Juliol 27, 2021
Per Nord-Estl Libertari
258 vistes



             Castell de Sant Ferran a Figueres

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 27 de juliol de 1916 neix a Faió (Baix Aragó-Casp) l’anarquista i anarcosindicalista Felipe Vallespí 

Militant des de quan era un minyó a la CNT-AIT i a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra sortí amb el grau de tinent de l’Exèrcit Popular de la República Espanyola a l’escola militar de guerra de Figueres, essent tot seguit incorporat a una unitat d’artilleria del front 

El 9 de febrer de 1939, en el decurs de la Retirada republicana, camí de l’exili –la seva companya havia passat la frontera uns dies abans i havia estat internada a la presó de Llemotges (Llemosí) i després a la de Borgon Nuòu (Creusa)–, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, concretament el de la Platja d’Argelers de la Marenda, el de Sant Cebrià de Rosselló i el d’Agde fins el setembre d’aquell any, quan en sortí per treballar en la verema durant un mes per un viticultor de la regió d’Agde i per evitar entrar de nou al camp de concentració decidí enrolar-se en una Companyia de Treballadors Estrangers de l’Exèrcit francès, essent enviat a les fortificacions de la línia Maginot 

Felipe Vallespí: El 27 de juliol de 1916 neix a Faió (Baix Aragó-Casp, Saragossa, Aragó) l’anarquista i anarcosindicalista Felipe Vallespí. 

Assistí a l’edat dels 10 anys, durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, a una reunió clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Faió, de la que el seu pare n’era el secretari.  

Als 14 anys s’afilià a la CNT-AIT i després a la Federació Ibèrica de  Joventuts Llibertàries (FIJL). Participà a sortides campestres, que servien de cobertura a les activitats de l’organització. 

Fuster d’ofici, també treballà a la mina i en una cimentera.   

Després del cop d’Estat militar feixista de juliol de 1936, lluità al front. Formà part de l’Exèrcit Popular de la República Espanyola. Participà als combats del front d’Aragó –el de Saragossa (Saragossa, Aragó) i de Teruel (Comunidad de Teruel, Teruel, Aragó)– així com el de Madrid (Madrid, Castella la Nova).   

Sortí amb el grau de tinent de l’Exèrcit Popular a l’escola militar de guerra de Figueres (la Garriga, Alt Empordà), essent tot seguit incorporat a una unitat d’artilleria. 

El 9 de febrer de 1939, en el decurs de la Retirada republicana, camí de l’exili –la seva companya havia passat la frontera uns dies abans i havia estat internada a la presó de Llemotges (Llemosí, Nova Aquitània, Occitània) i després a la de Borgon Nuòu (Creusa, Nova Aquitània, Occitània)–, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, concretament el de la Platja d’Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), el de Sant Cebrià de Rosselló (Plana del Rosselló, Rosselló) i el d’Agde (Erau, Occitània) fins el setembre d’aquell any, quan en sortí per treballar en la verema durant un mes per un viticultor de la regió d’Agde i per evitar entrar de nou al camp de concentració decidí enrolar-se en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de l’Exèrcit francès, essent enviat a les fortificacions de la línia Maginot. Fou fet presoner pels alemanys el 22 de juny de 1940. Primer fou portat a Strasbourg (Alsàcia, Baix Rin, Gran Est) per a treballar forçós en una fàbrica d’armament, però al ser declarat apàtrida a causa del rebuig del govern franquista, l’11 de desembre de 1940 fou deportat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on durant dos anys patí els treballs a la pedrera i després enviat al treball forçós a la fàbrica d’armament «Stejer Berek». 

A Mauthausen formà part de l’organització clandestina antifeixista del camp i fou  responsable d’un grup qui recuperà alguns cartutxos de dinamita de la pedrera. 

Després de l’alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per soldats nord-americans, va ser repatriat pel ministre de Presoners, Deportats i Refugiats del Govern francès, Henry Frenay. i traslladat a l’Hotel Lutétia, a París (Illa de França), on s’instal·la un delegació de la Creu Roja de la República Espanyola en l’Exili que atenia als supervivents republicans de la deportació nazi. Aleshores retrobà la seva companya que s’havia instal·lat a Garait (Creusa, Nova Aquitània, Occitània). 

Fins a l’any 1954 Felipe Vallespí fou secretari del Nucli de la CNT-AIT en l’Exili al departament de Creusa.  

En el decurs d’un dels tres o quatre viatges que efectuà a l’Aragó, especialment  per visitar la seva mare anciana, va haver de fugir del domicili familiar a causa d’haver estat denunciat per un veí franquista.  

Felipe Vallespí, essent sempre membre de la CNT-AIT, més endavant residí a La Ròchablancha (Puèi Domat, Alvèrnia). 

Felipe Vallespí, fou pare de quatre infants (Liberto, Germinal, Ideal i Philippe) i la seva companya, Maria, es considerava filla adoptiva de la companya de Tomás Cañizares,  

Felipe Vallespí va morir a Garait. 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com