Juny 20, 2022
Per Direta
202 vistes

Molts ho dubtaven. Una part del país estava llesta per a sortir als carrers a protestar per un hipotètic frau, negant-se a repetir la història. És el que podia esperar un país construït al llarg de cinc dècades a base de guerra, desigualtat i narcotràfic. Però a dos quarts de sis de la tarda d’aquest diumenge 19 de juny, al 89% de l’escrutini, els marcadors dels resultats de la segona volta de les eleccions presidencials colombianes mostraven com la coalició del Pacte Històric guanyava al candidat ultraconservador Rodolfo Hernández per una diferència de gairebé un milió de vots. Ja no hi havia manera de revertir-ho. Semblava increïble, però estava passant. I va començar la celebració. “Eufòria total com mai en la vida”, crida Diego Chávez, sociòleg i defensor de drets humans des del Movistar Arena de Bogotà, lloc on els seguidors de Petro i Márquez es van concentrar per a seguir els comicis. “Està plovent, fa molt fred, però l’alegria és infinita, nedem en les llàgrimes de l’uribisme”, assegura, inspirat. La victòria de Petro és la victòria de les lluites populars dels últims anys, però sobretot de l’Aturada Nacional, l’esclat social que van protagonitzar les joventuts del país des del 28 d’abril de 2021 i que va provocar una onada de consciència entre les classes populars i mitjanes. I és una victòria que deixa finalment enrere 20 anys de governs liderats, personalment o des del backstage, per Álvaro Uribe Vélez, “el patró del mal”, empresari vinculat reiteradament al narcotràfic i el paramilitarisme.


“La política de l’amor i el diàleg”

Però “no és un canvi per a venjar-nos ni construir més odis”, assegura l’economista victoriós que anomena al seu projecte “política de l’amor”. “L’oposició, sigui la d’Uribe, sigui la de Rodolfo, sigui la de qui sigui, serà sempre benvinguda al Palau de Nariño per a dialogar”, assegura Petro davant la multitud en la nit del diumenge. Aquest és el gran repte dels pròxims quatre anys, no sense dificultats abismals. Deixar enrere una cultura de la mort en la qual tot es resol a cop de sicari o de matxet. Iniciar una transició que esborri desitjablement les massacres, els desplaçaments forçats massius i els assassinats de defensors del territori. Que elimini la cultura de la ignorància i la fam, de la por i la violència com a mecanismes de control i domini.

A regions com Chocó, Tupumayo o el Cauca la coalició Pacte Històric ha guanyat amb un 80% dels vots |Robert Bonet

Abans del president, davant un auditori exaltat, parlava amb fermesa la primera vicepresidenta afrocolombiana. I començava per donar les gràcies als més de 1.200 líders socials assassinats des de la signatura de la pau. “Gràcies per obrir el camí, per sembrar la llavor”, va dir emocionada. “Després de 214 anys, aconseguim un govern popular, el govern de la gent de les mans calloses, dels qui no són ningú de Colòmbia”, cridava, referint-se a les elits, liberals, conservadores i uribistes, que han governat i dessagnat la república colombiana des de la seva independència en 1808.


La pau, per fi a l’horitzó

A Bogotà, l’exguerriller de l’M19 i la lideressa afrocolombiana han guanyat amb un 60% dels vots. En els departaments més empobrits del país, Chocó, Putumayo, Nariño i Cauca, amb un 80% dels vots. Les comunitats negres, indígenes i pageses d’aquests territoris on l’estat només arriba en forma de soldats armats, avui festegen malgrat la llei seca. No s’acaben tots els seus problemes, però arriben oportunitats. Petro proposa implementar, cinc anys després de la seva signatura, els acords de pau de l’Havana de manera íntegra i proposa també crear taules regionals de diàleg amb els actors fins i tot armats com les dissidències de les FARC, l’ELN o el Clan del Golf. Aquesta pot ser l’oportunitat que la mort deixi de ser el pa de cada dia dels territoris. Fins i tot l’oportunitat de creure en promeses incomplibles com “acabar amb el patriarcat a Colòmbia” o “erradicar el racisme estructural”, tal i com va espetar Márquez des de la tarima.

A Cali, la capital de les mobilitzacions de l’Aturada Nacional de maig i juny de 2021, la festa té forma de salsa i alegria. Encara que no tots ho celebren. Una desena de líders de les primeres línies de les protestes de fa un any estan tancats a la presó des de fa dos dies fruit de l’operació repressiva del govern sortint. En tot el país són centenars els joves privats de llibertat, des de la fi de l’aturada. “Vull demanar-li al fiscal general de la nació que alliberi la nostra joventut”, exigia Petro.

“El principal problema que tindrà Petro és l’uribisme incrustat en les institucions, l’ESMAD –Esquadró Mòbil Antidisturbis–, les forces armades, la justícia i els mitjans”, assegura el pensador uruguaià Raúl Zibechi

“El principal problema que tindrà Petro és l’uribisme incrustat en les institucions, l’ESMAD –Esquadró Mòbil Antidisturbis–, les forces armades, la justícia i els mitjans”, assegura el pensador uruguaià Raúl Zibechi. A nivell regional també veu grans desafiaments: “què farà els Estats Units que té vuit bases a Colòmbia? Tornarà a l’Equador on ja va tenir la base de Manta o negociarà amb Petro?”, es pregunta. “O potser ja ha negociat abans que això no es toca?”, insinua. Sobre la seva relació amb el veí ambiciós del nord, Petro només ha assenyalat, en termes econòmics i ambientals, que “si ells emeten com gairebé en cap altre país gasos d’efecte d’hivernacle i aquí els assumim, els absorbim amb la nostra selva amazònica, perquè no ens asseiem a dialogar?”.


El futur de l’extractivisme

En termes econòmics el presidenciable ha deixat clar que “desenvoluparem el capitalisme a Colòmbia, no perquè l’adorem sinó perquè primer hem de superar la premodernitat, el feudalisme, la nova esclavitud”. Assegura pretendre passar d’una economia extractivista a una productivista. I en aquesta mateixa línia, en termes mediambientals, l’exalcalde de Bogotà també aspira alt: “Amèrica Llatina ha d’entrar en el gran diàleg que li permeti salvar a la humanitat. Als progressismes d’Amèrica Llatina els dic que podem construir al voltant de l’agricultura i les reformes agràries”, discurs molt transformador fins que li afegeix, “de l’agroindustrialització, de la indústria sota les noves tecnologies”. “Això si ens deixa bastanta preocupació”, assegura Roseli Finscue, defensora del territori del poble indígena nasa, “aquesta industrialització realment no tindrà a veure amb l’extractivisme? Amb els monocultius? Està per veure què proposarà quant a desenvolupament”, es pregunta.

Al sociòleg de Bogotà Felipe Martínez li preocupa una altra realitat: “pot haver-hi una cooptació molt gran dels moviments socials on els lideratges rellevants dels territoris vagin a ser contractats com a funcionaris públics”

Al sociòleg de Bogotà Felipe Martínez li preocupa una altra realitat: “pot haver-hi una cooptació molt gran dels moviments socials on els lideratges rellevants dels territoris vagin a ser contractats com a funcionaris públics, precisament perquè necessita això per a poder fer una cosa diferent”. Una pèrdua de lideratges i una distracció que poden significar un afebliment important dels moviments socials com ha succeït en casos com el Moviment Sense Terra durant els governs del Partit dels Treballadors al Brasil. Martínez reitera la necessitat de “l’aprofundiment de les organitzacions comunitàries més enllà de les agendes institucionals, l’arrelament en els seus territoris”.

“Els moviments socials han de continuar la seva dinàmica, però un govern progressista és vital i hem d’aprofitar-lo, les organitzacions de base, per a enfortir les nostres dinàmiques, els nostres lideratges”, assegura Alfonso Cassiano, historiador original de Sant Basilio de Palenque, comunitat negra icònica pel seu procés històric d’alliberament de l’esclavitud. “És ara quan necessitem la mobilització social, quan ja no estem en un estat de setge, quan ja no estem en un estat cooptat pel narcotràfic i el paramilitarisme”, s’afanya a sentenciar el líder afrocolombià.

Molts reptes i interrogants. Com quin serà el seu equip més pròxim en els ministeris. Com sortirà d’una economia mafiosa que va molt més allà dels confins de Colòmbia, la principal proveïdora de cocaïna del món. Però ara com ara, una certesa: l’uribisme queda enrere.




Autor font: Directa.cat