Maig 28, 2021
Per Nord-Estl Libertari
204 vistes


Giulio Bacconi

Giulio Bacconi

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 28 de maig de 1894 neix a Siena (Toscana) l’anarquista i anarcosindicalista Giulio Bacconi 

Quan esclatà la Guerra Civil, sostingué la revolució col•lectivista autogestionària i el 22 de setembre de 1936 marxà cap a Barcelona, passant la frontera del Pirineu Oriental 

L’octubre d’aquell any retornà a Marselha, on s’ocupà del subministrament d’armes i de roba per als milicians que lluitaven al front d’Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris per a la lluita, tot amb el «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marselha. En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo, del grup anarquista «Cafiero» i vivia al barri de la Belle-de-Mai de Marselha, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a Perpinyà 

Giulio Bacconi: El 28 de maig de 1894 neix a Siena (Siena, Toscana) l’anarquista i anarcosindicalista Giulio Bacconi, conegut com Luccioni, i que va fer servir els pseudònims Gil-Bai i Marsiglia. Era fill natural de l’anarquista Parisina Bacconi.  

En 1913 es traslladà amb sa mare a Piombino (Livorno, Toscana), on treballà als alts forns, l’ambient obrer i subversiu dels quals el va decantar per les idees llibertàries.  

L’estiu de 1914 va ser processat, amb el xarcuter Biagio Masi, per haver difós manifests subversius i en el mesos següents prengué part en les manifestacions contra la intervenció italiana en la Gran Guerra.  

Exonerat de la crida a files i militaritzat, com la majoria dels treballadors dels «establiments auxiliars», treballà els anys següents per a reorganitzar la Cambra del Treball Sindicalista de Piombino, de la Maremma i d’Elba (Livorno, Toscana).  

Fou el gerent administratiu de la Cambra del Treball durant el primer semestre de 1917 i membre d’una organització il·legal de suport als desertors.  

L’estiu de 1918 va ser cridat a files i destinat a infanteria, a Bolonya (Ciutat Metropolitana de Bolonya, Emília-Romanya).  

Cap a finals d’agost retornà a Piombino de permís i el 23 de setembre va ser detingut, juntament amb altres companys, en un establiment de Venturina (Campiglia Marittima, Livorno, Toscana), on es celebrava una reunió anarquista clandestina.  

Tancat a la presó de Volterra (Pisa, Toscana), el 25 d’octubre va ser alliberat i retornà a Bolonya.  

En acabar la guerra reprengué la seva activitat sindical i el 2 de novembre de 1919 presentà, amb Salvatore Salvadori, l’informe «Mezzi di lotta e di solidarietà» (Mitjans de lluita i de solidaritat) en el III Congrés de la Cambra del Treball.  

Elegit secretari administratiu d’Organització Econòmica, el gener de 1920 intervingué en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball i el 23 de maig d’aquell any, al final del Congrés Anarquista de Follonica (Grosseto, Toscana), va fer un míting, amb Egizio Cennini, a la plaça de la localitat.  

El setembre de 1920 reivindicà l’ocupació de fàbriques en diversos mítings a factories de Piombino.  

El gener de 1921 presentà l’informe financer en el IV Congrés de la Cambra del Treball Sindical, celebrat al Politeama de Piombino, on va manifestar el bon estat de salut de l’organització sindical, com a mostrava la creació d’una sucursal de la Cambra del Treball a Massa Marittima (Grosseto, Toscana) i de diversos sindicats a diverses poblacions (Castagneto Carducci, Baratti, Castelnuovo, Campiglia Marittima, Bibbona i Cecina), així com per l’enfortiment del Sindicat Metal·lúrgic de Portoferraio (Livorno, Toscana).  

Elegit secretari de la Cambra del Treball en substitució de Riccardo Sacconi que havia dimitit, desplegà durant els mesos següents una important activitat propagandística i organitzativa.  

El 2 d’abril de 1921 un informe del prefecte de policia de Pisa (Pisa, Toscana) feia constar que exercia «moltíssima influència» entre els obrers i anarquistes de Piombino i que mantenia un «comportament despectiu» cap a les autoritats.  

Quan la violència dels escamots feixistes s’escampà arreu la Maremma, el juny de 1922 la Cambra del Treball va ser assaltada i clausurada i el juliol d’aquell any es va veure obligat a abandonar Piombino fugint de les represàlies feixistes.  

Després d’un temps a Torí (Piemont), el febrer de 1924 es refugià, amb la seva mare, a Lió (Metròpoli de Lió, Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) i durant la primavera d’aquell any s’establí a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània), on treballà d’ajustador mecànic als tallers de la Societat Provençal de Construccions, als tallers de la Companyia Transatlàntica i a l’empresa Pinatel. Estava casat amb Egle Zazzeri, germana de l’anarquista Albino Zazzeri, amb qui va tenir una criatura.   

El setembre de 1925 conegué Paolo Schicchi en un congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) celebrat a París (Illa de França), i li va retreure a aquest la campanya contra els anarquistes que havien col·laborat per a intentar enderrocar el règim feixista italià amb Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, però en realitat agent secret de Benito Mussolini. La disputa amb Schicchi, que va durar molt de temps, arribà fins i tot a l’enfrontament físic.  

En 1926 participà activament en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.  

A Marselha participà, amb altres companys (Dario Castellani, Fosca Corsinovi, Antonio Cherici i altres) en el Grup Teatral Internacional, que va fer representacions a favor de les víctimes polítiques, com ara la celebrada el 24 de gener de 1926 per a celebrar la mort de l’anarquista Pietro Gori o la representació l’abril de 1927 al Bar Coulomb de Marselha de l’obra La bottega. Scene della ricostruzione fascista de Gigi Damiani.  

En 1927 va fer a Marselha la conferència «Il mio communismo».  

A principis de 1928, amb Gino Bagni (Andrea del Vertice), Léopold Faure i Sabatino Gambetti, edità el primer número del periòdic anarquista L’Ora Nostra, òrgan d’expressió dels anarquistes italians membres del «Comitè dels Fills dels Empresonats Polítics d’Itàlia».  

El juliol de 1928 el cònsol italià a Marselha, Carlo Barduzzi, demanà a les autoritats franceses la seva expulsió del territori francès, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato Muzzi i altrees), sota la falsa acusació que havia rebut de París tres bombes de rellotgeria amb la intenció de realitzar atemptats.  

En 1933 va ser inclòs com a «terrorista» en el llistat d’enemics del feixisme de primera categoria i en 1934 entrà a formar part del Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est de França, juntament amb Edoardo Angeli, Umberto Ceccotti, Marcello Cicero i Celso Persici, participant alhora en diverses reunions entre llibertaris, maximalistes, reformistes i membres de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l’Home).  

En aquesta època, amb Umberto Ceccotti i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marselha, on donaven feina a exiliats llibertaris italians.  

Entre l’1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat de Marselha al Congrés Anarquista Italià («Congrés d’Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat en un restaurant del número 30 del carrer de la Seina de Sartrouville (Yvelines, Illa de França), on participaren una cinquantena d’anarquistes italians exiliats d’arreu de l’hexàgon francès, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Angiolo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Carlo Castagna, Antonio Cieri, Angelo Diotavelli, Enzo Luigi Fantozzi, Carlo Frigerio, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Virgilio Gozzoli, Rodolfo Gunscher, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa, Mario Montavani, Italo Ragni, Umberto Tommasini i altres) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d’Azione Rivolucionaria» (CAAR, Comitè Anarquista d’Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi.  

El Primer de Maig de 1936 recorregué els carrers marsellesos en la manifestació del Front Popular, juntament amb altres companys (Edoardo Angeli, Ercolino Bardini, Angelo Girelli, Ludovico Rossi, Lazzaro Turroni i altres), sota la bandera negra.  

Quan esclatà la Guerra Civil, sostingué la revolució col·lectivista autogestionària i el 22 de setembre de 1936 marxà cap a Barcelona, passant la frontera del Pirineu Oriental.  

L’octubre d’aquell any retornà a Marselha, on s’ocupà del subministrament d’armes i de roba per als milicians que lluitaven al front d’Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris per a la lluita, tot amb el «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marselha (Carlo Alberto Bartolena, Umberto Ceccotti, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol i altres). També marcà les diferències, amb Umberto Ceccotti, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta.  

En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo, del grup anarquista «Cafiero» i vivia al número 27 del bulevard de la Révolution del barri de la Belle-de-Mai de Marselha, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a Perpinyà (Plana de Rosselló Rosselló).  

Entre 1938 i 1939 publicà a Marselha, amb Renato Castaglio, Umberto Ceccotti, Marcello Gregori i Pio Turroni, el Bolletino d’Informazioni dell’Unione Anarchica Italiana, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), fundada entre el 25 i el 26 de desembre de 1937 a Marselha durant el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians a l’Estranger per a reemplaçar la Federació Anarquista Italiana (FAI), reconstituïda l’abril de 1936 a l’hexàgon francès.  

En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Renato Castagnoli, Umberto Ceccotti, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marselha.  

Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en la Resistència.  

Després del conflicte bèl·lic va romandre, amb la seva companya Egle Zazzeri, a Occitània, on continuà militant en el moviment llibertari, juntament amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Macello Gregori i altres), refundant el Grup Anarquista de Marselha.  

El març de 1958 pertanyia a «Aria Nuova», grup anarquista que va editar en aquests anys el seu fullet I principi anarchici. Teoria, metodo, organizzazione, escrit conjuntament amb Enio Cardoso.  

Giulio Bacconi va morir el novembre de 1980 a Marselha.  




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com