Febrer 5, 2022
Per Nord-Estl Libertari
76 vistes

Gino Bibbi

Gino Bibbi

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Massa-Carrara, Carrara, Toscana) l’enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi 

L’ocupació militar franquista de Catalunya a principis de 1939 l’agafà a la Península i creuà el Pirineu Oriental, essent tancat al camp de concentració disciplinari de Gurs (Pirièus Atlàntics), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier 

Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Massa-Carrara, Carrara, Toscana) l’enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d’un empresari del llenyam benestant, era germà de l’anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi, i cosí de l’anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini.  

Llicenciat com a sotsoficial d’Infanteria, estudià enginyeria a l’Institut Politècnic de Milà (Llombardia), on conegué, en 1922, Camillo Berneri.  

En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d’haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara (Massa-Carrara, Carrara, Toscana), uns pamflets des d’una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso».  

Poc després, arran d’una altra agressió feixista, la seva mare morí de dolor en veure com havia quedat el seu fill.  

Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora del seu pare.  

En 1926, amb la complicitat d’altes anarquistes (la seva germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que el seu cosí Gino Lucetti llançarà l’11 de setembre de 1926 a Roma (Laci) contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès.  

El 24 de setembre d’aquell any fou detingut amb la seva germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica (Illes Eòlies, la ciutat metropolitana de Palerm, Sicília) i després a Lipari (Illes Eòlies, Messina, Sicília).  

Sota el pretext de completar els estudis d’enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d’on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes.  

Després passà a París (Illa de França), on aprengué a pilotar avions juntament amb el que aleshores era republicà d’extrema esquerra i després feixista Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a París, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce.  

Més tard, establert a la península Ibèrica, amb l’anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d’evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l’Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell’Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l’Antifeixisme) i el projecte fou avortat.  

En 1934 a Gandia (Safor, País Valencià), els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero van creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA», «La Vital»), on arribà el també anarquista italià Ernesto Danio. Des de París, també s’establí a Gandia la seva germana Maria, que igual que ell havia fugit d’Itàlia.  

Aleshores, fou acusat pel cònsol italià a València (l’Horta de València, País Valencià) de produir armes per als anarquistes.  

En 1936, arran de l’esclat de la Guerra Civil, esdevingué pilot de caça de l’aviació republicana a Getafe, a l’àrea metropolitana de Madrid (Comunitat de Madrid, Castella la Nova), amb Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu stalinista.  

Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d’enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d’acció de 10 quilòmetres, que després serien usades per la Columna Durruti.  

També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans.  

El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control stalinista i acusat d’«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d’armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional Valencià de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) pogué salvar la vida.  

El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per la Guàrdia d’Assalt republicana, sota control stalinista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l’Aviació del Govern de la República Espanyola per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Rif), utilitzant mines submarines.  

Tancat en una txeca stalinista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de l’anarquista Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia de la República Espanyola, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo.  

Després d’aquesta nociva experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d’un grup anarquista independent que fundà.  

En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà.  

L’ocupació militar franquista de Catalunya a principis de 1939 l’agafà a la Península i creuà el Pirineu Oriental, essent tancat al camp de concentració disciplinari de Gurs (Pirièus Atlàntics, Nova Aquitània, Occitània), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.  

Durant l’Ocupació alemanya, passà a Itàlia i lluità amb la resistència antifeixista, participant en l’alliberament de Carrara amb un grup anarquista.  

Després es refugià a Brasil durant un temps.  

En 1948 tornà a Carrara amb la seva companya i els seus dos fills.  

Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta del segle XX al considerar-la massa subordinada a la política moderada de «pau social», pròpia del Partit Comunista d’Itàlia (PCI), essent membre d’una tendència minoritària en la FAI partidària de participar en eleccions polítiques.  

En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara en 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves representats per Daniel Cohn-Bendit.  

El seu rebuig polític al PCI el portà a començaments dels anys setanta del segle XX a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, republicà i francmaçó vell amic, que fou comandant de la Brigada Garibaldi a la Guerra Civil, fet que el marginarà un temps del moviment anarquista italià.  

Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista.  

Gino Bibbi va morir el 8 d’agost de 1999 a Carrara i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll. Les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.  




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com