tasques que CODECA ha dut a terme és l’exhumació de cementeris clandestins on van ser enterrades famílies senceres i comunitats acusades de pertànyer a la guerrilla sense cap prova. Com s’ha dut a terme aquest procés de dol i memòria col·lectiva?

A partir dels processos de pau de 1996 es va donar aquesta oportunitat, que és una de les conseqüències positives d’aquests processos. CODECA es va vincular fortament a l’exhumació de cementeris clandestins en la costa sud. En la costa occidental, sempre hi ha hagut moltes organitzacions que han posat el focus, però a la costa sud ha estat sempre invisibilitzat perquè han anat perdent la vestimenta i se li ha dit a la gent que no era indígena. I no és que la gent no ho siga, és que la gent és cada vegada més pobra i no pot comprar-se la vestimenta tradicional. Havent viscut en carn pròpia la massacre, i coneixent gent que havia estat segrestada, però havia pogut escapar i sabia on havien soterrat a altres companyes, es va començar el procés d’exhumar els llocs on abans havien estat els destacaments militars. En els cementeris vam col·locar memorials amb els noms de les persones que s’havien reconegut i les que no, per explicar que la guerra i les massacres afectaren en tot el país i per denunciar les barbaritats que va fer l’exèrcit. Encara hi ha cementeris on no s’ha pogut fer res, perquè estan en finques privades. En altres llocs ha entrat maquinària per a treballar la terra i sabem que s’ha perdut molta informació i molta memòria, però seguim treballant per poder entrar en aquests espais. Des de CODECA es va fer un mapeig amb els cementeris que s’havien pogut documentar, però és una tasca que costa molt i té moltes limitacions.

Ara, es troba a l’Estat espanyol, sota el programa de protecció de Defensores de Drets Humans del País Basc, i en els darrers dies ha visitat València per explicar la repressió que es viu a Guatemala |Ona Cano


S’ha depurat l’exèrcit a partir dels processos de pau de 1996?

No, l’exèrcit respon a interessos econòmics del sector empresarial, de la mateixa manera que la policia. Algunes persones sabem que estan allí per necessitat, i sabem com actuen. Però, d’altra banda, en l’Assemblea Constituent som conscients que en prendre el poder polític també necessitem policia i exèrcit. És per això que estem organitzant-nos i creant consciència dins de la policia, dient-los que venen de les comunitats. Hi ha alguns policies que sí que estan organitzats. Som conscients que això és una arma de doble tall, però hem d’arribar al punt d’aconseguir el seu suport, perquè en el moment que arribem al poder, necessitarem policia i exèrcit de confiança.


Com veus el futur de Guatemala?

Crec que, per molt que diguen que són somnis, seguirem avançant amb l’aposta pels canvis estructurals, encara que siga a poc a poc, fins a arribar-hi.




Autor font: Directa.cat